Nívia

En el record aflora la tendresa
i aquest matí, davant de l'alumnat,
els ulls menuts que tinc se m'entristien.
Que breus que som! Que fràgil existir!
Apesarat per la darrera nova,
a mig dictat, pensava en els absents.
Un mot només d'un text d'ortografia
m'ha traslladat tot d'una al meu terrer;
l'estimo tant aquell racó de Plana!
Com un ocell estrany s'ha produït
un excessiu mutisme dins de l'aula
quan jo, distant, membrava aquell indret,
passat el camp d'esports i les escoles
on el carrer s'estreny i es fa camí
fins amoixar l'estatge del silenci: 
el blanc raval que no permet retorn.
Sempre la mort em sembla prematura.
Després, torbat, dictava punt final.

Poema XXII

Anton Carrera, dins

Mites i somnis. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri
Il·lustracions d'Irene Bordoy

Autobiografia (Lu Iu)

Tinc un hort nou, d’unes dues mujades,
tres casetes de palla, que el temps ha malmenat.
I més salut, d’ençà de les males jornades.
Les nits són fresques, clares, a l’octubre daurat.

M’embriaga el vi lleu, però abans m’aclaria:
la meitat de les pàgines té el llibre, ja malmès.
I, al meu cor solitari, jo li dic, més d’un dia:
només has d’entristir-te quan ja no hi valgui res.




Marià Manent. Com un núvol lleuger : més interpretacions de lírica xinesa. 1967