L'escondiment

O tu, cor meu, que bellament jugares
en les cruïlles d'un vergê exquisit,
oint el doll de les fontanes clares,
oint dringar l'estel a l'infinit;

  que tota rosa cobejaves prendre
escarnint la temença i la llangor,
posa't al front la delicada cendra,
que ara ets ferit d'un impossible amor.

  Potser voldries solitud, misteri...
Però no cal que deixis ton camí:
pot amagar-te amb un encís aeri
la meravella del mateix sentir.

  Una superba quietud pausada
de ton neguit finíssim ha brollat;
per amagar-te a la banal gentada
basta el mateix caient d'un noble fat.

  Així a l'hora de la pau immensa,
quan sangonenta la diada mor,
cap a la terra imaginària avença
un ample riu sota una boira d'or.

Josep Carner. La inútil ofrena. 1924

També es troba al llibre:

Josep Carner. Llibres de poesia 1904-1924. 2016

Edició crítica de Jaume Coll

Creixent

Impulsa un batec,
esclata, entén que vol créixer,
brollar, trobar potser un dia,
qui sap si llunyà o no,
allò que anomenen plenitud.
I es desplega, s'estira, es mostra,
aprèn a distingir l'ombra
que duu enganxada a l'esquena.
Badalla, sospira, s'eixampla,
fabrica teixits de somnis
i els enllaça als cabells i als dits.
Dansa, juga, s'enfada, riu.
I somriu, perquè se sap viva.

Fe Ferré i Ferraté. En clau de lluna. 2014

Dermatologia

Quanta pell
que ens envolta
com una sutura
delimitant
el nostre espai
de dins:

   una bassa
on s'esquitxa
de vermell la calma
i glops de sang
brollant amb pressa
del cor.

  Si és la pell
qui ens limita.

Helga Simon i Molas. A la vora. 2017 

Il·lustració de la coberta de Marc Rios

Premi Amadeu Oller 2017

Cireres com ocells

tirar del fil de les paraules
fins a omplir la pàgina blanca.
una paraula en porta una altra
o una llum o un cric-cric
d'insecte dins la fusta.
brollen les paraules com les cireres
ixen de la cistella, paraules
com cireres, com records,
melodies d'un temps, d'un món
que endevine sota la crosta fina
del paper.

paraules com cireres,
com murmuris, com ombres
d'ocells que volen blau enllà
i tot ho abasten.

Anna Montero (Logronyo, 1954)
On els camins s'esborren. Del Buc. 2018

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

Far

Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
                                        descans.

Eli Sanz. Posidònia. 2022

Brolla l'aigua

Brolla l'aigua i és de l'aigua
Brolla la sang i és de la sang
Brolla la veu i ja no és ella.
                       Era la pedra i ara és la reixa.
                       La petja breu que va ser l'arrel.
                       Peix-mot pescat a l'encesa.

De Poemes inèdits

Susanna Rafart. El saüc i la forja : antologia (2001-2021). 2022

Il·lustracions de Felícia Fuster
Pròleg de Francesco Ardolino

Brolla l'aigua

Aigua antiga
brolla fonda,
raja sola
sense fre.

Fang de roca
esmicolada,
l'aigua amara
tot a plaer.

Fressa i aigua,
terra, escuma,
tot a una
fent el ple.

Brolla, brolla,
raja, raja,
omple, omple
l'escocell!

Font de vida
rega horta,
jardí, vinyar
i fruiter.

Assaona
terra seca,
mulla l'herba,
omple el rec.

Aigua fresca,
t'amagaves
ben endins
sense dir res?

Ara, vine,
no t'aturis,
que jo i l'arbre
et beurem!

Oriol Marfà i Pagès. Els colors del món. 2022

Pròleg: Israel Clarà.

Epíleg: Cristina Àlvarez Roig.

Totes les veus

La teva veu, la meva i la de l'altre
s'ajunten com al riu les torrenteres,
on s'agombolen tèrboles glopades;
fang arrencat d'entre canyars indòmits
fermats als marges sense flors,
clivellats de tants segles de sequera.
Les nostres veus desfermaran riuades,
i la terra ens serà fertilitzada;
brollaran els blats nous, esperançats,
mentre la mar engolirà desferres
de tantes nits que ens foren imposades,
de tants matins avortats sense aurora.

                                              1987

De: Obra poètica inèdita - Arrels

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Recolliment

Lluny, allà dins asprives muntanyes
que mai petja del món ha tocat,
d'un desert en les verges entranyes,
mira el cel un verger ignorat.

Allà brolla la font de la vida,
allà s'obrí lo lliri d'amor;
veu d'oracle pel món no sentida
té allà el bosc en secreta remor.

