El cor és
un llac de sang.
La carena del vaixell,
la quilla del somni.
Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.
Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995
El cor és
un llac de sang.
La carena del vaixell,
la quilla del somni.
Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.
Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995
Als «bons» excursionistes
Foc de nit sota el cel estrellat,
roja flama que a la nit puges,
vent de foc que ens envoltes,
enmig del caliu suau.
Mans a les guitarres,
veus que s'alcen serenes
i sense por pugen enlaire
contentes d'estar juntes ara.
Joia que ens lliga i ens encomana
l'alegria de viure i de llançar-nos
vers horitzons coneguts
vora tots els qui ens envolten.
Lluna tranquil·la damunt de l'arbreda,
riera dolça que baixes sense pressa,
silenci atraient que ens convides,
somni al bosc i pau a la carena.
Tot m'embolcalla en aquesta nit plena,
tot m'encomana aquest desig ardent
de llançar-me a l'alegria
com les flames rogents.
Per marc, tendes i flames,
per instruments, veus i guitarres,
per motxilla, joia de viure
i per camí, la terra estimada.
Terrassa, dimarts, 16 maig 1972
M. Conxa Adell. Quart creixent. 1976
Pròleg de Just M. Llorens
Carenes de la Mola i del Montsant,
des d'on l'esguard ha reposat
en la línia de l'horitzó llunyà.
I la memòria
ha emmirallat els pobles
que jeuen als seus peus,
Mont-roig, Montbrió, Cambrils, i
Vinyols, i els Arcs,
perduts en un angle unívoc,
distants i a la vegada propers.
I allà, més lluny encara, la mar estesa,
com una ratlla blava imperceptible,
és la fidel i secreta meravella
que amanyaga rius i torrenteres
i esguarda, prostrada,
els alts cims de la Mola i del Montsant.
Montse Gibert. Planeta terra. 2001
Pròleg d'Eugeni Perea i Simón
Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau
Per sobre les teulades, horitzontal,
la ratlla del mar fa de grisalla.
Les agulles dels pins pugen en vertical
i també el campanar, amb el parallamps
com si fos l'enxaneta que dalt de tot,
en punxa, espera les tempestes.
Es va fonent la llum a la carena,
la sang que regalima, la rancúnia
del vespre que no es vol esvanir.
El penell oscil·la i, quan arriba la pluja,
de pedra a cada vèrtex, ertes i fredes,
les gàrgoles treuen el fetge per la boca.
Marcel Riera. Laietània. 2022
45è Premi Marià Manent de Poesia.
Ha vingut com cada any la primavera:
colors grocs i vermells, ocells al vol,
un vent enjogassat, amb la fal·lera
de perseguir el que troba sota el sol.
Arbres florits i xiscles d'oreneta,
olor d'herba, de camp tot just llaurat,
trobes en el marjal la violeta
amb un ull fi, divinament morat.
Paisatge fresc, espai, altes carenes
retallades pel cel que les atrau,
la llum de març, que s'ha desfet les trenes,
empeny el núvol convertint-lo en nau.
La primavera, sí, quantes vegades
que t'han cantat, i les que et cantaran
els que rebin les teves alenades,
et fas estimar tant!
Si ets àgil i voluble, esbojarrada,
si encens l'argent i multipliques l'or,
sempre arribes de cop, a la impensada,
i vibres, sensitiva, en cada cor.
Noguer de Segueró, juliol 1945
De Colors de tot l'any.
El cel és un somriure, la llum tot esblaimant-se
emporpra les carenes del llunyedà horitzó;
a vora els bancs de pedra, l'herbei va colltorçant-se
amb un perfum d'idil·li i amb un perfum de flor.
Per regueró, les aigües s'ondulen, joganeres,
giravoltant les soques d'un rengle de desmais;
hom veu deambular carones rioleres
i les rialles fugen i es perden pels espais.
El cel esdevé fosc... a poc a poc, l'arbreda,
amb llur remor, s'esfuma esmorteïda i freda;
els ocellets s'ajoquen en vol esporuguit.
Enllà d'enllà, ressonen les veus de les campanes,
i es fonen les rialles, encara més llunyanes,
que, esmaperdudes, lluiten amb l'ombra de la nit.
Captard a la Devesa de Girona, I
Joan M. Feixas, dins,
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005
Ed.: Narcís-Jordi Aragó
il.: Mercè Huerta
Mentre ens movem
sembla que alhora lentes àguiles es moguin
seguint la carena.
Són les capçades d'arbres.
Enormes ocells que claven les urpes
en la terra calenta
i es transformen en arrels,
en branques, en fulles!
Ni tan sols els tractors
els espanten fent-los fugir,
ni tan sols la brigada de treball
que s'acosta de matinada.
Lars Söderberg, dins
Poetes suecs del segle XX. 1995
Selecció i traducció: Lluís Solanes