Després d'una nit d'insomni

Després d'una nit d'insomni, el cos és feble,
esdevé amable i ja no és meu —ni de ningú.
A les venes lentes encara bateguen les fletxes—
i, com un serafí, a tothom i tothora somrius. 

Després d'una nit d'insomni, les mans s'afebleixen
i confonen completament l'enemic i l'amic.
A la gebrada hi ensumes, tot d'una, Florència,
i amb cada so que sents neix un arc de Sant Martí.

Brillen suaus els llavis, i és més daurada l'ombra
que els ulls ha enrevoltat. Fou la nit que posà llum
en aquest radiant rostre  —i, de la nit fosca,
tan sols ens enfosqueix una cosa  —els ulls.

                                           20 de juliol de 1916

De: A Akhmàtova

Marina Tsvetàieva. Fites. 2023. P. 96

Traducció de Laia Malo.
Pròleg de Miquel Cabal.

Cronologia. P. 177-183

21è Premi de traducció Vidal Alcover.

Infinits universals

Si penses que ets petit i que el somriure
encara no és per a tu, que et cal saber
com envestir el futur que tu vols ser,
afanya't a alenar, sumar, fer viure.
Si creus que cal llaurar, que cal escriure
mil somnis cada dia per poder
trobar el desig exacte, el sant voler,
practica'ls per morir, glatir, reviure.

Cal avançar, fer, dir, esplomissar
les pors que et fan cridar i et fan sofrir.
Si cal, pispar a qui es vol lucrar. Errar,
contravenir, burxar o malferir.
Lluitar, boixar i no doldre's ni acatar.
I esdevenir. I sí, desobeir.

Carles Rebassa

Es troba en el llibre:

Nit de poesia al palau : Barcelona poesia 2012 : 
XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2012. P. 9

Palau de la Música Catalana, 8 de maig de 2012.

Amb la col·laboració especial de Frederic Amat i Agustí Fernández.
Il·luminació i espai escènic: Cube.bz

Prefigurant

                  Qui sap?

Jo diré, jo diré, jo diria
      si avui fos el dia:
     «No temo la nit;
que al matí Déu m'ha estat a la vora
      -benastruga l'hora!-
   i m'ha beneït.

Ja no soc la donzella poruga
    que cerca l'espluga
per fer-s'hi un caliu;
soc la dona que es sent tota forta
     al pas de la porta
     i guaita i somriu.

Jo voldré, jo voldré, jo voldria
     que ja fos el dia
     i en ser l'endemà,
per fer tal com l'infant que la mare
     deixa i dubta encara
     si sap caminar.

Com l'infant que en llançar-se vacil·la,
    i son ull vigila
    si troba un company:
i en haver-lo, sa passa és segura,
    i ja no té cura
    de tort ni de d'any.

Jo seré, jo seré, jo seria,
    en ser ara el dia,
    com nau en el port,
que al record de passades tempestes
    tem noves conquestes,
    i pensa en la mort.

En la mort que fa poc jo burlava
          -que no l'enviava
          pas Nostre Senyor-
i pressento a la joia més pura
      un «Sempre no dura:
      la mata un dolor» .

Que no sé què faré ni diria
       si avui fos el dia.

                     1915-1916

Cançons i elegies. 

 Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica  1913-1972. Ed. 2026. P. 36-37

Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba. P. IX-XXIII

També es troba a:

«I aprenc a dir que no» 

Empoderament

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 67,73 i 74

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Camallera

Bruna i blanca Camallera
que dos pobles has unit:
el vell, que s'ha fet petit
i el poble nou que prospera

mentre somrient s'escampa
clar i alegre, cast i nu
dessota el cel que rellu
per damunt la terra campa.

L'estació de joguina
de tant en tant deixa i pren
el cuc lluminós d'un tren
que sobre els rails camina.

Mantens quatre pairalies
avingudes en l'acord
de lluitar contra la mort
que està sotjant els seus dies.

Camallera blanca i bruna
estesa com una mà
que amb l'índex del campanar
senyala el sol i la lluna.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 43

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Des de la plana

Des de la plana somric als turons
perquè deturen, un poc, el temps innoble.
Sé que allà hi fondeja de bon grat:
s'hi sadolla i hi creix.
                     D'amagat, però,
ens llença una migrada xarxa de pressa.
Tot escasseja a terra baixa!
A punt d'albada, arriba i ja ens encalça.

Àngela Ribas i Lacasa. El temps innoble. 2002

Premi Betúlia de Poesia 2002 de Badalona.

Pròleg de Joan Argenté.

El meu jardí

M'assec al meu jardí i entenc la vida,
la sento i la frueixo a poc a poc,
escolto quieta la veu del silenci
i bec l'aigua fresca d'un sol glop.

