A l'ull rodó del pou del claustre gòtic, hi ha albades de matines. També hi naveguen núvols i encara algun estel, que s'endormisca. Sabatilles silents de llum somorta, petgen la gran fullaraca de la nit i l'ull rodó del pou comença a emparar ocells i càntics. Jo espero, si més no, sentir l'ardent llepada de la llum del dia en créixer. Teresa Roses. Aquesta estranya margarida, 1999 |
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
15 de febrer 2011
El pou (1)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada