«M'abelleixen quatre coses
ーqui prou les sabrà lloar?»
MARIA ANTÒNIA SALVÀ
Les branques s'arrufen;
tremolen les muntanyes,
la verdor esclata
i el blau del cel
s'estampa al pit,
que gisca.
Balla la terra
i les plantes dels peus
se m'enfonyen
terra avall.
La pell torna de fang,
raja llum del buit,
l'alè és de vidre
i fa udolar els insectes
subornats per la sang dolça.
L'aire em llepa els cabells
i tot fa olor de matí generós,
rosada, patata regada,
flor blava, lila, taronja;
espina de rosa de cotó.
El cel ara és de vent,
roig encès;
la sang m'embrolla els ulls
i trec un núvol per la boca.
Se m'estrenyen les cames
com si fossin branques
d'arbres a punt de morir.
Abraçada pel fang,
el món em parla.
Jo, m'entreg a la paraula.
De: #sospita
Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 35-36
#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.
