El soldat

No em coneixes ni et conec.
Vens armat d'una altra terra
i t'han dit, perquè ets soldat,
que has de venir en so de guerra.
Als ulls portes l'enyorança
dels teus paisatges llunyans;
deus pensar en la teva amiga,
en els pares i els germans...
A mi també em passaria,
si me n'anés lluny d'aquí
obligat per la consigna
MATAR O MORIR!

No, i no! No volem guerra!
volem que no tirin bombes,
sinó flors, els avions;
que els tancs vagin a la Rua;
que es rovellin els canons,
i que les metralladores
marquin un compàs de vals,
mentre els científics s'afanyen
per trobar remei als mals!
Au, soldat! val més que seguis
i que arrambis el fusell!
Vine a menjar pa amb tomàquet
i pernil, i vi novell!

Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

ALBA DE FERRO

...
Però és bona la son
que venç els cossos cansats i prepara l'esperit
per a l'aparició universal de l'aurora. Encara
el plor podria dreçar-nos com les joves fulgors
dels déus de Sicília. Però no sents
com les muntanyes verdegen?  Sóc al bell mig
de les planes flamenques i sento
com bramen les vaques cerdanes, com brollen
fontanes reals dels Muixerons fins a Gréixer,
com s'alça la mar davant de tot Catalunya.
Hi sóc més real que amb el cos que em fa home
sense homes. Vora el riu dels meus pares
revisc tot sencer, sense perdre'm, però
ni una mica: tinc ferro i granit i raïls,
fabricats, ajustats i deixats per mà d'home.
D'aquí estant m'allargo a la tarda primera,
entre amics i el cristall, tan real, de la música,
i a les altres tardes creixents, i ta mare
servint pa amb tomàquet

———————————————————

Mais le sommeil est bon
qui vainc les corps lassés et prépare l'esprit
à l'apparition universelle de l'aurore. Le pleur
pourrait encore nous redresser comme les jeunes éclats
des dieux de Sicile. Mais ne sens-tu pas
les montagnes verdoyer? Je suis au beau milieu
des plaines flamandes et j'entends
beugler les vaches cerdanes, jaillir
les fontaines réelles des Muixerons jusqu'à Gréixer,
comme la mer se soulève devant toute la Catalogne.
J'y suis plus réel qu'avec le corps qui me fait homme
sans hommes. Au bord du fleuve de mes parents
je revis tout entier, mais sans me perdre
d'un pouce: j'ai du fer et du granite et des rails,
fabriqués, ajustés et posés d'une main d'homme.
D'ici je me penche vers l'après-midi premier,
parmi les amis et le cristal, si réel, de la musique,
et vers les autres après-midi grandissants, et ta mère
qui sert du pain à la tomate


(fragment)

Tr.: Annie Bats

Choix de poèmes


Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 79

Construint

Deu anys de lluita d'estudiants,

volem cinema en català ..

I fou així, tot fent camí ..

Pa amb tomàquet rialles per berenar,

les parets parlen per demà.

               ***

Amb el clatell escaldat,

construïm la llibertat.

              ***

Un bon propòsit, regar cireres vives,

i a l'estació, una amiga s'hi enfila.

              ***

Poeta de la vida, la calma et ressegueix,

petites coses, el teu més gran plaer.
 

             ***

Quan els poetes són tocats per la tramuntana

les cireres esdevenen carbassa.

Clàudia Viladrich. Si fa sol. 2007