Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carenes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carenes. Mostrar tots els missatges

06 de març 2024

El cor

El cor és
un llac de sang.
La carena del vaixell,
la quilla del somni.

Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.


Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

06 de setembre 2023

Acampada

        Als «bons» excursionistes


Foc de nit sota el cel estrellat,
roja flama que a la nit puges,
vent de foc que ens envoltes,
enmig del caliu suau.

Mans a les guitarres,
veus que s'alcen serenes
i sense por pugen enlaire
contentes d'estar juntes ara.

Joia que ens lliga i ens encomana
l'alegria de viure i de llançar-nos
vers horitzons coneguts
vora tots els qui ens envolten.

Lluna tranquil·la damunt de l'arbreda,
riera dolça que baixes sense pressa,
silenci atraient que ens convides,
somni al bosc i pau a la carena.

Tot m'embolcalla en aquesta nit plena,
tot m'encomana aquest desig ardent
de llançar-me a l'alegria
com les flames rogents.

Per marc, tendes i flames,
per instruments, veus i guitarres,
per motxilla, joia de viure
i per camí, la terra estimada.


                Terrassa, dimarts, 16 maig 1972


M. Conxa Adell. Quart creixent. 1976

Pròleg de Just M. Llorens

14 d’agost 2023

Carenes

Carenes de la Mola i del Montsant,
des d'on l'esguard ha reposat
en la línia de l'horitzó llunyà.
I la memòria
ha emmirallat els pobles
que jeuen als seus peus,
Mont-roig, Montbrió, Cambrils, i
Vinyols, i els Arcs,
perduts en un angle unívoc,
distants i a la vegada propers.
I allà, més lluny encara, la mar estesa,
com una ratlla blava imperceptible,
és la fidel i secreta meravella
que amanyaga rius i torrenteres
i esguarda, prostrada, 
els alts cims de la Mola i del Montsant.



Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau

18 de gener 2023

Les gàrgoles

Per sobre les teulades, horitzontal,
la ratlla del mar fa de grisalla.
Les agulles dels pins pugen en vertical
i també el campanar, amb el parallamps
com si fos l'enxaneta que dalt de tot,
en punxa, espera les tempestes.

Es va fonent la llum a la carena,
la sang que regalima, la rancúnia
del vespre que no es vol esvanir.
El penell oscil·la i, quan arriba la pluja,
de pedra a cada vèrtex, ertes i fredes,
les gàrgoles treuen el fetge per la boca.


Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia.

15 de maig 2022

Primavera

Ha vingut com cada any la primavera:
colors grocs i vermells, ocells al vol,
un vent enjogassat, amb la fal·lera
de perseguir el que troba sota el sol.

Arbres florits i xiscles d'oreneta,
olor d'herba, de camp tot just llaurat,
trobes en el marjal la violeta
amb un ull fi, divinament morat.

Paisatge fresc, espai, altes carenes
retallades pel cel que les atrau,
la llum de març, que s'ha desfet les trenes,
empeny el núvol convertint-lo en nau.

La primavera, sí, quantes vegades
que t'han cantat, i les que et cantaran
els que rebin les teves alenades,
et fas estimar tant!

Si ets àgil i voluble, esbojarrada,
si encens l'argent i multipliques l'or,
sempre arribes de cop, a la impensada,
i vibres, sensitiva, en cada cor.


Noguer de Segueró, juliol 1945


De Colors de tot l'any.


Poemes de Montserrat Vayreda : antologia 1945-2004. 2005

Edició i estudi: Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

11 d’octubre 2021

Crepuscle

El cel és un somriure, la llum tot esblaimant-se
emporpra les carenes del llunyedà horitzó;
a vora els bancs de pedra, l'herbei va colltorçant-se
amb un perfum d'idil·li i amb un perfum de flor.

Per regueró, les aigües s'ondulen, joganeres,
giravoltant les soques d'un rengle de desmais;
hom veu deambular carones rioleres
i les rialles fugen i es perden pels espais.

El cel esdevé fosc... a poc a poc, l'arbreda,
amb llur remor, s'esfuma esmorteïda i freda;
els ocellets s'ajoquen en vol esporuguit.

Enllà d'enllà, ressonen les veus de les campanes,
i es fonen les rialles, encara més llunyanes,
que, esmaperdudes, lluiten amb l'ombra de la nit.


Captard a la Devesa de Girona, I

Joan M. Feixas, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
il.: Mercè Huerta

28 de novembre 2020

Selva verge

Mentre ens movem
sembla que alhora lentes àguiles es moguin
seguint la carena.
Són les capçades d'arbres.

Enormes ocells que claven les urpes
en la terra calenta
i es transformen en arrels,
en branques, en fulles!

Ni tan sols els tractors
els espanten fent-los fugir,
ni tan sols la brigada de treball
que s'acosta de matinada.


Lars Söderberg, dins

Poetes suecs del segle XX. 1995

Selecció i traducció: Lluís Solanes

04 de juliol 2017

ÀREU

Que l'alegria ompli els nostres cors


Fa fresqueta les nits de lluna plena,
quan l'estiu encén l'aire d'or i orgia.
Els cims, els prats, el riu i la carena,
avets i gent són germans d'alegria.



Anton Sala-Cornadó, dins,

Antologia de la poesia de muntanya. 2011

Edició: Josep Fatjó i Gené.

01 de juliol 2017

Núria

La nit se'n va i es fonen les estrelles
a poc a poc, cada una al seu albir.
La lluna es pon per coll de Finestrelles,
és hora de silenci o de sospir.

