Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 de maig de 2020

Coordenades

Viure connectats
molt a la vora
o a anys llum
però deixar d'estar.

Deixar d'estar contents
o dolguts
deixar d'estar desperts
o dormint
deixar de compartir
o d'amagar.

Tan sols ser,
només ser per ser.
Ser perquè siguem
Aquesta seria, crec,
la millor manera
d'estar.


Anna Fernández. Cova, 2019
Il.: Judith con H

Gotes de tinta

Quan obro un llibre sé que el temps s'atura
i cada ratlla escrita és el passat
que s'estira fins al punt i seguit.
Els versos que llegeixo es descabdellen
lletra rere lletra, síl·laba rere
síl·laba cap al futur que s'estira.
Un llarg enfilall de milions de pàgines
em tiba, com un cordó umbilical
per on m'arriben la sang i la limfa,
un intangible esperit de la vida.
Cada lletra que llegeixo s'assembla
a aquesta sang que en tinta es coagula.


Marcel Riera. Altres veus, 2017

Premi Pollença de Poesia 2016

L'esgarrifança

Quan em llegiu –ara fantasiejo–,
vosaltres, els poetes
adolescents dels temps que han de venir.
i em desxifreu, tan pacients, a cop
d'il·lusió, intuïcio i diccionari,
potser pensant en quins estranys costums.
en quina llengua tan misteriosa
d'esses sonores i sordes, pronoms
febles enclítics, guionets i apòstrofs,
com un missatge de guerra xifrat,
que no l'entengui
l'enemic del futur, travessareu
el temps amuntegat darrera vostre
i davant meu, ja ben perdut per tots,
i entrareu a les meves paraules desolades,
ruïnes d'una història inconnexa,
per trobar allò que us fa, allò que em fa
a mi com els vells mestres, a vosaltres
com jo, ni vell ni mestre però atent
a aquesta esgarrifança
–que no es perdi!–
que traspassa
com una llançadora de desig
aquest ordit tan tossut de la vida,
i deixareu també fragments en llengües
que es perdran com la meva
per tal que us els desxifrin
altres adolescents
d'altres temps que vindran –tot per l'esgarrifança!–,
i així de temps a temps,
d'un codi a un altre codi,
sempre el mateix missatge vagarós
–ramades populoses de paraules–,
fins a la fi dels segles
si és que hi ha fi dels segles?

[En quarantena, 1990]


Narcís Comadira, dins,


Poesia i + 2010 : del 25 de juny al 25 de juliol : 
Caldes d'Estrac : programa de mà, 2010

Nit de poetes. Pèrgola de Can Muntanyà, 9 de juliol de 2010


30 de maig de 2020

A casa dels avis

Il·lustració: A casa dels avis 1973 -  Original. Fons Carme Solé Vendrell_Exposició al Palau Robert (2018) per Teresa Grau Ros
A casa dels avis 1973 -  Original. Fons Carme Solé Vendrell

Matinal

  Jo vull llevar-me ben d'hora,
que això em fa content el cor;
de bon matí és més dolç l'aire
i respirar-lo és conhort.
No cal pas que ningú em cridi,
que tinc tres senyals prou bons.

   El sol ixent ve a avisar-me
a través del finestró,
minsa fusta que s'arbora
amb rogenques resplendors.
Ensems del terrat m'arriba
el parrupeig dels coloms.

   I de la sala de casa
venen flaires i renou;
és la mare, matinera,
que hi posa un gerro de flors
amb brots d'herbes oloroses
que ella ha dut del nostre hort.

   Són perfums dels que jo estimo,
el del marduix el millor.
Hi ha tres senyals que em desperten:
sol i coloms i sentors.
Quan aquests senyals m'avisen
comença per mi el nou jorn.

                   Montpeller, 29 de gener del 1946


De Llibre dels records. 1. Records d'infància i de joventut

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita, 2019
Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous
Ed. i introducció: Elena de la Cruz Vergari

Carrera

Sortir a córrer
pel gust de fer-ho.
      Bum-bum!
      Bum-bum!
      Triscant pel bosc, fent drecera,
      el cor s'anima i s'accelera.
      Bum-bum!
      Bum-bum!
Millor córrer per plaer.
No cal l'estrès i el patir
que algunes persones gasten
             per guanyar i competir.



Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç, 2018

Il.: Gibet Ramon

Parada obligatòria

Et deixaré, si vols, la veu
Mentre tu tens els llavis closos.

Molt lentament he après els mots
I l'aspre foc que els encadena:
Són teus i en canvi et prendré un poc
De la teva llarga tristesa.

1974



Maria Àngels Anglada, dins,


Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada: passió per la memòria, 2003

24 de maig de 2020

El meu cant

De no cantar
jo m'entristia:
per mi és el cant
tal com el pa 
de cada dia.

És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s'emporta un tany
de ma florida.

Però què hi fa,
quin mal hi hauria?
Jo, del meu cant,
en vull ornar
tota ma via.


De Cant i paraules


Clementina Arderiu, dins Poesia, 1995

Cua de dofí

El món dorm, com una donzella
encisada en un bosc llunyà.
¿Quina paraula li farà
obrir, somniós, la parpella?
¿Per deixondir-lo caldrà dir
       petxina o romaní?

L'aire dringa, màgic cristall,

de tanta ploma adelerada,
i per la flor del cel que es bada
no hi ha riera ni mirall.
¿Quina paraula caldrà dir:
       estel o serení?

Terra endurida i adormida,

arbres i veles sense alè.
Què donaríem per saber
la vena d'aigua de la vida!
Potser, qui sap, caldria dir
en veu ben baixa: Cua de dofí!



De El senyal.



Tomàs Garcés, dins, Poesia, 1995


Color de juny

Jo som només un gra perdut dins l'era.
No sé el que vol de mi aquesta blavor
ni el que vol de l'ocell que té el color
verd de la primavera.

I el que vol de l'eruga tot filant
de dintre a fora amb tanta paciència,
sota el sol vigilant,
la callada presó de la innocència.

Entre el somni, la vida va a la mort.
La cigala brusida per l'aire i despresa
d'un clot de terra ignora la tristesa
i no en guarda el record.

A mig camí ve el juny que ens acontenta.
L'hora és perduda al fons d'un mirall platejat.
A mig camí, el perfum de l'espiga roenta,
i nostra sort blanqueja com el blat.


De Cantilena.


Josep Sebastià Pons, dins, Poesia, 1995

El joc dels «si»

Si l'Arlequí fos qui manés,
saps el cel, ell, com el vol?
De pedaços de colors
cosits amb un raig de sol.

Si en canvi fos en Cantimpló
el ministre de l'Estat,
les cases foren de nata
amb tot de sucre filat.

Si manés en Putxinel·la,
que m'ho ha dit un que ho sap,
a qui tingués mals pensaments
la llei canviaria el cap.



Giani Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

22 de maig de 2020

Petit poema per acompanyar un ram

Estimat / estimada...
            Abraça aquest ram
            amb alegria i ventura.
            Ell acull el nostre amor
                         i els colors de la natura.



Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç, 2018
Il.: Gibet Ramon

Evocació

                                                                        A Celrà

                                           Més val pensar

                                           la vida com un únic moviment
                                           d'una tal volta llarga simfonia.
                                                                  M. Martí i Pol


Eren els anys seixanta, un banc de fusta
recolzat a la porta; cavalcàvem
les rònegues parets i els munts de sorra
que envoltaven el pati de l'escola.
Ens assèiem impúdics vora el pou
a recer de mirades i de fresses,
enfondats als xiprers ja centenaris
ens instruíem precoçment de sexe.

Creixien brots de menta dintre els porxos,
i l'avi, fària als llavis, retornava
camí de casa, a l'hora del crepuscle
sota un cel vimejat, ple de maduixes.
Els dissabtes anàvem a la font
de Les Escales, allí on començava
el bosc, embardissat, espès i obscur
de les alzines blaves, a frec de ginebró.
Regalimats de sol pels camps madurs
tornàvem enfilant difícils marges,
tallant el vent del món –com deia l'avi
parlant del mal xaloc–i fèiem via
per corriols d'agram i farigola.