Aigua hi corre, tan pura, tan pura
que los àngels s'hi van a mirar;
qui una gota en tastàs, oh dolçura!
mel del món no voldria tastar.

Miquel Costa i Llobera. Poesies. 1992

Dibuixos d'Albert Rocarols

Cos obert

Quan m'abraces no m'encercles.
     Salte, sure, brille vivíssima...
La llum brolla del nostre interior com en un castanyar.
     Me'n dones la llum i l'aroma...*

*En algun dels seus papers Maria Xosé Queizán té escrit
que la llum d'un souto, «castanyar», és la llum més bella.

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008

Antòlegs: Fátima Rodríguez i Xavier Queipo

Traducció, referències i notes: Manuel Costa Pau

Arriba el dia

Arriba el dia que la vida s'assembla per fi a la vida,
que l'ombra i la llum brollen
del mateix instant d'eternitat
que allibera el que és efímer.

Arriba el dia que l'alegria i el turment,
la gràcia i el destret, l'amor i l'absència
esdevenen u.

Arriba el dia que l'espera s'atura.

一一一一一一一一一一一一一一

Vient le jour où la vie ressemble enfin à la vie.
Où l'ombre et la lumière jaillissent
du même instant d'éternité
que délivre l'éphémère.

Vient le jour où la joie et le tourment
la grâce et la détresse, l'amour et l'absence
font un.

Vient le jour qui arrête l'attente.

DE Sense límit, sense final del món, XIV

Hélène Dorion

Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 80-81

Traducció de Carles Duarte i Montserrat

Que la paraula

Que la paraula (poètica) et posseeixi.
Que la llum del poema (t')arrabassi qualsevol indici de sentit.
Que dins teu neixi el mot que conté tots els mots.
Que brolli l'enigma  ―  que brolli el poema.

Antoni Clapés. Clars, aquest matí, són els teus records : (obra reunida, 1989-2009), 2020

Epíleg de Víctor Sunyol

La flor de la tàpera

Això era un temple grec en altres dies
ーoh, que llunyans!ー consagrat a Demèter.
Runes esgraonades ara són.
Ahir i avui, el mar, lla baix, batega
amb un ritme fidel, vell com el món.

Nobles, gastades pedres, qui les farà reviure?
Miro al voltant: nuesa. Però, entre dos carreus,
com un prodigi brolla, esbadellada,
la flor rosada de la tàpera.

Un ocell, una abella o el caprici del vent
van amagar per l'estreta juntura
la menuda sement.
I ara naixia, solitària, pura,
la flor de la tàpera.

És per ella potser que el mar batega,
escata blava sota el sol roent.
I encara al mar tremola suaument
la flor rosada de la tàpera.

Tomàs Garcés. Escrit a terra. 1985

ALBA DE FERRO

...
Però és bona la son
que venç els cossos cansats i prepara l'esperit
per a l'aparició universal de l'aurora. Encara
el plor podria dreçar-nos com les joves fulgors
dels déus de Sicília. Però no sents
com les muntanyes verdegen?  Sóc al bell mig
de les planes flamenques i sento
com bramen les vaques cerdanes, com brollen
fontanes reals dels Muixerons fins a Gréixer,
com s'alça la mar davant de tot Catalunya.
Hi sóc més real que amb el cos que em fa home
sense homes. Vora el riu dels meus pares
revisc tot sencer, sense perdre'm, però
ni una mica: tinc ferro i granit i raïls,
fabricats, ajustats i deixats per mà d'home.
D'aquí estant m'allargo a la tarda primera,
entre amics i el cristall, tan real, de la música,
i a les altres tardes creixents, i ta mare
servint pa amb tomàquet

———————————————————

Mais le sommeil est bon
qui vainc les corps lassés et prépare l'esprit
à l'apparition universelle de l'aurore. Le pleur
pourrait encore nous redresser comme les jeunes éclats
des dieux de Sicile. Mais ne sens-tu pas
les montagnes verdoyer? Je suis au beau milieu
des plaines flamandes et j'entends
beugler les vaches cerdanes, jaillir
les fontaines réelles des Muixerons jusqu'à Gréixer,
comme la mer se soulève devant toute la Catalogne.
J'y suis plus réel qu'avec le corps qui me fait homme
sans hommes. Au bord du fleuve de mes parents
je revis tout entier, mais sans me perdre
d'un pouce: j'ai du fer et du granite et des rails,
fabriqués, ajustés et posés d'une main d'homme.
D'ici je me penche vers l'après-midi premier,
parmi les amis et le cristal, si réel, de la musique,
et vers les autres après-midi grandissants, et ta mère
qui sert du pain à la tomate


(fragment)

