Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris acaronar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris acaronar. Mostrar tots els missatges

30 d’abril 2023

L'àlber

Com una sageta platejada
que apunta al cel,
com el xiprer altiu
com el llamp i la fe;
concretant a cops de vent la seva força,
acaronant la llum que l'acompanya,
l'àlber es fa presència
exacta
dins les hores buides del meu temps.



03 de setembre 2022

Agost

Tot plegat. Els crits de la gata —que ja ha parit deu cops,
en fer l'amor a la teulada. I l'heura que s'arrapa i que s'avia
perquè cada nou any el juny la mata. I acaronar-te pel retrovisor
—tan fred i dur el mirall— mentre m'allunyo. I el cadàver
pelut del mig de l'autopista i no saber si és llebre, gat o gos
cadell
i sentir-se tranquil de no ser el seu botxí, i sentir-se
intranquil en saber que si mai ets botxí no ho sabràs.
I al poble el boig i el gitano i la grassa i la mora i els nens
que llancen pedres al borratxo. «No li tireu pedres, no fa mal
a ningú» (com si això sempre fos primordial a l'hora de jutjar).
I retrobar aquell mot cercat als llavis d'una amiga antiga:
daguerreotip —les fotos del meu avi a l'Índia. I la cistella
d'ous i tots els despropòsits i la son que no ve. I el somni
d'anar a Amèrica. I el vers que no m'ensenyes. I l'amor que
ja tinc i l'amor que no tinc i l'amor que he perdut. Tot plegat
s'arrauleix al primer raig de sol que filtra la persiana
i al darrer de la tarda. I aquí la tarda és tard: som
al ponent d'Europa. I entremig la calor, l'espurna del record
i el ventall de l'oblit com l'oneig d'un incendi.
El miratge d'un bosc entrevist massa tard.


Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001

Pròleg de David Castillo

Premi Carles Riba 2000

18 de gener 2022

Sota el gel

T'he après només del color de la teva pell al sol.
Damunt nostre, tones de llum. I t'acarono
com aquella nau que ara travessa lenta 
la badia.
            I sé que aquest record
resistirà l'hivern. Com un llac congelat.
Hi caminaré fort, hi clavaré els ganivets
de patinar. No s'esberlarà.
Mira l'estiu sota el gel.



Manuel Forcano, dins,

Reduccions: revista de poesia. Gener de 2002. Núm 75. P. 39

19 d’agost 2021

El reflex de la llum

El reflex de la llum
damunt d'una imatge inerta,
a través d'ombres i relleus
de vida l'omple.

Talment una mà gegant que
l'acarona i fa sentir la força
creativa de la mirada damunt
l'objecte que contempla.



Montserrat Abelló. El fred íntim del silenci. 2008

11 de maig 2021

Plantaré el cos

Torrent de paraules que s'estimen
 i xoquen les unes amb les altres,
es disparen i s'esfilagarsen.
Encara no tenen dents i bramen.
Us acarono per fora,
petites paraules,
estels refulgents
dins el ventre d'amor,
escolteu la pell que es bada
en l'horitzó silent.
A dins l'aigua salada
batec d'emocions,
vida diminuta
que s'enfila. 


Martina Escoda, dins,

Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló. 2011

Pròleg de Carme Riera.

29 d’agost 2020

Diuen

Poesia visual i musical per Teresa Grau Ros
Diuen: que el vers
et sorprengui en plena feina
és a dir: mentre el busques.

Però hi pot haver un obstacle:
la tensió
que pot durar anys
i t'impedeix trobar
justament perquè busques.

Arribar a treballar
sense esforç ni propòsits:
mirar, tocar, sentir
l'escalfor del sol al migdia,
acariciar
equival a crear.

Al mur hi ha un llangardaix
que escolta Debussy.



Feliu Formosa. Al llarg de tota una impaciència. 1994


21 de març 2020

Cerimònia

                Amar es combatir, porque el mundo cambia si dos se
                         miran y se reconocen.
                         OCTAVIO PAZ


Com un miracle

esmicolar amb carícies
cada racó de corfa maldestre,
cada tros d'escut matusser.

Saber encara

que si m'acarones el coll,
per exemple,
ja podem dir missa.



Anna Fernández. Cova, 2019

Il.: Judith con H

20 d’agost 2018

Planer i subtil

Planer i subtil aquest
teu camí que sovint vagarejo,
amanyagador i delitós
aquest teu cel que regales.
I de tan agradós es torna bes
aquest pronunciar en els teus llavis,
i de tan tendre, acaronador
qualsevol moviment del teu cos.



p. 37


Mònica Gratacòs. Fueteig de la memòria. 1989

Il·lustracions: Ricard Jordà

30 de maig 2010

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.



Pere Quart, dins,


Ovidi Montllor. Poemes i Cançons. 1978