Inside out

Quan vas morir-te
em vaig girar del revés.
Ara tothom em veu les costures
i és difícil endevinar
de quin color tinc la pell per la part de dintre.
A vegades vull empeltar-me
a un cos que trobo bonic
però tots fugen de mi encara que els somrigui.
No deu ser gaire apetitós
besar venes
músculs
artèries budells vísceres.

Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2022

si he de compartir la vida amb un company

si he de compartir la vida amb un company
seria absurd no preguntar-me
d'aquí a vint anys
aquesta persona serà
algú amb qui encara ric
o només m'he distret amb el seu encant
ens veig evolucionant cap a
ser noves persones cada dècada
o el creixement s'atura en algun moment
no vull que em distreguin
l'aspecte o els diners
vull saber si treu
el millor o el pitjor de mi
en el fons els nostres valors són els mateixos
d'aquí a trenta anys encara
saltarem al llit com si en tinguéssim vint
ens imagino de vells
conquerint el món
com si duguéssim sang jove
a les venes

ーrequisits


Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018

Tr.: Bel Olid

Cua de dofí

El món dorm, com una donzella
encisada en un bosc llunyà.
¿Quina paraula li farà
obrir, somniós, la parpella?
¿Per deixondir-lo caldrà dir
       petxina o romaní?

L'aire dringa, màgic cristall,
de tanta ploma adelerada,
i per la flor del cel que es bada
no hi ha riera ni mirall.
¿Quina paraula caldrà dir:
       estel o serení?

Terra endurida i adormida,
arbres i veles sense alè.
Què donaríem per saber
la vena d'aigua de la vida!
Potser, qui sap, caldria dir
en veu ben baixa: Cua de dofí!



De El senyal.


Tomàs Garcés, dins, Poesia, 1995

Epíleg a les vies

 Lectura en clau vitalista
 per a qui un dia ballava
 amb mi sense sabates.



Sec a l'estació del viure
a les vies el pas de les hores

el ferro roent a les venes


tan fàcil 

i un raig de sol
resseguint l'esperança.




Maria Cabrera i Callís. Jonàs. 2004

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l'alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d'àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.



Marc Granell


21.03.18 Dia Mundial de la Poesia