Roure centenari

     El santuari  damunt  el capriciós turó  té els senyals del
temps gravats a la pedra. Lloc aquietat, el camí és una serp
silenciosa i  brillant.  Darrere  el petit  absis, un  roure vell,
majestuós, protegeix l'arquitectura de les inclemències i dels
desconeguts. Miro les branques més altes i em pregunto quin
és el lloc sagrat, si el recolliment interior de l'ermita reduïda
o la presència generosa  i sòlida del  roure protector. Horitzó
vegetal dibuixant l'aire.

De: Fulles d'acant, V

Mireia Lleó i Bertran. Entre els ulls i el dir. 2019

Pròleg de Carles Duarte i Montserrat.

¿Ca l'Arbre?

Tres o quatre colors es planten davant meu al ras de terra,
sense cap altre propòsit, ni ordre ni acció aparent, que
aquest de plantar-se. En el més viu de tots s'hi posa un pinsà.

Davant la certesa que la naturalesa és la imaginació mateixa,
m'he passat la tarda girant les fulles del portal d'entrada
perquè obrin cap enfora i tanquin cap endintre.

Així les coses, mica en mica, ha anat entrant al taller la
visibilitat i la presència d'un món moblat: l'immens saló
dels arbres.

Perejaume. El sol i les fogueres : 118 punts finals. 2022

L'àlber

Com una sageta platejada
que apunta al cel,
com el xiprer altiu
com el llamp i la fe;
concretant a cops de vent la seva força,
acaronant la llum que l'acompanya,
l'àlber es fa presència
exacta
dins les hores buides del meu temps.

Neus Corominas i Vilardell. L'àlber i els camins; el meu llac, El meu poble; Roses negres. 1977

El polze sobre l'horitzó, els dits tocant els astres

Orienta't amb el Sud si veus
que el Nord no sap ajustar-se.
Utilitza de brúixola un òrgan.
Traça un mapa i després
un altre que puguis portar
amb tu com un paraigua.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Candor.
L'horitzó en rep el pes.
Estén-la bé. Simetria
Els dits, gramàtica i ritme,
aniran a tocar els astres.

Compta primer fins a deu
i compta després fins a set.
Índex guardat a la boca.
Presenta al cel després
la seva humitat, com una espelma
que has d'omplir de vent.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Utopia.
L'horitzó en clou el pes.
Estén-la bé. Amor.
Els dits, empatia i rigor,
aniran a tocar els astres.

Observa les aus senars,
anota bé els seus propòsits.
Atura el moment. Examina
les seves parts, una a una
sabent que tot alhora
serà sempre massa.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Presència.
L'horitzó en valora el pes.
Estén-la bé. Plaer.
Els dits, indret i escolta,
aniran a tocar els astres.

Lúa Coderch. Palau de vent. 2021

Les veus

Plana sobre nosaltres una ombra de silencis

T'injectaran en vena
un temor que no et pertany
Abans de saber qui ets
molt abans de saber-te dona
amb tots els tons de l'ultratge
et vibrarà la sang

Temps era temps
i ara, i demà encara
la sang es revolta i la terra s'agita
endins nostre i sota dels peus

Sents la crida?

És ella, la desconeguda
silenciada,
la mare de l'amiga
violentada
l'àvia
violada
la nena
maltractada
la veïna
assetjada

Tots els tons de l'ultratge
udolant
sovint en silenci
a voltes cridant

Dempeus i sense por
alcem-nos bellament
que la sang revoltada
enterri aquell temor
A tot arreu les veus
i les mirades clares
amb l'arrel ben present
i amb la mà a la brida
sabent
que la nostra
mera
presència
és 
subversiva

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

Què seria la vida

Què seria la vida
sense la presència
alegre dels geranis
o les flors minúscules,
els petits estels
de l'esparraguera,
el rosa càlid
de les clavellines,
o la serena elegància
dels papirus?
Són a la nostra vora,
ens acompanyen,
i a l'hora del rec
ens fan adonar
del nou brot,
de la fulla nova,
de la floració
a punt d'insinuar-se
a la vida. Elles, les plantes,
mostren una altra manera
d'existir, sense el neguit,
sense la pressa
del no-viure, per voler
viure massa.



Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003

Pròleg de Francesc Pané.

Es diu...

Es diu...
Ja sap com es diu,
però ha hagut de transcórrer molt temps
abans no li arribés el seu nom.

Encara més temps
fou necessari per albirar
el seu somriure amable
i encomanadís, la bonesa
que desprèn el seu esguard,
la confiança que desvetlla,
la seva veu empeltada
de piuladissa d'ocells
i del gronxar de les fulles
quan l'oratge les tecleja.

Feia molt temps que la intuïa.
Endevinava que la seva presència
impregnava d'una llum nova
la mirada del fill. Ella s'hi reflectia,
però el noi es reservava
el secret del seu amor.

La mare l'intuïa. Era un esbós difuminat.

Van transcórrer molts mesos
fins que no li fou donat
conèixer la noia que,
amb la seva presència,
completava la del fill
fins a veure'ls
com un tot indestriable.



Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003

Pròleg de Francesc Pané.

En qualsevol ciutat

En qualsevol ciutat boirosa
que tingui museu d'art grec antic,
ai, Antínous,
les mans desmesurades
i els ulls ensinistrats per copsar el buit,
qui ets tu per descriure la bellesa?

Queda't aquí donant lliçons de quietud
als espectres
mentre jo desllorigo espai i temps
per temptar el meu amor a la presència.






Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger. 2012

Pròleg: Gemma Gorga

Premi de Poesia Martí Dot 2011 de Sant Feliu de Llobregat

Paradoxa

Dels errors

La nostra precarietat

ens fa refusar tot allò

que pot vestir d'incertesa

les inestables seguretats,

encara que sigui amb la guspira

d'una tímida presència.

I ho fem amb les mateixes armes

que patim, amb la mateixa força.

És el parany

de les víctimes i botxins.

Enrico Mora Malo. Valerià oblit.1995

Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1994.