Reescriptura

I en tal guerra de relats
ensopegues amb la pedra
caus de la bici i
t'estripes els pantalons.

L'escriptura com a cos
de desempat; allà on furga
reverbera

fent margeres

fogueres
al revolt
on
no
tornarà.

Maria Isern. Sostre de carn. 2017

II Premi Francesc Garriga, 2017

El camí

Saltant turons, solcant cingleres,
quan fa la recta o als revolts,
com una cinta, el camí serpenteja
i avança i no s'atura enlloc.

Seguint les pautes de la perspectiva,
enllà d'on va envoltat de camps,
el paviment de pedra hi corre i gira,
sense aixecar ni pols ni fang.

Ara travessa per la presa,
sense ni atalaiar l'estany
que una colleta d'ànecs ara creua
d'un cap a l'altre, en diagonal.

Solcant baixades, solcant costes,
tirant pel dret, sempre endavant,
potser com a la vida ve que ens toca
anar més lluny, pujar al més alt.

Enmig de fantasmagories
i dels espais i dels instants,
enmig de traves i d'ajuts benignes,
la vida corre a on vol anar.

I on vol anar, d'hoste o a casa,
és a perviure i viure en fi
com reviu un revolt en la distància
seguint la traça del camí.

1957

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Riu

l'únic coll
que viu sense cap
i només d'aigua

mira en els revolts
de no creuar-se
amb si mateix



De Bosc difícil = Trudny las, 1964

Tymoteusz Karpowicz, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 102, febrer 2013, p. 61

1953

El dia aquell que vas furtar la rosa
i corries abans que pogués enxampar-te algú,
per primera vegada
creixies.
I vas sentir per primera vegada
el calfred de la seua mà en la teua.
Qui era ella...?
Només sabies aleshores
que eren vells contes convinguts
els Reis Mags i l'home del sac.

Allò fou el primer revolt del teu sender
o el primer moviment d'aquest vinil
que com totes les músiques
s'acaba en solc segur.
I aquell dia triares de per vida.



Antoni Prats, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006, núm. 85, p. 46

Un pi

Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
jo llegia en llengua estranya
-només en capia un bri-.
Jo llegia de muntanyes,
de rius i del mar veí:
tota cosa m'era nova
i un pas m'obria un camí.
Jo era infant i ciutadana
d'una ciutat sense fi,
on el sol és cosa rara
-ai, qui un clap en pot tenir!
No s'albira a la finestra
sinó un tros de cel mesquí,
i a la nit la lluminària 
fa els estels empal·lidir.
D'altres verds jo no sabia
ni altres arbres coneguí,
que la palmera i el plàtan
i aquell roure que es neulí;
i jo em deia de vegades:
¡què cosa deu ésser un pi?
Doncs un dia a la muntanya
el meu pare em conduí:
mai podria recordar-ho
tantes coses que vegí:
només una que em colpia
-cap altra tant no em colpí-.
A un revolt de la sendera
un arbre em va fer estremir:
-Pare, mira quin bell arbre!
-era alt, retallat i fi-
¿quin és aquest arbre, pare?
I diu mon pare: -És un pi.

Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
i ja no m'eren ocultes
tantes coses com ahir:
coneixia la muntanya
i del cel més gran bocí;
aquella claror tan ampla
se n'entrava dintre mi.
I a ciutat jo retornava,
i a ciutat jo romanguí
i aquelles coses dels llibres
que no podia capir
ara m'eren totes clares.
Clares com les veia allí
dintre la claror tan ampla
que embolcalla aquell pi.



De: L'alta llibertat.



Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012

Edició: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba