Els rellotges

Els rellotges
marquen el pas del temps;

que s'aturin
que no corrin
que no toquin

i nosaltres serem eterns.

II, mars

Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts. 2017

Pròleg d'Anna Aguilar-Amat.

Cargol de mar

Em tornaràs la veu
de tots els mars
                         extingits,
                         oblidats,
quan m'acosti al teu cos:
espiral de pell freda
i nua que ressona.
Escoltaré el teu cor nacrat
bategant sota la nafra:
m'arribarà un so tèrbol,
d'oceà ufanós.
Em tornaràs la veu
de tots els mars.
Hi llençaré
                   peus descalços.

Tània Soler. Escames. 2023. P. 59

Pròleg d'Àngels Marzo.

13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.

Mar doble

Com una carpa de circ, el Montseny
blau sobre el cel rogenc i la boirada,
solca el Tordera i amb la vela empeny
els ormeigs de Montnegre i l'arborada.

Cordes d'arítjol, pals de castanyer,
bocells de mesc i estais de romeguera.
Proa i masqueta al cim de Montllorer,
popa al Grínola que clou la galera.

Montseny, Montnegre; el mateix cim, vaixell
velat en bosc ara de núvols, ara
d'arbres. Pel mar lunar de quin farell?

Velam de llicorella i botavara
d'alzina. A l'arbre ocult de quin terreny?
Mar del Montnegre, oceà del Montseny.

Perejaume

Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

El jo que no soc

El jo que no soc a mi s'adreça
amb fragmentats bocins del que vaig ser.
Les paraules no poden dibuixar tants anys efímers,
s'enfronten la quietud fictícia de les aigües del riu
i el moviment submergit de tots els mars.
Oscil·la creixent la lluna sobre els màstils.
En últim discurs, fred, l'hivern es dissoldrà.
Pensament de mort, resignada certesa, glaç.

Del llibre Blaus (1993)

Zoraida Burgos

Es troba també al llibre:

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 61

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

L'anguila

                                                (a Ramon Guillem)
                                           
                                                 L'anguilla, la sirena
                        dei mari freddi che lascia il Baltico
                                                    Eugenio Montale

Són coses que es quedaren
al paradís incert de la infantesa;
i ara és el meu destí
tan sols imaginar.

Imagine el meu cos
i sent com se m'esborren
els membres i els records,

aquests peus que només
són ossos sense força
i la mateixa mà,
                          ossos de sèpia,

com l'anguila que arriba als nostres mars
des dels mars freds,
que el nostre riu remunta
i en les sèquies s'endinsa,

com l'angila maresa
                              o la catarrotgina,
torxa o fuet, elèctrica atzagaia.

I, tanmateix, tot sembla retornar
a aquella mar perenne,
com retornen les ànimes dels morts,
com retorna l'anguila del desig,

tot allò que sabem sense poder-ho dir,
que entre joncs i llinasses es contorça
i oneja el seu daurat secret,
que és ascens i fugida.

Jaume Pérez Montaner

Es troba en la revista:

Reduccions : revista de poesia. núm. 102, febrer 2013, p. 19-20

Jardins en venda

La tieta vol plantes i animals.
L'enamoren els jardins més que cap home.
De tant regar flors cantant sola,
m'he tornat una dona gran.
Però em vendria els mars
els temples grecs, els dracs,
i les pagodes de Kew Gardens
perquè tornéssim a brotar.

Núria Perpinyà. Cels canviants : recitatiu a dues veus. 2023

Els núvols

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquest matins
passen sense l'angúnia de cap ànima a dins...

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l'esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,
l'aire els dona una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l'atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l'aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

1938

————————————————————

Clouds

White over blue, the clouds through the sky these days
passing without the unease of an inner soul...

March mornings, when life seems to start again
and we return, untainted in the silence,

to the hope of the first day in the world!
The clouds make the sky deeper and more blue.

Water dreams! Around their indolence,
air crafts them into shapes almost by surprise,

an edge to azure. As effortless as the sound
of a flute from shepherd lips in the sunshine,

their shadows walk upon the captive waters
of rivers, lakes, and seas. And I, from the shore,

think as I see them pass, by what godly whim
do they make and unmake marvels so brief...

1938

Màrius Torres. Paralel rivers : selected poems 1935-1942. 2020

Text bilingüe català i anglès.

