Ignoro tot el que pot cloure un arbre,
però ara et tinc, pollancre, ben a prop,
amb el fullatge penjant quasi just
sobre el paper, fent-me de sostre. Experta,
la teva soca, ressortida, rugosa,
em fou l'esglaó, el portal de benvinguda
al país més pla, curull de gavines
i d'arrossars, i per çò, asseure-m'hi
fou de les primeres coses que he fet
en aquest calorós estiu. Adés
calles mentre el jorn s'acotxa i el cel
és blau i nacre. Calles vora l'aigua
que rep la nit amb un plor fragmentat.
Una lleu brisa és la pau de les teves
alçàries. Merlets de llum dels insectes
i dels moixons, i jo a sota contemplo
l'infant assegut al sòl de ciment,
el pou, el taronger nan... i em sembla
com si l'univers fos, des de la saviesa
del tan vetust tronc, una diminuta,
dringant, bonica, bola de cristall.
Maria-Antònia Grau i Abadal
(Badalona)
Paradisos (Clavell, 1996). Escrit a Sant Jaume d'Enveja.
També es troba en el llibre:
Dones, arbres i poesia. 2021. P. 231
A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.
Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.
"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.
Que moltes coses no es veuen, com ara la maldat o les
vitamines. Que d'altres sí: l'amor, que és com carregar
a l'esquena un emoji gegantí; el del cor, és clar, i
quina vergonya que fa. Què importa creure-hi
o no, si governa igual les nostres vides i més o menys
ja ens agrada. Després, en ser de nit, tornaré a pensar
que els dies ja podrien passar menys o no enfilar-se,
si de cas, a un últim dia; ja podrien, sí, els dies.
Però tots seguim aquí. Són els anys immediatament
anteriors a l'inici de la vulnerabilitat: l'hòstia suprema,
la fuetada. Fem veure que tot ens suscita una certa
indiferència. L'ordinador on faig la feina, tros sagnant
del meu cos. L'univers funciona així, sense significats:
un ocell camina per algun lloc, no ho sé. Esclata un
planeta. Passa alguna cosa i no es pot saber exactament
què passarà després, ni exactament quan, ni si tan sols
passarà res més. I el resultat final sempre és desmesurat
i trist. Però, saps, totes les vegades que no et vaig
estimar més va ser per estar fent això. Un llibre. Això,
no ho sé. Que moltes coses no es veuen i d'altres sí
que es veuen i després hi ha el món quasi ignot de
les que només se senten, que són, per aquest ordre
d'intensitat: un martell pneumàtic, la conversa dels
veïns, el xiulit de l'asma, una mosca a la finestra i
el soroll de pensar.
De: # El món dels vius, I.
Samuel Solleiro. El món dels vius = O mundo dos vivos. 2021
Traducció de Paco Esteve.
Text en gallec i català.
De petita em vaig adonar que les fulles
Tremolaven al ritme dels meus pensaments
I quan m'allunyava, les tiges de les plantes
Es doblegaven, a punt de desarrelar-se, i em seguien.
Després començaren a enlairar-se ocells
Estols, estols per damunt,
I aturaren el seu cant per sentir el meu.
I tan sols quan les bèsties començaren
A seguir obedients els meus passos
Em vaig espantar. Però ja era massa tard.
Ja no tinc dret a aturar-me.
Cada poema no dit, cada paraula no trobada
Posa en perill l'univers
Que penja dels meus llavis.
Una simple cesura del vers
Trencaria la màgia que dissol les lleis de l'odi
I els abocaria a tots, feréstecs i sols,
De tornada dins la cova humida dels instints.
Traducció de Corina Oproae.
Es troba en el llibre:
40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 106-107
Somnie que un teuladí es precipita per un pou, fet un manyoc
de plomes, tan menut que em cabria a dintre del puny tancat.
La gola del pou és fosca i molla com el coll d'un úter. Jo me'l
mire des de l'interior, com davalla l'ocell cap al buit. I no me'n
sé avenir, de no haver estat capaç d'evitar-ne la caiguda. Després,
ja desperta i serena, reconec que no té cap sentit lamentar-me'n,
perquè, si el teuladí hi queia a plom, significa que ja era mort
des d'abans. Si hagués estat viu, no hauria hagut de menester la
meua intervenció, ni la de ningú altre, per remuntar el vol. Cos-
tarà deslliurar-se'n, però, del tuf de reclosit d'aquesta rotunda
vacuïtat.
Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020
43è Premi Miquel de Palol 2020
Què dius, infant
amb el teu gest lliure
i la joia al rostre...?
Dignifiques el món
només en néixer.
M'arriba de tu
la força primigènia
de l'origen.
Endevino l'univers
desplegat en les teves ales
màgiques, flexibles i infrangibles.
Sempre retuda de meravella
davant teu
i del misteri que encarnes,
que en tu es mostra.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 35
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
Deixeu-me sol, que só molts i fressejo
aigua i fullam pels clots assolellats.
J.V. FOIX
Cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble
sé que m'empasso l'univers
de la neu a sol i serena,
la pols dels ginebres,
el crit de les feres,
la merda de vaca,
el lila de les clavellines d'agost,
segles d'història dels pics i les comes,
els renecs de l'orri,
la llosa trencant-se en l'encanteri d'un llamp,
la tarda badallant que mata un altre dia,
el núvol condensat en la sal de la mica de mar,
el reflex dels astres a la gebrada que rebrota,
els pins a la pupil·la del boletaire de diumenge,
m'empasso l'univers,
m'engullo la pobra terra i més i torno de nou
en cada gota
a tenir-vos a dins
que no estic mai sola
que en som molts
cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble.
Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022. P. 22
Pròleg de Maria Barbal.
Saludar la fosca
com una amiga.
Cors que s'abracen
fins a la nit de l'univers.
Cavalquen. Cavalquen.
Mare,
crinera on m'arrapo,
galopem fins als solcs
que va traçant la nit.
Plantem-hi les llavors de l'alba.
XXIV
Rosa Font Massot. Esquerda. 2022
Pròleg de Quim Español.
Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l'Univers, alberg de pena,
on mai no s'ha avingut la llum serena
amb les tenebres de la nit profunda,
com si mires el cel, on claror abunda,
seguint dels signes la daurada vena,
on en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;
tant si te'n vas cap a la terra freda,
que un pàl·lid sol amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l'equinocci abrasa,
si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira...
Sempre fidel lector, seràs un ase.
Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona)
Obra completa ["Sonets"], 1984
Adaptació de Josep Pedrals
Dia Mundial de la Poesia 2023
A Pepa Llopis
El que jo vull
és construir una mentida.
Jo visc i escric per a aquesta mentida.
La meva farsa és innocent: el món
és omniresplendent i clar, i a l'horta
ningú mai no flastoma i el silenci
no és antic ni llarg. No cal cridar:
"Cant a la vida!, sí", perquè la gent
just canta quan li agafa la cantera.
No per fugir del plor. Per entonar
insubornablement i espontània.
Jo sempre visc el món en la mentida.
No visc el món com és, dins el seu ésser.
Somnii,
somnii
i el visc com l'imagín.
Somnii que el món és senzill i la fruita
és fruita i tu no ets el que soc jo
però tu i jo som els boscs
i tot l'òrgan del temps relatiu
de l'univers i els boscs
i la potència més brutal de l'univers
que és l'Entusiasme!
Carles Rebassa. Els joves i les vídues. 2006
Sola.
Reblant el clau del mur.
Records com quadres
arrenglerats
colors miralls
dispersos.
La mare-terra perfà
tot l'univers.
Montserrat Garcia Ribas. Platja fonda. 2021
Epíleg de Carles Camps Mundó
Quan bullo un xic d'arròs
o rego les begònies
el que existeix es bada
en l'acció més senzilla.
Tot és planer:
el roure, el bruc,
el clam i la rialla.
L'Univers
es revela en cada instant
que passa.
Però si el penses,
s'enfuig.
Lluís Calvo. L'espai profund. 2020
Epíleg de Lola Nieto.
Premi Carles Riba 2019
La petitesa,
com l'univers empesa
cap als seus límits,
forja amb els seus contactes
formes d'amor a l'acte.
Jaume Creus. Suite dels bons amors. 2008