(Fragment)



Núria Esponellà. Un vent, una mar, 1994




El bestiar es retroba

El bestiar es retroba al temps que era jove
i amo de la seva natura,
al temps que parlava als rius i al vent
i que cantava la gesta dels arbres
a les flors salvatges meravellades.

____________________

Lo bestial se retròba al temps qu'èra joine
e mèstre de sa natura,
al temps que parlava als rius e al vent
e que cantava la gèsta dels arbres
a las flors salvatjas meravilhadas.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres, 2013

Tr. i pr.: Albert Mestres

17 de maig de 2020

Herbolari

La sàvia senyora Natura,
        amb amor, experiència i cura,
ofereix un munt d'herbes
que no asseguren el guariment
        però alleugereixen el patiment.




Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç, 2018
Il.: Gibet Ramon

16 de maig de 2020

Les paraules

Vull paraules que es moguin,
que surtin i s'enredin.
Paraules que no morin
ni s'aprimin, ni es perdin.

Com versos amb ales blanques,
creuin l'espai en estols
i nidin en noves branques.

Paraules mudes, d'encís,
que flotin a l'aire, denses,
i omplin a cada incís
els silencis, immenses.

Necessito la veu suau
i la paraula justa.
Necessito dir xau xau.

Que sigui un crit transparent
d'alta densitat, però voli.

Però més que rauxa brogent
vull que tu m'entenguis quan m'escoltis.


————————————————


Quiero palabras que se muevan,
que salgan y se enrollen.
Palabras que no mueran
ni se adelgacen ni se pierdan.

Como versos de alas blancas,
crucen el espacio en bandadas
y aniden en nuevas ramas.

Palabras mudas, bajo hechizo,
que floten en el aire, densas,
y llenen en cada inciso
los silencios, immensas.

Necesito la voz suave
y la palabra justa.
Necesito decir chao chao.

Que sea un grito transparente
de alta densidad, pero que vuele.

Sin embargo, más que arrebato rugiente
quiero que tú me entiendas cuando me oigas.



Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas, 2014
Tr.: Orlando Guillén
Pr.: Andreu Subirats

Breus

Vam collir junts unes espigues,
però no en férem
cap pa. I per unes perles
fulgurants al fons del mar,
ens hi vam capbussar,
però sense prou aire:
al clos de les mans,
no res.
            Que breus que fórem,
carrera de sargantana
per un mur.

Ara, després de molts anys,

m'arribo a aquests records
com qui desembarca en una illa solitària
i només s'hi queda
el temps dels pocs mots
d'aquest poema.



Manuel Forcano. Estàtues sense cap, 2013

¡Que venen els marcians!

                               A qui accepta a tothom


Des d'un ovni lluminós,
van baixant pel tobogan
marcians de dos en dos
fins que en són un grup ben gran.

Els primers, a poc a poc,
al davant van de bracet;
ella és blava i ell és groc
(deu ser verd el seu fillet).

Amb un ull a cada antena,
com turistes van guaitant:
descobreixen una nena
que fa temps que els va observant.

Ja els invita a saltar a corda,
ja fan cua per saltar...
P'ro* la panxa li recorda
que ara és l'hora de sopar.

«Us convido a casa meva»,
fa la nena amablement.
«No: vens tu, a casa meva»,
diu la Blava somrient.

Com per una aspiradora,
són xuclats cap a la nau,
i a una marxa embogidora
són portats fins a un palau.

Tal com era de preveure,
un nen verd bastant bufó
a la porta els surt a veure
i als seus pares fa un petó.

A la taula, tot s'ho prenen
amb trompeta els marcians,
i la nena (se sorprenen),
¡amb la boca i amb les mans!

Diu en Verd que a aquella cosa,
maca i tan... extravagant,
per la pell color de rosa,
ja té el nom que li diran.

Va la Rosa a baix, la Terra,
amb el cor enamorat:
«¡Feu l'amor i no la guerra!»
als humans ha demanat.



*Però pronunciat ràpid.


Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic, 2019
Il.: Montse Tobella


Dedicatòria del llibre:

A l'encisadora Pilar, als nostres estimats
fills i nets, i a tots plegats perquè, com deia
el gran Jesús Urteaga, estiguem «sempre
alegres per fer feliços els altres»

10 de maig de 2020

A la biblioteca

La saviesa dels romans rau al seu cervell,
la dels indis en llur fantasia, la dels grecs
en l'ànima, la dels àrabs en la llengua.
                   AS-SADDIQI, s. X



No dominaves el meu alfabet
ni jo l'accent del Delta del teu àrab,
però em vas veure estranger
i vas venir a demanar-me
que t'ajudés a cercar una paraula al diccionari.
Et vas acostar tant a mi,
el teu alè com una bandera de seda
onejant sobre el meu rostre.

Jo passava fulls i fulls,
endarrere i endavant,
dissimulant, fent temps
per no trobar mai aquell mot.
Fins que et vaig dir:
                                "Hi ha coses
sense un significat precís,
intraduïbles".
Però el dubte va quedar resolt:
som sempre una meitat.


Manuel Forcano. Estàtues sense cap, 2013

Lo dia nou

Un dia en muntanya he vist
lo sol, que se colgava,
feva diventar los monts de or
i los animals no cuneixeven
aqueixa balles, eixiven
de la tana mirant assustats
aquella llumera del sol
que dieva al món que lo dia
és finit: i que demà siguerà
un dia nou.


Valerio Piras, dins,

El vagó llitera

Ai, si m'hi deixessin manar
quan el tren va ple a vessar,

aquelles nits de pluja i fred
que els nanos dormen sobre un paquet,

i tu només veus un embalum
però és un infant entre la ferum,

i un mariner al mig del passadís
somia el mar i com hi era feliç...

Tant si han pagat com si no
els enviaria a dormir a un altre vagó.

A la llitera d'un compartiment
net i polit, i així la gent

el son anirien agafant
sentint les rodes rodant, rodant, rodant...



Giani Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

9 de maig de 2020

Parlem de fondalades

Parlem de fondalades,
de simes que ens esperen,
de pous exactes, tèrbols,
de mares que no volen...

Parlem de minuts trèmuls,
de forques a l'espera,
de música que s'alça
des d'un ventre que mor
i que sabem benèvol.

Parlem, parlem... Diem
que la llum fagocita,
que esdevenim, amb temps,
més lleugers, més il·lustres, molt més sants.


Ivan Brull. Escala de grisos, 2019

3 de maig de 2020

wake up

Cap vers no em pertany, tan sols aquesta fam d'escriure
mots que pretenen ser tendres, nascuts entre la roca i
l'asfalt, ablanits per aquestes mans. Em somio poeta de
marges, ribes i voreres. Desperta.



Anna Garcia Garay. Els mots encreuats, 2012

Onzè Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater

Impromptus

L'ombra

Veig l'ombra fugissera d'un colom
que em precedeix els passos.
Una ombra és la certesa que fa sol.


La ciutat

Asfalt, asfalt, motors,
renou i crits...
Em costa creure
que enllà, enllà i amunt
hi ha terra, silenci i prats florits.



Joana Raspall. Jardí vivent, 2010
Il.: Lluïsa Cauhé

Poeta

No li digueu poeta,
a qualsevol que us faci una quarteta.
Poeta és qui fa seus en tot moment
el drama o l'alegria de la gent
i, bo i unint al ritme, la bellesa
dels mots i el pensament,
escampa el goig, proclama l'honradesa
i alleuja del proïsme el sofriment.



Josepmiquel Servià, 

a Facebook, publicat el 30.04.20

El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.
   Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.
   Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.
   Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que soc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.
   I un altre cop diria que so dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.
   Ja prou, que en tals imperis to jo m'esvairia.–
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït–i cert.


Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Ed.: Joan Ferraté

1 de maig de 2020

Vida

De sobte dius: "Si era això!
Ja no me'n recordava!
Tant escandir, comptar amb els dits,
amb les neurones, mirar agenda
tot el dia! Si era això!
Sentir que puja del no-res
un tot a preu desfet
en mil corpuscles celestials.
Benésser en el cos
sobrevolat per un esperit que res no jutja.
Era això l'úter potser, i el primer tel.
Després és un vaivé:
qui sap si mai fixa el dibuix.
I penses en un quadre
que ja no admet cap més retoc".


Víctor Obiols. Dret al miracle, 2016
Premi Carles Riba 2015