Soc al meu jardí, m'hi agafo amb força,
com l'heura que puja al meu balcó;
les cançons dels ocells se'm fan entenedores
i cap al tard cantem ocells i jo.

El meu jardí és recer que m'acompanya
en l'hora tranquil·la quan es pon el sol;
un somriure tebi a la tristesa guanya
i el cor que ploraria... vol i dol.

1996

Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats de Maria Mercè Insenser.

Introducció de Joan Alemany i Moya.

[Pròleg] de Rafael Argullol.

Una sola salut

                                                                   One Health

                       Accions bàsiques per viure en plenitud 

Accionem estímuls que ens facin bones persones.

Conduïm les nostres emocions vers una atmosfera sense agents contaminants.

Elaborem polítiques amb perspectiva de gènere en tots els àmbits.

Encaminem activitats del nostre jo poètic, perdurables, en la memòria.

Fem de l'amor, la sostenibilitat i l'esperança instruments saludables i creatius.

Visquem les experiències negatives com instants d'aprenentatge per transformar
                        el que estigui al nostre abast.

Induïm a mirar i escoltar més enllà de nosaltres, activament i responsable.

Respirem, obrim els ulls, descansem, si podem, és clar, somrient,
                      amb un somriure conscient,
                      conscient dels perills.

                                                                                       8 de març de 2025

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

La joventut

Goig, plaer llum, esperança,
il·lusió, inquietud;
cel daurat, joia preuada...
Això és la Joventut!

La vivim quasi tots sempre
ansiosos d'un demà
que fa molt llarga l'espera
i no acaba d'arribar!

La fruïm assaborint-ne,
la meitat del seu encís.
El que es té, no ho sap ni ho
capta llavors, el nostre esperit!

Puix que les coses alades
que aquest do únic ens dona,
per tenir-les ignorades,
mai es creuen el que són.

Sols el temps inexorable
en passar, quan l'hem perdut,
ens ensenya a uns i altres
el que és la joventut.

És llavors quan amb recança,
ens diem, mig somrient
amb un sospir que s'escapa;
Que de pressa passa el temps!

És avui quan d'altres hores
revivim el dolç record.
Que podem donar-nos compte
del present, meravellós.

Per això, hom, recordant-la
benvolguda dolça i bella,
baixet resa amb tota l'ànima
reverend sense plany ni queixa.

Fores goig, llum, esperança,
il·lusió, inquietud.
I quin somni embolcallaves
beneïda Joventut!

Francesca Barnades i Masoliver. Poesia, Seleccions. Fulls de la nostra història. 2023

Edita el compilador: Jaume Roca i Barnades.

L'estirament

t'ha fet sentir pessigolles
com de baldufa al palmell
i no saps que tu mateix
has estat qui l'ha generat.

Ets del somni la llum
que somriu, suavitat
i ulls clucs.
                    Bona nit, estimat.

El joguet rebregat, en silenci,
s'ajoca pacient al teu costat.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Quan tu rius

                                           A Pablo Neruda

M'agrada quan rius perquè estàs com present,
i el teu riure és meu sense haver de tocar-te.
Sembla que els ulls guspiregen de vida
i sembla que un petó tanqués els teus llavis.

Tot el que toques conté la meva ànima,
i el teu cos és ple, allà on toquis, de mi.
Éssers volàtils que ens acosten tots dos
i ets igual que la paraula somriure.

M'agrada quan parles i em mires als ulls,
i estàs rialler, com un nen ple de vida.
I em sents tan a prop i t'abraço amb la veu:
deixa'm que rigui amb les teves rialles.

Deixa'm que et parli amb el perfum del teu goig,
clar com una matinada, senzill com l'amor.
Ets com l'alba, flamejant de la llum del sol.
La teva rialla esclata, plena de mi.

M'agrada quan rius perquè estàs com present,
a prop i feliç, naixent a la vida.
Una paraula meva i el teu riure,
i tots dos sabrem que som immortals.

Isabel-Clara Simó. La mancança. 2020

Pròleg: Xavier Bru de Sala.

També és al llibre:

Isabel-Clara Simó. El desig és foc i és gel : antologia poètica. 2023

Selecció i introducció d'Aina Garcia-Carbó.

Lluna d'estiu

   Ahir somreies
lluna encesa d'estiu

  com una síndria.

   La nuvolada
lluna roja d'estiu
claror esberlada.

    Tocatardana
lluna plena d'estiu
   riell de l'alba.

     Perfil de llum
lluna minvant d'estiu

    de nit tancada.

   T'invocarem
lluna nova d'estiu
en l'ombra clara.

Vinyet Panyella. Haikús i geografies. 2020

Amb imatges de Lluc Alzinet, Frèia Berg, Quim Curbet i Miquel Ruiz Avilés.

