capdells

I un ble es desfila, record
d'una lluna fragmentada
i dels pètals secs
guardats en un pot
tot fet vitrall
colgat
de llàgrimes.

I una veu es desfila, i recorda:
allò bell no és sinó la mudesa de les branques
o el buc d'estels que s'enclota
silent entre les flames
d'un fil de cel que crema.

De: Còdex

Mireia Casanyes Dalmau. Al bosc de vidre. 2025. P.48

Il·lustracions en blanc i negre de Mireia Casanyes.

Epíleg de Laia Llobera i Carla Marco.

50è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat.

Hanníbal i jo

Sento que no soc sol. Una rosa germana
posa en la soledat un pes d'emoció.
Obro sobtadament els ulls. Ningú, sinó
els ocells, al balcó, entre cel i barana.

Cegat pel sol, al meu davant, el vell silló
té una mirada fonda - per un instant humana.
Ets tu? Com si esperés aquell cabdell de llana,
Hanníbal als seus peus ronda somniador.

Els meus somnis també ronden plens de tristesa.
Hi ha un ram mate de roses damunt de l'arquimesa
que sembla que només l'hagis pogut fer tu.

Hanníbal tanca els ulls amb unció felina.
I mig d'esma, el meu cor, com altre temps, afina
versos amb el teu nom, que no sabrà ningú.


gener 1938

Màrius Torres. Poesies. 1977