Damunt les aigües quietes del mar
la lluna plena s'atura.
Les vinyes semblen uns llacs adormits,
les barques ombres de plata que fugen.
Fragment
Tomàs Garcès
Es troba en el llibre:
L'aigua. 1989
Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions de Fina Rifà.
Damunt les aigües quietes del mar
la lluna plena s'atura.
Les vinyes semblen uns llacs adormits,
les barques ombres de plata que fugen.
Fragment
Tomàs Garcès
Es troba en el llibre:
L'aigua. 1989
Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions de Fina Rifà.
Com si de cop abolissin
el fonoll de l'estiu, la raconada
que cobegen ones
agitadíssimes;
cop si de cop
prohibissin l'Óssa Menor, les taronges,
el seu cos nu en el capvespre d'assutzenes;
com si sense avisar
els coloms morts enllotessin tot el gris de l'alba;
com si les campanes
es negassin a repicar, com si la barca
ja no volgués sortir mai més de la nit de la cala;
com si la torre de Pisa
s'ensorràs finalment un cap al tard de flautes;
com si les llàgrimes
ja no poguessin emmelar-te l'esguard,
com si definitivament
et morissis en el cap de cantó de la memòria.
Josep M. Llompart. Poesia completa. 2018
Llançar-se a allò que és desconegut,
salva, diuen...
salva, però, d'una mateixa?
Avisa el vent que es pot partir,
que espeteguin les sogues, neguitoses,
contra el pal i la coberta;
que serriquin els taulons amb l'embat de les onades
i es despleguin veles
i, tibants, s'emportin a pler
la barca al salt d'onada.
Embolica'm amb el teu blanc més blanc que l'escuma
perquè pugui gaudir de l'estesa de llum blanca.
Em sé embriaga de nous mots,
acuitada de paraules
que em permetin dir mons nous.
Onades revesses i torbonades
m'han deixat ara surant
indigent, damunt d'un fustot vell,
és tot el que resta de la barca.
Soc salvada? Salvada amb jo
mateixa.
I. Esclats de llum i de mar
Neus Forcano. Camins de sorra i sal. 2023
S'encalma el vent, també la mar s'encalma.
Ara les barques van tornant a port
i els pins s'adormen vora de les cales.
Un mantell de silenci posa accents
d'intimitat damunt de cada cosa.
La quietud, la quietud perduda
com un retrobament inesperat.
Molt lluny se sent alguna veu que canta.
Miquel Martí i Pol. Quietud. 2004
Il·lustracions de Carme Solé Vendrell
Agost, somniador, vora una barca,
damunt la sorra va quedar-se adormit;
el seu pit nu, pel sol ben embrunit;
el seu front jove, lleu arruga marca.
Com tendre adolescent a qui la Parca,
amb mà indiferent hagués ferit,
reposa, i vora el mar ensopit
la platja rossa el seu son emmarca.
La xarxa al timó enrosca el vent;
ben poc a poc es va tornant d'argent
l'aigua transparent, tan cristal·lina.
La blanca casa que, vora la mata
de figues mores, cap a la mar s'inclina
dorm al bressar de l'onada marina.
Nora Leivar. Resplendors i ombres. 2003
Aquest poema es troba també a:
Lola Casas. Mirant al mar. 2022
Il·lustracions: Gibet Ramon
Per quina artèria de silencis es dessagna
el llenguatge? Quina ventada
arremolina pinassa i paraules
a les cunetes fondes
del mai més?
Baixant quines escales vas perdre
aquell adjectiu de cristall
que tan bé t'ajustava a la veu?
Somrius amb el posat dòcil
i semicaigut de la flor de l'acàcia
que s'ha descuidat l'aroma en desprendre's
de la branca més alta de l'arbre estimat.
Avui que has perdut el teu propi nom,
sola a la fi com un llac sense barques.
Gemma Gorga. Mur. 2015
Premi de la Crítica de Poesia Catalana 2016
Un nen, set anys,
duia un dofí a la mà
quan va pujar a la barca.
La mar plorava
i plorava.
I encara que no volia
tenyir-se de vermell,
va arrossegar la barca.
El nen, set anys,
va imaginar el seu dofí
saltant onades.
I el vaig complaure.
Montse Homs. Faules poètiques. 2022
Il·lustracions de Laia Domènech.
La poesia tracta,
si ho és de veritat, d'un únic tema,
algú va deixar dit.
És per això que escric sobre la música
de festa dels teus ulls,
sobre dits que dibuixen un camí
d'oli untuós sobre una pell,
sobre el dia que anava en una barca
i vaig veure dofins
i dos que eren més lluny varen fer un salt
del tot fora de l'aigua.
Un clapoteig
que no em deixa sentir el fragor somort
del silenci que espera.
Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014
ALLÀ on l'aigua es confon amb les flors
per captar l'aparença d'un somni,
o el color de la pensa exposat...
Allà on l'eco destaca l'immòbil
pas de fulles com barques lliscant
cap a ports de riberes lentíssimes...
Allà on taca la vista el pinzell
enfonsat en l'espera tranquil·la
de la forma que ve, com un any...
El llenç pren les arrels dels nenúfars
i la saba d'un riu vegetal.
Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995