Són altres realitats que s'encenen enllà de les marjals,
del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres.
Inauguren les llums antigues platges, runes perdudes
a l'abisme del foc de l'ancestral caverna. Són crits,
no tingues por, són ombres que passegen indiscretes
rugositats de pedra, d'aquest caliu de mare que perdura,
d'aquest batec antic de roca grisa. No tingues por,
tots hem dubtat de qui som, de què fem i serem
demà al migdia; si profetitzar la teua terra és de savis
o més aviat és hàbit d'ignorants en terra de tots.
Bibliopoètiques
Cercar en aquest blog
04 de març 2024
La caverna
29 d’octubre 2023
A trenc d'alba
La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!
Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004
Il·lustracions d'Esperança Martínez
20 d’octubre 2023
L'ona
Però sacseja la crin
Com una cavalcada
Com un cavaller
Força i fustiga
Però és dona
Gitada a l'arena
O és ballarina
Que sense peus passeja
——————————
A Vaga
Como toiro arremete
Mas sacode a crina
Como cavalgada
Seu próprio cavalo
Como cavaleiro
Força e chicoteia
Pórem é mulher
Deitada na areia
Ou é bailarina
Que sem pés passeia
De: As Coisas = Les coses
Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020
Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera
Epíleg de Rui Lage
19 de maig 2023
Zülpicher Platz
aquesta és la nit que les llunes es giren
Anna DODAS
Passejaré, encara èbria per la metzina del somni
per l'avinguda de les dones de cabells llargs,
on tracem el ritme, on el tramvia travessa
artèries i rems d'una ciutat forana.
I roseguen i arrosseguen les llunes còncaves
el revers del cel escrit aplegat a la llengua.
i els braços plagats d'estrelles grogues.
Retallaré els contorns sobrers de la nit
per dur-los al bosc trenat de llàgrimes,
i estendré sobre aquest cos
una lluna còncava,
un raig de venes
i el sol sagnarà
entremig de ta parpella.
Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021
Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021
Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau
15 de gener 2023
Passejo vora l'estany
Passejo vora l'estany, tot jo ple de fred i de llum.
Sota el cel blau,
enllà de l'aigua llisa
i el verd dels boscos,
com un núvol caigut,
tot blanc, el Canigó.
J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996
Premi Jocs Florals de Barcelona 1996
06 de gener 2023
Mar d'hivern
El mar, el vaig sentir com cada nit d'hivern
arraulida al fred llit d'aquesta casa:
es passejava ronc entre el meu son,
udolant com un llop afamat, esquinçant
la calma de la nit i els oms que reposaven.
Emplenava els racons d'aquella cambra fosca
i els seus brams retronaven sota el llit.
Creuava com un llamp la porta humiliada,
urpava la noguera del capçal
i llepava el coixí de llana estoveïda.
Jo em tapava amb les mantes, sentia el meu alè
entretallat, el cor que colpejava amb força
les parets del meu cos, fins que es feia silenci.
I a fora encara el mar.
Palpava tan a prop el seu udol
que em veia convertida en mar ferotge.
I feia un gest de valentia:
obria primer els ulls, després alçava el cap:
On era el mar ferotge? Lluny en sentia els brams,
com plors d'un gos ferit.
Fins que va ser un company, dellà de la finestra,
quan el freixe cantava amb la veu dels meus morts
i ells duien a les branques la força de la saba.
Quan el glaç s'instal·lava lentament
a les herbes del pati, als solcs del corriol,
el mar m'era company fidel.
Ara vetlla el meu son que s'extasia
sentint la seva veu des de ben lluny:
el mar, sempre aquest mar, en cada nit d'hivern.
M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001
XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000
31 d’agost 2022
T'hi has endinsat
que és creat en el món i l'obscuritat del dubte t'empeny
a omplir papers. Avui escrius, vora la platja, una llarga
carta. Mentrestant, ones devotes et besen els dits dels
peus. Sobre l'arena, el vent de llevant passeja la veu
del Poeta que antany havies escoltat, embadalit.
de la muntanya és sadoll de l'aigua que encara no has
begut.
de primavera. Estrenar el destí. Però no ho oblidis: et
va salvar la mar que un dia begué, per tu, d'una copa
amb regust de molts camins.
Epíleg: Isabel Pijoan
26 de març 2022
A trenc d'alba
un Sol d'hivern
i un Sol d'estiu
van sortir a passejar
per l'arenal
agafats de la mà,
i al vespre
es van fer un petó
amb gust de sal.
Al capvespre
la Lluna creixent
i la Lluna minvant
van fer un passeig
agafades de la mà
camí de la ribera,
i es van abraçar
perquè feia fresca.
En fer-se de nit,
una Lluna plena
va dir-li a l'orella
a una Lluna nova:
mai no estaràs sola.
—————————
No abrente
un Sol de inverno
e un Sol de verán
sairon de paseo
polo areal
collidos da man,
e no serán
déronse un bico
con sabor a sal.
No solpor
a Lúa crecente
e a Lúa minguante
deron un paseo
collidas da man
camiño do río,
e abrazáronse
porque tiñan frío.
Ao anoitecer,
unha Lúa chea
dixolle na orella
a unha Lúa nova:
nunca estarás soa.
