Un silenci

Hi ha una part de mi que no és meua
com hi ha un vers trencat que no em pertany,
un ritme que no s'acobla, una síl·laba
que sempre és misteri.
                                  Un cor
que les llunes amaguen, una mirada ignota
que l'espill no sap retornar-me, un sol debolit.
Un viarany que els meus peus destrossa,
un rai que en rierol s'embarranca,
aquest udol que els llops reconeixen.
Un silenci.

Ramon Guillem

Es troba al llibre:

17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024

La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.

Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.

Conté fotografies.

Quimera de Raleigh

Balmar-se en el mirall obscur
del mar quan jo hi nedo.
El viarany per a retrobar-me.
L'estela d'escuma
per on avanço.
La distància insalvable
entre el desig i el no-desig.
Les engrunes molles
del temps que fuig per la finestra
de bat a bat com un preludi.
Nedo llarg i nedo blau,
mentre tu estossegues algues
al fons d'un got buit amb glaçons
i un tall de llimona.

Marta Pérez i Sierra. Punta de plom. 2020

Pròleg d'Isabel M. Ortega Rion

XVI Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra

això és el que hauria de dir

això és el que hauria de dir,
el que hauria de ser dit per mi.
el que ningú no pot dir
d'una altra manera. dir
per no morir, per no emmudir.
dir la mort. dir el que se'n va
i el que queda. el que veus
amb els ulls de l'ànima.
el silenci ensordidor
de l'arbre cremat, de la terra eixuta,
de l'aigua que corre profunda,
profundament amagada
als viaranys de la terra.
dir l'aigua i dir el desert
en la solitud plena de la llum
i de la nit que l'amaga.
en la foscor profunda de la nit
al cor de la terra.

ser cos i ser terra
i ser cruïlla on els camins
es troben o bifurquen.
on els camins s'esborren
a l'horitzó de la ciutat somiada.




Novena i última part de la poesia: 34. ciutat líquida, p. 53-61

Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

La gavina és blava

la gavina és blava.
ha perdut el camí entre els viaranys del cel
i vola, solitària travessa
la sorollosa nuvolada de tardor,
cap a una meta que potser
dibuixares en un altre quadre.



Yael Langella. Retorn a Dahme. 2000

Viarany

Per a Montserrat Abelló

És aquest el viarany.
Fa temps que l'observo.
M'he entossudit a resseguir-lo.

No sé dir-te per què,
però sé que aquestes pedres
són els meus ulls i el meu cor.

Per sort, m'acompanyes.

I


Laia Noguera 

Es troba en el llibre:

Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló. 2012