Quan aquieto la ment

Quan aquieto la ment,
l'ocell em parla, la roca em parla, l'arbre em parla...

El pessigolleig a l'estómac
com a presagi del fulgor.

El remoreig abstracte
em basteix una llar.

El bosc m'empara.

De: L'empara.

Marta Coll Autet. Niu de dols. 2025. P. 59

temo els acords

temo els acords
de la cançó
que encengui els llums
i mati el ball.

i em prengui
el fuet
febril i alat
dels braços tous

embriacs de nit
i fills devots
de la divina
extremitat

feta de grills
buidats de son
per la tenebra
que els empara.

i d'aquell negre
que no marca
dos forats
en els teus ulls

sinó que ens duu
el delit de bany
als que ballem
lluny de mirades.

De: II. camuflatge i descens

Laia Pujol Abizanda. Les bèsties mudes. 2023

Epíleg: Esteve Plantada

24è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors.

No floreix, no

Del parpallol batega l'ala fina
quan s'és posat en el clot de ta mà.
Ne guardaràs la irisada polsina,
bes tremolós que t'he volgut donar?
M'apar que ets tu dret i fort com el roure
que sempre empara els ocells refiats,
la teva espatlla és ampla i m'és segura.
recés manyac pels ocells somniats...
Tu me diràs una paraula dolça,
dolça per mi serà la mà d'amic,
no vinguin flors en l'estesa de molsa,
que no floreixi el sentiment bonic...

Simona Gay

Es troba en el llibre:

T'estimo... : més de cent poemes d'amor i de desig. 2002

A cura de D. Sam Abrams.

I si ens hi abandonàvem?

I si ens hi abandonàvem?
El gorg respira espases;
als rius, s'obren ferides de carn blanca,
la nit destria espines sobre els arbres.

No hi haurà, per a l'ànima, cap llera?
Ni còdols que n'amaguin l'ombra oberta?
S'emparen els teixons
dels túnels de l'instint:
sigues arrel dels salzes, quan els colpegi l'aire.

De: La Terra. V

Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012.

Deixar

     Un fa més fort a algú si l'ajuda una mica,
                      però el debilita si l'ajuda molt.
                                      PROVERBI BUDISTA

Deixar d'emparar els altres
és (per fi)
ser generosa amb mi.

Ivette Nadal. Camí del text. 2022

Farcell

A l'esquena hi duc un farcell
abundós, però lleuger i fràgil,
un farcell que empara i empeny,
un farcell amb lletres i ulls,
tot d'estris d'expressió
i de comunicació:
vitamina del dedins.

(I)

Gemma Arimany. Ulls a través. 2010

XV Premi de Poesia «Miquel Martí i Pol» de 2010

Sempre és tard

                     i totes les peülles meves guarnides, en allò
                     que jo era: una dona travessant la claredat
                     del silenci de mi mateixa i la meva ruta.
                                           VERONIKA PAULICS

Al seu costat,
triomf fora del temps,
roman encara aquella
que ara marxa.

I perquè sempre és tard,
única-
ment ser
en el no
els empara.

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Premi Miquel de Palol 2020

    

50è aniversari

Quan arribes als 50

no ets vell ni ets jove,

no ets antic ni ets modern,

no ets dèbil ni ets fort,

no encetes la vida

ni ets a l'ocàs dels teus dies.

Però ets més vell

i l'edat et fa venerable,

ets més savi

i la saviesa t'empara,

ets més assenyat

i el seny governa la nau.

L'esdevenidor no compta,

roman parell,

lliure d'esperit com ets,

roman alegre i jovial

i per ventura Déu et beneirà.

Tsoltrim N. Shakabpa. Records d'un tibetà : recull de poemes. 2002

Traducció de Caterina Roma
Pròleg de S.S. Dalai-Lama

El pou

A l'ull rodó del pou
del claustre gòtic,
hi ha albades de matines.

També hi naveguen núvols
i encara algun estel,
que s'endormisca.

Sabatilles silents de llum somorta,
petgen la gran fullaraca de la nit

i l'ull rodó del pou
comença a emparar ocells
i
càntics.

Jo espero, si més no,
sentir l'ardent llepada de la llum
del dia en créixer.

1

Teresa Roses. Aquesta estranya margarida. 1999

Si un dia soc terra

Si un dia soc terra,
si un dia soc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

I l'ànima, l'aire
que passa pels pins,
que fa aquesta flaire,
que avui porto a dins.

Si un dia soc terra,
que ho sigui, en secret,
d'aquesta que els segles
han fet i han desfet.

D'aquesta que és nostra,
amb pluges i amb fang,
amb sol que fa crostes
i amb plor que fa sang.

Que ningú no m'endevini,
que només un gra de blat
creixi fort i s'il·lumini
del no-res que hauré donat.

Si un dia soc terra,
si un dia soc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

D'aquesta que encara
puc prendre i besar.
Si un dia m'empara
més meva serà.




Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993