Le livre est sur la table

Em distrec.

Les línies reculen,

tanmateix tu insisteixes

a pentinar-te els cabells com abans

a guarnir-te el coll amb tres voltes

de perles falses,

a passejar en l'espai que et concedeixo

acariciant la meva memòria remota

amb frases que evoquen veritats més poderoses.

Podem, si vols, escollir un altre matís

o bé una melodia més suau

però no la disposició que invalidarà

el sentit d'aquesta nit

que ara s'estén indiferent damunt les nostres vides.

Hi ha simetria en les intencions

i això, sens dubte, crea una certa eufòria.

Però el pas no és constant

i la mirada no s'avé amb la corba

del dibuix.

Tota la bellesa que et pertoca

es troba en la teva mà nua.

Haris Vlavianos

Amb pomes escampades : Seminari de Traducció Poètica de Farrera 10è : Maria Lainà, Haris Vlavianos. 2005

Edició a cura de Joaquim Gestí.
Institució de les Lletres Catalanes.

Textos en català i grec modern.

Qui va començar

Qui va començar a pensar
com catalogar
allò que anomenem
home i dona
podria haver quedat
amb algú per passejar
amb qui fos,
a la vora del mar,
i gaudir
del silenci.

Ian Bermúdez. Ser h(u)ome*∞(à). 2015

També es troba a:

«El bagul de qui voleu ser» 

El gènere com a construcció

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 258-259

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Pont de Pedra

   I

Evoco únicament
la imatge d'un capvespre
al pont de pedra, en rosa.

Neguit de la incertesa,
aigua aquietada del riu.
Claror de ponent.

Tot m'aboca al no-res
que, ulls endins,
se'm fon amb el silenci.

II

Passejo per la solidesa de la pedra,
obra travada pel pont que uneix
dos camins de ciutat.

Gent apressada, fressa,
festeig callat, passa entreteixida
que s'inicia, s'atura, recomença.

Els glops, tan lents, de l'aigua!
Passa la mort: el riu no torna enrere
per sota el pont de pedra.

L'únic tresor, la llum darrera,
tan clara, de ponent.

Vinyet Panyella

Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 78

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de Mercè Huerta.

Cadascú ha de tenir

                   A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s'ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,
l'ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites. 1981

Pròleg de Marta Pessarrodona.

Passejar

El carrer per on passeges els dubtes
                 no té neguits;
        tampoc te'n treu els teus.
Parles, però, amb l'asfalt, els arbres
   i les cadires que el petit bar té
                  a la vorera.

És bo tenir amics. En tens la certesa.

Glòria Calafell. Basaments catalogats. 2012

Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna 2011.

Pròleg de Pilar Campmany.

26 d'abril

El vent
passeja pels carrers
l'alegria dels nens
i un aroma dolç
de flors invisibles.

Aquesta alegria
té els colors
de l'arc de Sant Martí
però enyoro
el blanc del silenci
que m'ha calat
portes endins
i ara es difumina.

Noemí Morral. Portes endins . 59 vinyetes poètiques del 2020. 2021

Dedicatòria: A tots els herois i heroïnes anònims de la pandèmia de la COVID-19.

De: Breu cronologia, Portes endins. 26 d'abril. Entra en vigor la reivindicada sortida de nens al carrer, després de sis setmanes de confinament, i només per passejar.

Els fonaments del Carmel

I

A l'abisme immediat
les grues esfondren
retrats passats pel temps.

 A la incertesa del futur,
no li calen explosions
que enfonsin esglais
en un sol crit.

XX

El dolor ens fa madurs davant la gent
i petits davant el món.

XXI

He sortit a passejar, de fosc.
El vent. La pols. Cap rastre.
Petjades desproveïdes
del calçat que t'estreny més enllà
de la frontera.

 Des de l'església, la vista del mar. Dellà.
Llimonera en un pati, portal esbalandrat.
Escales que no em baixen al passat
quan jugaves a ser gran. Veure't
construint records.

 He sortit a buscar fal·làcies.
Tu i la solitud
d'aquest passeig.

Irene Tarrés i Canimas. I si ens enfonsem?. 2005

Premi Amadeu Oller 2005

Sant Feliu de Guíxols

                           A Sara Viñas

Sant Feliu de Guíxols, vila marinera
que rima amb les ones i avança amb les naus,
blanca com l'escuma, de nits reverbera,
de dies barreja els verds amb els blaus.

