Vingueres de molt lluny.
La teva faç, com la del sol, refulgia tot mirant a
Orient.
Jo només tenia la certesa de la meva perfectible
naturalesa humana: argila forjada pel vent i pels núvols,
somiava tastar, potser massa tard, el gust plaent dels
fruits prohibits.
La teva faç, com la del sol, refulgia tot mirant a
Orient.
Jo només tenia la certesa de la meva perfectible
naturalesa humana: argila forjada pel vent i pels núvols,
somiava tastar, potser massa tard, el gust plaent dels
fruits prohibits.
L'ahir no havia estat res més que esperar.
L'ahir és quan? L'ahir és sempre.
Vora la mar assossegada vaig gosar despullar els
peus.
L'ahir és quan? L'ahir és sempre.
Vora la mar assossegada vaig gosar despullar els
peus.
Darrere el teu somriure viatjaren, com barques camí
de l'aigua, les meves sandàlies.
de l'aigua, les meves sandàlies.
I
Camí de la mar: Unai
Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan
Epíleg: Isabel Pijoan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada