Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

29 de setembre de 2008

Elogi dels diners


Diners del fals fan veritat,i de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'home boig,
com més en tingui.

Diners fan bé, diners fan mal,
dinars fan l'home infernal
i el fan sant celestial,
segons qui els usa.

Diners fan bregues i remors,
i vituperis i honors,
i fan cantar predicadors:
Beneïts aquells.

Diners alegren els infants
i fan cantar els capellans
i els frares carmelitans
a les grans festes.

Diners als prims fan tornar plens
i tornen legítims els bords.
Si diràs "té" a homes sords,
aviat es giren.

Diners tornen els malalts sans;
moros, jueus i cristians,
deixant a Déu i tots els sants,
diners adoren.

Diners fan ara al món el joc,
i fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "sí".
Vegeu miracle!

Diners, doncs, vulguis aplegar.
Si els pots haver no els deixis 'nar;
si molts n'hauràs podràs tornar
papa de Roma.

Si vols haver bé i no dany
per advocat té sant Joan.
Totes coses per ell se fan,
en esta vida.



Anselm Turmeda (versió moderna de Llorenç Soldevila)

24 de setembre de 2008

Com es fan els poemes - un punt de vista desacreditat


Si deixo anar
en lloc de retenir
gradualment entenc
com es fan els poemes.

Hi ha un lloc on la por cal que vagi.
Hi ha un lloc on el que s'escull cal que vagi.
Hi ha un lloc on les pèrdues cal que vagin.
L'amor deixat de banda.
L'amor que vessa
de la copa massa plena
i corre a amagar
el seu jo massa curull
avergonyit.

Gradualment comprenc
com es fan els poemes.
Del temps no marcat en la fuga de records.
D'afeblits batecs en el cor que
corre.

Entenc com es fan els poemes.
Són les llàgrimes
que assaonen els somriures.
La rialla soberga
que omple la gorja.
L'amor deixat de banda.


Alice Walker; traducció de Montserrat Abelló


dins, Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002


20 de setembre de 2008

Ara esdevinc jo mateixa

M'ha calgut
temps, molts anys i llocs;
He estat dissolta i trasbalsada,
he dut la cara d'altra gent,
he corregut embogida, com si el Temps hi fos,
terrible i vell, i m'avisés a crits:
"Afanya't, o et moriràs abans de..."
(Què? Abans no arribi el matí?
O el final del poema sigui clar?
O l'amor segur dins la ciutat closa?)
Ara, ben quieta, ser aquí,
sentir el meu propi pes i densitat!
L'ombra negra sobre el paper
és la meva mà; l'ombra d'un mot,
mentre el pensament forma a qui el conforma,
cau pesant sobre la pàgina, se sent.
Tot es fusiona ara, s'amalgama
del desig a l'acció, de paraula a silenci,
la feina, l'amor, el temps i la cara
recollits en un sol gest
intens de créixer, com les plantes.



(Fragment)



May Sarton, dins, Cares a la finestra, edició, trad. i

pròleg de Montserrat Abelló

16 de setembre de 2008

Flor d'aigua

S'obre ran de l'aigua més neta del món: la dels llacs,
que és feta d'esponja de neu. És petita, blanca-vori,
melissa, tarongí. És una flor que beu. Els pètals fan
cullera, recullen l'aigua, quan són ben plens s'ajunten
de pressa en poncella perquè l'aigua no vessi i se la
beuen. Després es baden mandrosets i reposen. Quan
estan descansats, tornen a beure. Cada nit fan igual.
A l'acabament de la florida la planta arronsa les tiges i
deixa les seves minyones, les flors, soles amb l'aigua.
Tot el profit de tant i tant beure era per a la planta. Per
a les flors no-res. Només la gran feinada, la mica de
frescor a dintre i un cementiri blau.



(Fragment)


Mercè Rodoreda. Viatges i flors, 1980

14 de setembre de 2008

Les dues canes

Tots disposem de dues
canes d'avaluar:
segons com dius que penses,
ets honest o malvat.

Amb subjectius criteris,

amidem gent a pams.
D'acord amb ells, si mates,
ets assassí o sant.



Salvador Espriu. Per a la bona gent, 1984


Xoc


Veure't plorar
és, per a mi,
com veure altres morir.

Has estat immutable, permanent
com l'Equador,
a l'alçada de sols i de marees.
Ara és com si fossis un volcà
amb el cràter destrossat.

És elemental, això.
Com quan brosten plantes, o animals s'aparellen.
Hi hauria foc i estrelles en una ràpida besada,
les teves llàgrimes són tempesta que esclata.


Elisabeth Jennings ; trad. de Montserrat Abelló

7 de setembre de 2008

La sentència

I caigué la paraula de pedra
Sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estaba preparada
I prou que m’hi avesaré.

Avui tinc tanta, tanta feina!
Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
I aprengui a viure de bell nou.

Però no… que la càlida fressa de l’estiu
És una festa rera el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.



Anna Akhmàtova. Rèquiem i altres poemes, 2009
Trad.: Monika Zgustová i Maria Mercè Marçal

3 de setembre de 2008

Més que posseir

Parc de Joan Brossa (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Les imatges s'esvaneixen, la rosa retorna
al que era abans de mirar-la.
Alcem la vista d'on l'aigua corre
i és un riu altre cop, no escrivim
cap emblema sobre els arbres. Ens comença
un viure dins el qual no ens cal fer caure
els pètals per flairar l'olor de rosa
ni deixar senyals on l'aigua llisca.

Tot és en si mateix. Cada home ell mateix sencer,
no tan sols en arrancar-se els pensaments,
no tan sols quan voluntàriament es fixa
en la rosa, en l'aigua. Cada ú en retorna
el que és essència d'aigua, essència de flor,
fins que, junyit al seu propi cor, és dut
endins fins a trobar una pau que és seva
i no una ment que li reflecteix el rostre.

Cal anar més a fons, tanmateix, cal moure's per estimar
allí on el pensament és lliure per deixar cavalcar l'aigua
i generós amb la rosa li dona vida
i encara deixa de banda la seva ombra
fins que flor i aigua s'amalgamen en una passió
lliure que no en tanca ni n'amaga
el si més profund; però el cor és fort
per bategar en una cançó amb riu i rosa.



Elizabeth Jennings, dins, 
Cares a la finestra, edició, trad. i
pròleg de Montserrat Abelló

1 de setembre de 2008

Dormir a la palla

No m'espanta el treballar,
-tampoc puc dir que m'agrada-
les garrofes que he menjat
ben bé me les he guanyades.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Diuen que la Bíblia ho diu
-i és cosa molt acceptada-
que els humans, aquí hem vingut
a suar la cansalada.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Ja m'ho deien de petit:
"No siguis com la cigala
i, si vols ser respectat,
com les formigues treballa.
" Però ho hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Deien que un treballador
mai no havia de queixar-se:
de temps lliure ja en tindria
a l'edat de jubilar-se.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Com que no els he fet cap cas
em tenen per un bandarra
però he fet el que m'ha agradat:
cantar i tocar la guitarra.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.



Jaume Arnella ( ? )

Naixement

"Perquè comença
una petita vida
entre nosaltres,
avui us ho anuncien
el meu plor i aquests versos"

Vegeu com ja espatllàvem

la primera protesta.




Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984