An Alfaya i Imma de Batlle. Solejant. 2021
poemes: An Alfaya
il·lustracions: Imma de Batlle
traducció de Daniel Barral
12 d’agost 2021
Els colors
quan estic trista o enfadada
em fan posar de bon humor
i em sento més estimada.
a la primavera i a la tardor
perquè, com per art de màgia,
tot canvia de color.
em fan pensar en festa
en emocions, sorpreses, gresca
i també en amics.
20 de setembre 2020
agramunt
una i altra vegada. hi he buscat
l'encontre del camp amb el límit del cel,
però la línia fosa se m'escapava dels ulls.
he passejat per aquest bladar,
n'he comptat els grans per endur-me
als passadissos de la nit alguna certesa,
paus terrenals, la substància del pa.
hi he perdut el seny i la veu,
hi he confós el blat amb els estels,
he abrasat la terra amb paraules de sal.
però tot de cop, se m'obre la tanca del cel,
deixo enllà dels mots el mutisme del temps,
i passejo per aquest bladar com sota una lluna nova.
sé que podré contar una llavor rere l'altra,
seguint l'antic recompte d'estacions,
i trobar, a cada mota, veus amagades
per recordar, abans que sigui tard,
els gestos perduts de garbers i segadors.
III
Yael Langella, dins,
Reduccions : revista de poesia. Núm. 83 (setembre 2005)
30 de setembre 2019
És quan acaba
o comença el dia
que m'agrada passejar
pels carrers que tant conec
i descobrir colors i figures,
dins meu,
que no havia vist mai.
Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018
01 de maig 2019
L'àvia Marina
no entra a la cuina.
No fa pastissos
de mandarina,
ni mandonguilles
d'ou i tonyina,
i no s'embruta
mai de farina.
L'àvia Marina
va a l'oficina.
Es pinta els llavis
amb purpurina,
va a passejar-se
amb la veïna,
va a ballar salsa
i a la piscina.
És cosa fina,
l'àvia Marina!
Teresa Broseta. Poesia de nit i de dia, 2018
Il.: Lirios Bou
Premi de Poesia Infantil Caixa Rural d'Algemesí
08 de març 2019
El jardí de Nausica
El mot damunt del mot s'empelta i riu.
Cap paraula no es mor que no en floreixi
una altra al seu costat, de terra i d'or.
Suau com préssec, aspra d'aranyons,
bessons d'ametlla, cireres enceses...
Passejo entre els versos, mot a mot,
flairo l'aroma alhora tendra i seca.
Les mans allargo a la pomera en flor
i en fruita saborosa del poema
i en volen, cel amunt, ocells innúmers.
«Enllà veuen el mar que els alts penyals afronten»
Maria Àngels Anglada. dins,
Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999
Edició: Núria Feliu
29 d’octubre 2018
Una mar
galeres d'alta vela, humils barcasses...
De Palerm ve una nau que porta vi
i a la costa s'encenen alimares.
(Les ones dels canyars i dels baladres,
la cebera d'humil arquitectura.
Pel camí polsegós, cap a la platja,
amb el pare hi anava en bicicleta.)
Antoni Mestre, dins,
Antologia poètica. 1993
Ed.: Josep Ballester i Marc Granell
Il.: Lina Vila
22 d’agost 2018
En els objectes quotidians
et saludo, i en les feines
humils de la casa, també.
Quantes vegades, mentre faig el dinar,
o rego les plantes, o passejo, em visita
el primer vers d'un poema!
p. 81
Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
Pr.: Francesc Pané
11 d’abril 2017
Sota la lluna plena
abandonat.
Boques de bronze diuen paraules d'aigua.
Sota la lluna,
cinc boques xiuxiuegen
secrets de l'ombra.
J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996
29 de juny 2013
Neva a la Patagònia
passejant en silenci
el passat mentre encara
som a temps de mirar-nos
i veure les branques dels àlbers
com ens parlen de l'aire.
Ressonen trets, molt lluny,
i veus de glaç.
Neva a la Patagònia.
Ara fa sol.
Els àlbers no es cansen mai de ballar.
¿Diuen adéu?
Potser volen saber
per què els mirem així,
en lloc de créixer i arrelar.
Xavier Macià. Amb el temps a favor. 2003
03 de juny 2012
Si la intensitat expressiva
29 de juliol 2011
La meva amiga italiana és de visita a Lisboa
la porto de bracet a passejar amb cotxe per la
carretera lateral. Però quan vull tornar enrere
no trobo la sortida. Hi faig voltes i més voltes
i cada cop em perdo més. Només després de moltes
temptatives puc trobar el camí. Mai no m'havia
passat una cosa semblant, però curiosament no
em sento enutjada. Em giro cap a ella i dic:
cal portar-ho tot d'una manera filosòfica.
Aleshores ella diu: és la tisana del temps.
Ana Hatherly. 51 tisanes. 2004
Versió de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega
18 de desembre 2009
Ponent
que mor pausadament cap a l'oest.
Veuré els cors d'àngels foscos
volar pel cel, cap a ponent.
Les ombres jauran com fulles marcides
d'un sol aturat,
i profundament cauran els grisos
damunt els vells bancs de fusta.
La gent passejarà omplint-me de murmuris
fins que s'esgotin els mots i les petjades.
Jugaré tan sols a ser qui soc, mentre deixo
que la nit m'abraci les sabates.
Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992