Lluna d'estiu

   Ahir somreies
lluna encesa d'estiu

  com una síndria.

   La nuvolada
lluna roja d'estiu
claror esberlada.

    Tocatardana
lluna plena d'estiu
   riell de l'alba.

     Perfil de llum
lluna minvant d'estiu

    de nit tancada.

   T'invocarem
lluna nova d'estiu
en l'ombra clara.

Vinyet Panyella. Haikús i geografies. 2020

Amb imatges de Lluc Alzinet, Frèia Berg, Quim Curbet i Miquel Ruiz Avilés.

Camino pels carrers

Camino pels carrers,

travesso ciutats trinxades,

llegeixo noms de pobles que conec,

m'assec sobre voreres enrunades,

m'endinso fàcilment pels carrerons de viles assolades.

Aquí hi ha la mar, neutra;

allà, l'estepa.

M'enfilo al cim d'un turó,

aterro a una plana que s'estén fins a tocar el cel,

però, en un obrir i tancar d'ulls,

tan sols veig una ombra que s'allargassa a la paret

de la meva habitació, gairebé a les fosques.

-4-

De Paisatge de mort i desolació / Natura morta


Rasha Omran, dins,


Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria. 2019

Edició: Mohammad Bitari.

Traducció: Margarida Castells Criballés.

Text en àrab i català.

Sons inconnexos

Sons inconnexos,
provinents d'ombres d'éssers.
Com evadir-se'n?

De: Haikus de convalescència, XXXI

Feliu Formosa. El temps sofert. 2023

Il·lustració de la portada: Neus Martín Royo

Edició i epíleg a cura d'Esteve Miralles Torner

La caverna

Són altres realitats que s'encenen enllà de les marjals,
del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres.
Inauguren les llums antigues platges, runes perdudes
a l'abisme del foc de l'ancestral caverna. Són crits,
no tingues por, són ombres que passegen indiscretes
rugositats de pedra, d'aquest caliu de mare que perdura,
d'aquest batec antic de roca grisa. No tingues por,
tots hem dubtat de qui som, de què fem i serem
demà al migdia; si profetitzar la teua terra és de savis
o més aviat és hàbit d'ignorants en terra de tots.

Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007

XXVI Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó.

L'infant té por

Arraulit al portal
de la banda on fa ombra,
espantat perquè no pot
esdevenir ombra,
sense respirar, escolta
com s'acosten,
ressonant damunt l'empedrat,
les dues botes d'un soldat alemany.

Anna Świrszczyńska. El llapis amb què escric. 2019

Selecció, traducció, estudi i notes de Josep-A. Ysern

Cireres com ocells

tirar del fil de les paraules
fins a omplir la pàgina blanca.
una paraula en porta una altra
o una llum o un cric-cric
d'insecte dins la fusta.
brollen les paraules com les cireres
ixen de la cistella, paraules
com cireres, com records,
melodies d'un temps, d'un món
que endevine sota la crosta fina
del paper.

paraules com cireres,
com murmuris, com ombres
d'ocells que volen blau enllà
i tot ho abasten.

Anna Montero (Logronyo, 1954)
On els camins s'esborren. Del Buc. 2018

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

Vibracions

el cor detura els gemecs de l'aire
quan la son li guanya.
l'ombra és la que tremola
en la sepulcral senectut dels morts.
si la por fuig i ens deixa lliures,
haurem d'esmicolar
perquè va néixer xorc.
si el dia és etern,
les mans escamparan el sofre calent.
si no pot ser res d'això,
m'estimo més encalçar bubotes
per darrere les runes.

Joan Josep Barceló i Bauçà. Svalbard. 2018

Epíleg de Damià Rotger.

Ens mires ara

                ... and thou no breath at all?
                        Thou'lt come no more,
      Never, never, never, never, never!
                         W.  SHAKESPEARE

Ens mires ara,
des del tel dels teus ulls
—tu mateix lluny de tu—,
qui sap si per donar-nos
encara un argument,
una ombra de consol
amb què puguem entendre
que el teu alè ja és u amb el vent,
que mai no tornaràs,
mai més, mai més,
i les parets, els gestos,
ressonen tots de tu.

Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016

Les sargantanes

Les sargantanes
escolten sota el sol
entre ruïnes.

De les estances,
me n'agraden les ombres
i abandonar-m'hi.

Eudald Puig, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

A cura de D. Sam Abrams

Sol i núvols

Sol i núvols
terra i aigua,
mar i cel,
com tu i com jo,
contradictoris
buscant la llum
d'una tempesta,
en tantes hores apagades
que posen ombres
i un cel gris.

La pàtina de les roques,
aquarel·la feta de pluja,
té l'enyorança com a contorn.
Només el pont dels somnis,
amb els seus colors,
pot posar calma
en aquest paisatge.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Pròleg de M. Àngels Anglada

Amb exemples músicals
Llengua, notació o alfabet: text bilingüe català-castellà

Onada

No ploris pus.

Ta mare
s'ha llançat al riu
per veure si els peixos
tenen ombra
dins les profunditats
de la mar.

No ploris.

Ta mare
s'ha llançat al riu
per veure si hi ha ulls
que ens pertanyen
dins la foscor.

No ploris.