Tr.: Annie Bats

Choix de poèmes


Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 79

Ametller florit de nou

Ametller florit,
m'has embaladit.
Esclates de dia,
vigiles de nit.
Amb ta blancor estanca
al camp res li manca.
L'òliba desdenya
ta fugaç fulgència.
Al brot nat de branca
un gafarró canta.
L'alba ja es congria,
plany d'amor ferit.
Tot fosforescència,
tot epifania,
com la flor de neu.
Ametller florit,
m'has estamordit.
Llueixes de dia,
ens sotges de nit.
Res impur no et solla,
i dels magins brolla
un somni teixit
amb tes fulles albes
d'hàlit perfumat.
Per ta llum ens salves
del vernal neguit
que ja treu el cap.
Bella inflorescència,
blanca bruixeria,
ets un bé-de-déu.
Ametller florit,
m'has embaladit.
Esclates de dia
vigiles de nit.




Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

Allò que el vent no s'endurà

    L'Amor és l'essència, la més subtil de les energies,

que es flaira arreu de l'univers, i el sustenta.

                                                           Joan Estruch

El dia que travessem aquell horitzó de Llum,

el vent s'endurà paisatges, s'endurà el pol·len del temps,

el tel de núvols i boires, la flaire dels verds novells,

la flor que enjoia la terra, la pols de tots els camins...

S'endurà, a coll, per bagatge, el nostre mantell de foc

que ens embolcalla, latent, com un amant delerós.

S'endurà els plecs de la pell, la calidesa del sol

i les ombres fugisseres d'aquell ahir tan llunyà.

Mes el vent, malgrat la força i la seva plenitud

no podrà mai arrencar-nos les clarors del sentiment:

l'amor que brolla tothora, el plaer d'una besada,

les llàgrimes de tendresa fixades en nostre esguard,

el somni de cada dia i el despertar de la nit,

el ressò d'unes paraules enceses de dolç embruix...

El vent mai no s'endurà el miracle de l'Amor!

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez
Pròleg de Josep Colet i Giralt

Avui la pluja no duu espines

Avui la pluja no duu espines. Vine.

Té, serva'm a les mans aquest cor, com si fos

un molinet de vent desbocat, de colors.

Corrents, baixa les graus on l'amor s'endevina!

Para-li cabaneta al racó dels follets

i atansa flors i fulles d'olor a la fogaina.

I jo amb polsim d'ales de voliaina

et sembraré els cabells de missatges secrets.

Deixem, al circ desert, xarxes de teranyina

i la sang que ha brollat del nostre nom ferit.

Avui la pluja no duu espines: vine!

Que hi ha un cel de setí al fort de la tempesta

i, a tocar de la llinda d'un paisatge proscrit,

castells de foc oberts a mar, torres de festa.

De Tríptic per a una quimera, 3

Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida, 1973-1988. 2000

Arrel

A dintre meu
hi ha una arrel que excava
buscant jardins.

Cal·ligrafia el buit,
recita el calfred
que recorre la terra
a dintre meu.
Remor d'arrel que excava
i apunta al blanc:

allà on brolla la deu,
on tremola la veu,
on esclaten els mots...
Com un ramell de flors
d'oxigen.



Un dels poemes de:

Tipografiar el buit 2009-2012

A la memòria de Miquel Plana, 
artista i editor bibliòfil

Maria Josep Escrivà. Serena barca, 2016
Comentari: Manuel Forcano

Cap música no hi ha com el silenci

Cap música no hi ha com el silenci,
aquest acord perfecte de les veus.
Tot ho sublima i ho concentra, tot,
des del bri d'herba a la més alta estrella,
fonent l'espai i el temps en l'èxtasi més pur
dins un instant profund d'eternitat.
Brollen les aigües d'una deu oculta
cascadejant pendís avall i fent-se
remor suau entre pollancs de pau
en la infinita i verdejant planura.
El vent afina els cinc sentits. El cor
és tots els cors que canten a l'uníson,
esmortuïts el rogallós gripau
i el grill, aquesta corda de violí que es trenca.
Després del pianíssim del capvespre,
just quan la simfonia recomença,
els rossinyols són roses.


Climent Forner. Amb peus lleugers com els dels cérvols. 1993

Prefaci en blau

              I.

llàgrimes de primavera
emmudeixen els teus llavis
ressona blau al baix ventre

s'esvaeix el temps

blau intensament suau
neu que es fon als teus ulls
brolla silenci

              II.

neu que es fon als teus ulls
les llàgrimes brillen
floreixen blaus a l'aiguaneix

degoten sons

deixa el blau vibrar
la temperatura s'esquerda
clarors silencioses



Núria Armengol, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 105-106, juny 2015. p. 24