Chosen and translated by D. Sam Abrams

Fotografies: Màrius Torres Collection / Universitat de Lleida

Cim

Esfilagarsar mars teixits amb llana,
un hivern qualsevol. Tan delicat,
el nou abric, el gest de llibertat
que ens dediquem... Trenquem la porcellana,
redescobrim l'amor i l'amistat.

Algú va dir d'estendre la rotllana,
saber gaudir per dies la setmana...

Un cop al cim, obrir de bat a bat
els nostres ulls enllà de la muntanya.
Sortir de nit. Saber la contrasenya
del patiment, saber-la tan estranya...

El blau immens descriu la seva senya
a l'oneig instintiu d'una pestanya.
Teixim de nou els mars, fem-ne ressenya.



De: Certeses

Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016

Plantades

Plantades a la terra per ser de terra,
plantades per ser l'ombra
de qui no senti l'aire.

Plantades per viure verticals
i tocar el cel.

Plantades
per qui no ens calgui,
que ens deixin, senyors, plantades,
i ens facin l'amor els astres.

Plantades, fartes, plantades.
Plantades, fortes, plantades.

Soles, dempeus en un món
amb les arrels impregnades
d'un magma que crema mots
i d'una pluja que ens salva.

Plantades,
ens llaura el temps,
la lluita fecunda el ventre
i aclarim els horitzons
amb fulles que no caduquen.

Plantades serem el bosc
d'un planeta que no ens planta
que s'oblida de les flors.

Plantades direm adéu
a totes les seves pors;
amb les nostres farem mars
i ens remullarem els peus,
per viure verticals
i tocar el cel.



Rosa M. Arrazola. Buit de març. 2017

Pròleg de Núria de Gispert
Epíleg de Montserrat Aloy

Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2016

Pàtria

Pàtria, et donà ses ales la victòria;

com un sol d'or ton astre es va llevant;

llança a ponent lo carro de ta glòria;

puix Déu t'empeny, oh Catalunya!, avant.

Avant: per monts, per terra i mars no et pares,

ja t'és petit per trono el Pirineu,

per ésser gran avui te despertares

a l'ombra de la Creu.

Jacint Verdaguer. Canigó. 1967

La gratitud

La gratitud és la forma de cortesia

més exquisida.

Jacques Maritain, filòsof francès.

Es troba en el llibre:

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003
Il·lustracions d'Inés Luz González.

Amic

Des de la tèbia tardor dels meus anys
t'he anat retrobant i he anat confegint
pensaments, somnis i després paraules
per poder expressar moments irrenunciables.

Potser en l'ample riu de l'existència
les nostres vides es varen creuar,
silencioses, en l'atzar dels temps, i
com dues gotes d'aigua intemporals,
per breus instants, lliscaren dòcils
pel llindar de l'embruix del desig.
Però l'amor és un cabal d'esclavitud
i escollirem, per sempre, compartir
els immensos i eterns mars de llibertats.

Montse Gibert. Somnis de tardor. 1999

Il·lustracions: Sefa Ferré

Anava sola i dreta dalt l'autobús

Anava sola i dreta al bell mig d'un autobús,
amb els ulls mig tancats i una flor -qui en sap
el nom!- a l'esbullada cabellera. L'autobús
ha tirat cap amunt, per un carrer ignorat,
amb sostremort, que s'enfila tot dret cap a
un cim amb clarors de parpella ensonyada.
L'hem vista més tard com triava postals i
guies de països que no sap ningú on són,
ni quan estudiàvem geografia en mapes
desolats amb rius sense pollancs, volcans
sense foguera, muntanyes sense neu i mars
sense temporals.


(Fragment)

J.V. Foix. Darrer comunicat. 1980

A mi mateix

Per què renegues i per què t'apartes

de la vida que tens a la balança.

Per què desitges la desesperança

i la mostres en totes les pancartes.

Tots els mars que et conviden els descartes

i et tornes riu que en solitud avança.

T'agrada contemplar, però, la dansa

de l'aigua que menysprees i coartes.

Per què no vius, ni creus, ni hi veus ni goses,

ignores dies, nits, mirades, coses.

Per què tens por que avui la llum t'abraci.

Per què no surts al món i a les tarimes.

Per què no perpetues el que estimes

abans que entre les mans no se't desfaci.

Israel Clarà. Una mena de màgia. 2009