Sembla que apunta una lluor rosada
per orient, difosa en l'horitzó;
ja s'entreveu l'altiva serralada
com un gegant dorment esglaiador.

Les congestes als cims brillen porugues
empolsinades d'or amb claps d'argent.
Al pla hi graviten ombres i marfugues
en jaç de terra, cara al firmament.

I de prompte la llum es tornassola;
s'ha emmirallat en l'aigua de l'estany,
davalla pel coster, s'ajeu, rossola
i anguileja als revolts del viarany;

Omple les valls, esclata a les carenes,
rellisca pel pendís fins ara obscur
i resplendeix en les blavors serenes;
és el sol!... rel de temps, clau de futur.

Tusta a l'ample portal del santuari
bon punt arriba a baix cada matí
i es detura al cancell: no gosa entrar-hi,
que a la capella hi ha un brillant més fi.

Dessota l'arca de pedra arrecerada
Maria fixa els ulls en la foscor;
uns ulls càndids, oberts -posta i albada-
tallats, potser, per mà d'algun pastor;

Uns ulls que brillen en l'altura ombriva,
que ens mesuren el seny, el sentiment
i el fel desesperat de la geniva;
ulls miraclers que ungeixen sol i vent.

Al seu entorn sol aplegar-s'hi el poble
amb el mateix fervor avui que ahir;
són gent humil i recta, raça noble
avesada a lluitar contra el destí.

I aquesta Verge tosca, fronterera,
símbol de l'esperança que no mor
enmig d'un món de neu i venteguera,
els polsa el sentiment a dins del cor.

Venen de les contrades catalanes
per damunt, per davall del Pirineu;
tenen la sang i l'ànima germanes
i es commouen igual quan els mireu.

Tots són fullam de la mateixa alzina;
la neu i el torb no l'han pas abatut.
Li fruiten brancs a l'heretat veïna
mes, el lligam d'arrels no s'ha romput.

¿Com conserva el vigor aquesta soca
que amb tants brots esqueixats ha resistit?
Si bé no cull l'esplet que li pertoca
té nervi, ufana i somnis d'infinit.

A l'hivern quan l'ermot i la pastura
s'abriguen amb mantell immaculat,
dreta allà al fons de la capella obscura
la Verge és una flama, un punt daurat.

I vigila els pradells, el gris dels dels rostos,
les carenes batudes pel gran vent
que xiula en travessar els indrets angostos
i s'aferra al Puigmal omnipresent.

Verge de les set valls puixants, galanes,
guardeu-les bé, no els torbin el repòs;
les de França tothora catalanes,
i les d'aquí plançons del vostre clos.

Déu vos salve Maria, flor de Núria,
rosa d'argent que mira a dos vessants;
Verge de soledats que en la foscúria
ompliu de llum el cor dels catalans.



Viola


XXXIII Jocs Florals de Muntanya A. E. Icària

Teresa Badia i Vidal, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011

22 de maig 2016

El llaüt del budista Jun

En baixar del Mon Mei,
el monjo de Shu toca
el llaüt.
              Un sol gest
de la seva bellesa
i escolto com el vent
bressola la carena
i l'aigua baixa fresca
pels empits de la vall.
Com s'abracen les notes
a un campanar de gebre.

Mai no s'acaba el dia
a la muntanya blava!



Josep-Ramon Bach. Viatge al cor de Li Bo. 1997

15 de novembre 2015

Temporal a Vallmanya

Desfés ton llençol, pluja beneïda.
Vessa ton misteri, vessa ta frescor:
Al boscam onbrívol, torna-li la vida,
i sigues mestressa de tot Canigó.

Allà en la carena ja temporaleja.
Ara el cel és gris com un llosat.
Tot s'enfosqueix. La broma negreja.
Embarren les garbes i l'herba del prat.

Les fulles del faig no són delitoses.
Pertot ho demanen fulles tremoloses
d'oir el devessall. Desfés ton llençol.

La serra veïna s'allunya, entristida.
Una olor de terra ja puja del sòl.
Desfés ton llençol, pluja beneïda.

Josep Sebastià Pons, dins,


Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011

10 de febrer 2013

Autopoètica

Jo, quan escric,
escric
al moll de l'os que em vertebra,
a la pell de l'ànima en gangrena,
al cim més alt de la carena,
allà on el cor m'esberla,
a la sang que m'envenena.
Ja saps,
j'écris pour moi, comme je fume et je dors,
i no em sabria péixer d'una altra manera.






Àngels Gregori, dins,

Joves poetes catalans. 2004

Pròleg: Jordi Valls

14 d’agost 2012

Segadors d'ara

      sonet poliestròfic amb estrambot


Amb els clams del meu poble -ara una sola veu-,
se m'embolcalla el cor amb colors de bandera,
i em desperto sonora i encesa com foguera,
i amb l'esperit ben ple dels rastres d'aquell peu
que mai no aturaran ni el foc ni la glacera.

Soc una catalana d'un país retrobat,
que crida amb el silenci del mar i les carenes,
i em sento segadora que va segant cadenes
d'aquella mà opressora que ens pren la llibertat.

I el clam de tot el poble haurà esventat la cendra,
i, dreta vers la vida, soc tomba flamejant
que escriu aquesta Pàtria amb mots sagrats d'un cant.

El meu país no és mort, dels errors sap aprendre,
que el seny untat de rauxa ens vol tornar a sorprendre...

Soc una catalana que sap lluitar estimant!



Rosa-Maria Bisbal. La veu dels ulls. 2010

Pròleg de Josep Colet i Giralt.

30 de maig 2010

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.



Pere Quart, dins,


Ovidi Montllor. Poemes i Cançons. 1978