Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris atmosferes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris atmosferes. Mostrar tots els missatges

02 de febrer 2023

Plans

Tot el verd aigualit de la canya de sucre
es desfà com el blat fins als confins remots.
L'horitzó et segresta la pell i la mirada
dibuixant tot un cercle al voltant dels teus braços.
Girant tu, no t'adones que és el món qui fa voltes
i un far enmig del pla, no s'hi faria estrany.
Que és antiga, la terra, en aquest breu instant!



Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller, 1989

15 de febrer 2020

Densitat atmosfèrica

Densitat atmosfèrica a l'illa de Rügen aquest mes
d'agost fred i plujós, com a l'illa de Formentera aquesta
primavera passada, ventosa i tempestuosa.

Illes perdudes enmig de les vel·leïtats dels vents. Els
vents de què parla Gerhard Meier en els seus llibres.

Si m'alço èpicament en contra dels vents. O me'ls
escolto.

O bé abandonar-se al paisatge. Al paisatge geomètric.
Al paisatge buit de temps:

                           Els penya-segats de creta.

                        Els penyals de pedra calcària.



Jordi Jané-Lligé. Del Jardí Botànic i altres balades, 2011

08 de juny 2017

El clima de les paraules

Moltes vegades les paraules
expressen el mapa del temps interior.
Hi ha paraules que es mullen amb la pluja
i queden lliures d'errors i desenganys.
Altres es dilueixen i formen part del sòl,
no sabem si algun dia
arribaran amb saba nova
a les fulles dels dies.

Hi ha paraules que arriben
amb dolços murmuris del vent
que no es queden, se les emporta
i com grans de sorra
del rellotge del temps,
formen dunes de solitud.

Hi ha paraules cobertes de cristalls de gel
que, com flocs de neu, 
cobreixen els cims perquè en silenci
reflexionem prop del cel
i el sol de l'amor, amb el desglaç,
les bategi en el cant dels rius.

Hi ha paraules que s'enfonsen
en els llacs profunds de la tristesa
i l'evaporació de les il·lusions
les cobreix de sal.

Hi ha paraules que provoquen
tempestes, huracans, tornados, tifons,
que destrueixen tot el que troben,
provocant al seu pas por i dolor.

Hi ha paraules que emergeixen amb la llum de la lluna,
plenes de profunds significats,
i arriben a la platja de l'esperança,
amb la veu de les onades, vestides d'escuma.

Hi ha paraules que, com el sol,
il·luminen el dia, escalfen la pell,
creen una atmosfera clara,
fan fotosíntesi a les fulles de l'arbre de la vida,
ens donen vida i ens fan créixer.


(Fragment)



Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011


26 de juny 2012

Com estimular altres tipus de lectura?

Com, en definitiva, entendre aquella concretesa del moment
des d'altres codis d'interpretació que ens permetin reflexionar
sobre les obres sense haver de fer un seguiment lineal i
organitzat d'allò que significa l'espectacle?
O, dit d'una altra manera, la finalitat no és trobar un què
definitiu sinó crear una atmosfera suggestiva que ens permeti
fer sorgir les connexions, impressions, idees i sentiments
diversos quan estam veient l'obra.



(Fragment)


Maria Antònia Bibiloni Dávila. Poetes : un diàleg actiu entre poesia i dansa, dins,
Poètiques de ruptura, 2008

20 de maig 2012

Voldries que et deixaren les paraules

viure de nou el tacte de les coses,
el tacte que desperta la pell nua
i que l'omple de nou en cada empremta,
poder sentir els ulls damunt els ulls,
els braços sobre els braços, caminar
sobre la llum cansada del migdia
o sobre el gris asfalt de carreteres.
Voldries repetir cada viatge
des del regrés de cada matinada,
trobar instants perduts en clars d'oblit.
Voldries que et deixaren les paraules
sentir l'alè de cada situació
i entrar en l'atmosfera que respires.



Teresa Pascual. Les Hores, 1988

i dins,  
Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País Valencià (1975-2000) : mostra poètica, 2003

10 d’abril 2012

For all we know

A Heike van Lawick

Les hores són espesses i alhora s'esvaneixen

en rogles invisibles, com l'aigua dins de l'aigua.
Ara és la nit una carícia immòbil,
té un goig que cerca el límit, que hi aspira.
Saber-te en el silenci i en la veu
em torna l'atmosfera més lleu de respirar.
Jo no sé si soc digne de l'amor
que m'ofereixes i ni tan sols m'inquieta,
i així tot és gentil i pren la teua forma
d'oberta mar tranquil·la i m'hi capbusse
i en faig grans glops fins que l'alè i la sang
com l'aigua dins de l'aigua van fonent-se
i visc eternament a dins de tu
mentre bevem el temps que va bevent-nos.




Enric Sòria. L'instant etern. 1999