La mar l'acompanya i a voltes recita
poemes que moren al peu del coster,
Sant Elm la vigila des de dalt l'ermita,
ajuda les barques, empeny el veler.

Damunt de la platja el sol es rabeja,
el cos li pinzella amb tons d'albercoc,
l'estiu que s'ho mira, encès per l'enveja
tot ho torna flama, tot ho torna foc.

Flanquegen i vetllen la Porta Ferrada
les torres altives del Corn i del Fum
i apomen en somnis sobre cada arcada
les roses abstractes que escampa la llum.

Quan toca la cobla en dies de festa,
vibren les sardanes i retruny l'esclat
del "Juny" de Garreta que encén la ginesta
emplena les xarxes i madura el blat.

Treballa i reposa, passeja i somnia,
pesca escates vives, exulta i somriu,
al port i a la vila regna amb gallardia
les ones li canten el nom: Sant Feliu.

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

La caverna

Són altres realitats que s'encenen enllà de les marjals,
del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres.
Inauguren les llums antigues platges, runes perdudes
a l'abisme del foc de l'ancestral caverna. Són crits,
no tingues por, són ombres que passegen indiscretes
rugositats de pedra, d'aquest caliu de mare que perdura,
d'aquest batec antic de roca grisa. No tingues por,
tots hem dubtat de qui som, de què fem i serem
demà al migdia; si profetitzar la teua terra és de savis
o més aviat és hàbit d'ignorants en terra de tots.

Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007

XXVI Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó.

A trenc d'alba

La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!

Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

L'ona

Com un toro arremet
Però sacseja la crin
Com una cavalcada

El seu propi cavall
Com un cavaller
Força i fustiga
Però és dona
Gitada a l'arena
O és ballarina
Que sense peus passeja

——————————

A Vaga

Como toiro arremete
Mas sacode a crina
Como cavalgada

Seu próprio cavalo
Como cavaleiro
Força e chicoteia
Pórem é mulher
Deitada na areia
Ou é bailarina
Que sem pés passeia

De: As Coisas = Les coses

Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020

Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera

Epíleg de Rui Lage

Zülpicher Platz

                aquesta és la nit que les llunes es giren

                              Anna DODAS

Passejaré, encara èbria per la metzina del somni
per l'avinguda de les dones de cabells llargs,
on tracem el ritme, on el tramvia travessa
artèries i rems d'una ciutat forana.
I roseguen i arrosseguen les llunes còncaves
el revers del cel escrit aplegat a la llengua.
i els  braços plagats d'estrelles grogues.

Retallaré els contorns sobrers de la nit
per dur-los al bosc trenat de llàgrimes,
i estendré sobre aquest cos
una lluna còncava,
un raig de venes
i el sol sagnarà
entremig de ta parpella.

De: Boca de gebre.

Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021.

Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau.

Passejo vora l'estany

Passejo vora l'estany, tot jo ple de fred i de llum.

   Sota el cel blau,
 enllà de l'aigua llisa
   i el verd dels boscos,
com un núvol caigut,
tot blanc, el Canigó.

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996

Mar d'hivern

El mar, el vaig sentir com cada nit d'hivern
arraulida al fred llit d'aquesta casa:
es passejava ronc entre el meu son,
udolant com un llop afamat, esquinçant
la calma de la nit i els oms que reposaven.
Emplenava els racons d'aquella cambra fosca
i els seus brams retronaven sota el llit.
Creuava com un llamp la porta humiliada,
urpava la noguera del capçal
i llepava el coixí de llana estoveïda.
Jo em tapava amb les mantes, sentia el meu alè
entretallat, el cor que colpejava amb força
les parets del meu cos, fins que es feia silenci.
I a fora encara el mar.
Palpava tan a prop el seu udol
que em veia convertida en mar ferotge.

I feia un gest de valentia:
obria primer els ulls, després alçava el cap:
On era el mar ferotge? Lluny en sentia els brams,
com plors d'un gos ferit.

Fins que va ser un company, dellà de la finestra,
quan el freixe cantava amb la veu dels meus morts
i ells duien a les branques la força de la saba.
Quan el glaç s'instal·lava lentament
a les herbes del pati, als solcs del corriol,
el mar m'era company fidel.