Ta mare
ha anat al riu
a cercar records.

No et trobarà.

De: Tríptic de l'infant

Lucia Pietrelli, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 16

1982

   La infancia es el período más largo de nuestra vida.
                                                       Ana María Matute

No puc escriure res
del primer any.
Què deuria somiar?

Bebè amanyagat
passant de mà en mà
fins al tebi bressol.

Se'm van quedar els pares
i, a poc a poc —sembla mentida—,
també varen aprendre'm a estimar.

Tots hem estat cigró,
boca que mama,
ungles de gelatina.

No tinguis por
si veus passar les ombres.

Ja tindràs temps de destriar
els colors.

Sílvia Bel Fransi. Lluíííís. 2015

Pròleg d'Àstrid Bierge

Fotografies de la coberta: Sílvia Comes

El teu jardí

El teu jardí és una dona de llum i d'ombres,
de vorals de colors onejants,
de flors que s'obren deleroses
quan escolten el teu pas.

Li concedeixo el dia.

Però al capvespre soc jo
qui et besa la pols de les mans
i t'omple el llit de flors.

Jo tanco la porta, tu la finestra,
i ella —jardí— jeu, i espera
el cant de l'òliba
i l'assossec de la nit.

Marieke Maerevoet, dins,

Un pont de versos. 2017

Poemari a quatre idiomes: català, castellà, anglès i neerlandès.

Traductores: Rosa Tirado i Laia Fàbregas.

Il·lustracions de Mercè Espiell.

A un amic

Onsevulla que et trobis aquest dia,
guanyant el freu o davallant pel riu
o pellucant, devora la masia,
un raïm d'or, deixalla de l'estiu,
      que et pugui haver la meva recordança
i em faci encara a ton costat present,
com oferint-te en l'ombra que s'atansa
serena fresca i tremolor de vent,
      i, tan subtil que a penes te n'adonis,
 vagi lliscant-te al fons de l'esperit;
mon esperit amb tu mateix confongui's
sense que mai ho sàpiga el sentit.
      I quan la vall se t'enfosqueixi, passa
pel camí tot d'un cop desavesat,
i sent com dos trepigs en la pinassa
i un so murmuriós al teu costat.
      I quan arribis al teu lloc, avia
el llebrer i aquell brot de romaní;
cerca dels teus fressosa companyia
i seu en l'ombra, tot feixuc de mi.

 

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

Riera seca

Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s'han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l'aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps; papers d'una ruïna.

De: L'obscur desordre.

Antoni Puigverd. Curset de natació. 1992

Pròleg d'Albert Rossich.

Premi Carles Riba 1991

Vigília

Ets al meu costat,
llegint.
Reposem.
I és en aquest instant
que tant s'ignora a ell mateix
que descobreixo
la bonesa de l'existència.
Estic fatigada.
El dia m'ha flagelat.
Però una claror difusa
s'enduu les ombres,
miro al meu voltant ...
No et creguis
que no veig res,
et dic.
Puc llegir
sense llegir.
Vigilo
molt d'aprop
el temps que compartim.

X.

Teresa Costa-Gramunt. Treball de camp. 1999

Pròleg: Joan Callejón

Il·lustracions: Conxa Ibáñez

Tardor

 Ora passa e declina,
 in aquest'autunno che incede
 con lentezza incecibile
 il migglior tempo della nostra vita...

                   VINCENZO CARDARELLI

El bosc primaveral projecta l'ombra
fins a les tardorals contrades ocres.
A la seva frescor creixen les flors
de moltes primaveres renadiues
durant les incommensurables hores
lentes d'una tardor que ignora el temps.

Josep Grau i Jofre. Virídia. 2002

Pròleg de Manuel Carbonell

Calma

Són  madurs  els  raïms,  el  camp  llaurat.

La  muntanya  dels  núvols  se  separa.

Sobre  els  miralls  polsosos  de  l'estiu
l'ombra  és  caiguda.

Entre  els  dits  insegurs,
és  certa  llur  claror,
i  llunyana.

Fuig  amb  les  orenetes
l'últim  turment.

———————————————

QUIETE

L'uva  è  matura,  il  campo  arato,

Si  stacca  il  monte  dalle  nuvole,

Sui  polverosi  specchi  dell'estate
Caduta  è  ombra,

Tra  le  dita  incerte
Il  loro  lume  è  chiaro
E  lontano.

Colle  rondini  fugge
L'ultimo  strazio.

Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés.

Introducció de Marià Manent.

El rierol

On deu anar aquesta aigua tan clara,
silenciosa, muntanyes avall?
Potser hi ha algú que l'estima i l'espera
amb llavi ardent sota un sol esclatant.
Amb coloraines les flors l'acompanyen,
herbes boscanes hi vessen olor,
l'ocell s'hi abeura i l'acaricia
amb l'ala presa de lleu tremolor.
Per dar-li ombra els pins s'entrelliguen;
per no agitar-la s'amanseix el vent...

Aigua encantada, prodigi de fades,
pura neu fosa lliscant mansament!

Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003

Il·lustracions: Oriol Moret

Voldria escriure

Voldria escriure
amb força,
de foc els versos
sense deixar entreveure
ni l'ombra dels meus dubtes.

Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps. 1998