Ara vetlla el meu son que s'extasia
sentint la seva veu des de ben lluny:
el mar, sempre aquest mar, en cada nit d'hivern.

M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000.

T'hi has endinsat

  T'hi has endinsat: el misteri és el rovell de tot allò
que és creat en el món i l'obscuritat del dubte t'empeny
a omplir papers. Avui escrius, vora la platja, una llarga
carta. Mentrestant, ones devotes et besen els dits dels
peus. Sobre l'arena, el vent de llevant passeja la veu
del Poeta que antany havies escoltat, embadalit.

   Saps que no s'han eixugat les deus, que el ventre
de la muntanya és sadoll de l'aigua que encara no has
begut.

   Ho sé: esperes confiat temps de bonança, guspires
de primavera. Estrenar el destí. Però no ho oblidis: et
va salvar la mar que un dia begué, per tu, d'una copa
amb regust de molts camins.

De: Segon itinerari: Unai: la ciutat submergida, II

Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot.
Epíleg: Isabel Pijoan.

A trenc d'alba

un Sol d'hivern
i un Sol d'estiu
van sortir a passejar
per l'arenal
agafats de la mà,
i al vespre
es van fer un petó
amb gust de sal.

Al capvespre
la Lluna creixent
i la Lluna minvant
van fer un passeig
agafades de la mà
camí de la ribera,
i es van abraçar
perquè feia fresca.

En fer-se de nit,
una Lluna plena
va dir-li a l'orella
a una Lluna nova:
mai no estaràs sola.

—————————

No abrente
un Sol de inverno
e un Sol de verán
sairon de paseo
polo areal
collidos da man,
e no serán
déronse un bico
con sabor a sal.

No solpor
a Lúa crecente
e a Lúa minguante
deron un paseo
collidas da man
camiño do río,
e abrazáronse
porque tiñan frío.

Ao anoitecer,
unha Lúa chea
dixolle na orella
a unha Lúa nova:
nunca estarás soa.

An Alfaya i Imma de Batlle. Solejant. 2021

poemes: An Alfaya

il·lustracions: Imma de Batlle

traducció de Daniel Barral

Els colors

El dia, m'alegren els colors,
quan estic trista o enfadada
em fan posar de bon humor
i em sento més estimada.

M'agrada anar a passejar
a la primavera i a la tardor
perquè, com per art de màgia,
tot canvia de color.

Els colors ho fan tot més divertit
em fan pensar en festa
en emocions, sorpreses, gresca
i també en amics.

Mar Torner Colom

3r premi categoria A - poesia

Escola Pirineu - 4t primària

26ns Premis literaris Joan Triadú. 2017

agramunt

he passejat per aquest bladar,
una i altra vegada. hi he buscat
l'encontre del camp amb el límit del cel,
però la línia fosa se m'escapava dels ulls.

he passejat per aquest bladar,
n'he comptat els grans per endur-me
als passadissos de la nit alguna certesa,
paus terrenals, la substància del pa.

hi he perdut el seny i la veu,
hi he confós el blat amb els estels,
he abrasat la terra amb paraules de sal.

però tot de cop, se m'obre la tanca del cel,
deixo enllà dels mots el mutisme del temps,
i passejo per aquest bladar com sota una lluna nova.
sé que podré contar una llavor rere l'altra,

seguint l'antic recompte d'estacions,
i trobar, a cada mota, veus amagades
per recordar, abans que sigui tard,
els gestos perduts de garbers i segadors.


III

Yael Langella, dins,



Reduccions : revista de poesia. Núm. 83 (setembre 2005)

És quan acaba

És quan acaba
o comença el dia
que m'agrada passejar
pels carrers que tant conec
i descobrir colors i figures,
dins meu,
que no havia vist mai.





De: Tornar a casa : d'Essaouira a Vic, juliol i agost de 2016

Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018

L'àvia Marina

L'àvia Marina
no entra a la cuina.
No fa pastissos
de mandarina,
ni mandonguilles
d'ou i tonyina,
i no s'embruta
mai de farina.

L'àvia Marina
va a l'oficina.
Es pinta els llavis
amb purpurina,
va a passejar-se
amb la veïna,
va a ballar salsa
i a la piscina.

És cosa fina,
l'àvia Marina!



Teresa Broseta. Poesia de nit i de dia, 2018
Il.: Lirios Bou

Premi de Poesia Infantil Caixa Rural d'Algemesí