Sensibilitat

Fer camí per la natura poètica.

Un moment dolorós
consciència de l'emoció
errades en la  percepció?
instants...  transformadors.

respirar, descansar
obrir els ulls, somrient.

sentiments d'amor
mereixedors de permanència.

Poesia inèdita.

Teresa Grau Ros

Sant Feliu de Guíxols

                           A Sara Viñas

Sant Feliu de Guíxols, vila marinera
que rima amb les ones i avança amb les naus,
blanca com l'escuma, de nits reverbera,
de dies barreja els verds amb els blaus.

La mar l'acompanya i a voltes recita
poemes que moren al peu del coster,
Sant Elm la vigila des de dalt l'ermita,
ajuda les barques, empeny el veler.

Damunt de la platja el sol es rabeja,
el cos li pinzella amb tons d'albercoc,
l'estiu que s'ho mira, encès per l'enveja
tot ho torna flama, tot ho torna foc.

Flanquegen i vetllen la Porta Ferrada
les torres altives del Corn i del Fum
i apomen en somnis sobre cada arcada
les roses abstractes que escampa la llum.

Quan toca la cobla en dies de festa,
vibren les sardanes i retruny l'esclat
del "Juny" de Garreta que encén la ginesta
emplena les xarxes i madura el blat.

Treballa i reposa, passeja i somnia,
pesca escates vives, exulta i somriu,
al port i a la vila regna amb gallardia
les ones li canten el nom: Sant Feliu.

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

un dia vas oblidar

                   tous les matins du monde sont sans retour
                                  pascal quignard

un dia vas oblidar per què
posaves flors davant d'una fot
i els teus ulls esdevingueren
miralls del capvespre.
potser un dia oblidaràs de qui
la mirada que et somriu
i potser tot tindrà ja
un so d'eternitat.
per tu tracte de ser claror,
música d'altres tardes
i ara que el temps amb tu se'n va
els dies són matins sense retorn.
a poc a poc s'esborra
la teranyina densa de la sang
i pense que fàcil la vida
per a qui li ha estat donada
la llum amb la paraula.

De: paraules que no llegiràs, a ma mare

Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2006

Creixent

Impulsa un batec,
esclata, entén que vol créixer,
brollar, trobar potser un dia,
qui sap si llunyà o no,
allò que anomenen plenitud.
I es desplega, s'estira, es mostra,
aprèn a distingir l'ombra
que duu enganxada a l'esquena.
Badalla, sospira, s'eixampla,
fabrica teixits de somnis
i els enllaça als cabells i als dits.
Dansa, juga, s'enfada, riu.
I somriu, perquè se sap viva.

Fe Ferré i Ferraté. En clau de lluna. 2014

La pista

No sé si l'heu vista

aquella escena enmig de la pista:
el més xic dels acròbates
enfilat als seus germans,
piràmide somrient,
i des de dalt l'aguanten
aplaudiments i entusiasme
de la bona gent.

Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014

Il·lustracions de Bruno Munari.
Traducció de Pau Vidal.

Raig de sol

Fa temps que no tens pares,
ni tan sols et tens a tu,
sota aquest cel ferit de cendra.
Perdut com estàs,
dius paraules esbravades
que ningú no entén.
Ja no vols saber ni les raons
de la por ni les rialles.
L'oblit t'ha pres els ulls cansats,
i t'ha omplert les oïdes
d'ecos errants que s'amaguen
entre els ramells de les glicines.
De sobte, un raig de sol,
esmunyedís i pàl·lid
et sobresalta: somrius
amb la cara il·luminada del nadó
que, després de perduda,
retroba la mare.

Esperança Castell, del grup de poetes "7 de Cors"

Dins del llibre:

Trencadís. 2015

Pròleg: Francesc Parcerisas
Disseny de la coberta: Leonci Canals

Inside out

Quan vas morir-te
em vaig girar del revés.
Ara tothom em veu les costures
i és difícil endevinar
de quin color tinc la pell per la part de dintre.
A vegades vull empeltar-me
a un cos que trobo bonic
però tots fugen de mi encara que els somrigui.
No deu ser gaire apetitós
besar venes
músculs
artèries budells vísceres.

Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2022

L'esperança

No es queda mai amb recança
de no haver escalat l'empriu;
a l'hora de dansar, dansa
i després del plor somriu.
Perquè va amb la confiança
sap què vol i com es diu
no recula mai, avança
lluny de la calda i l'ombriu.
No té hisenda, però viu
com si en tingués, l'Esperança.

                              Març 1971

Poemes de Montserrat Vayreda : antologia 1945-2004. 2005

Edició i estudi: Anna M. Velaz Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga

Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Nou senyal

Vent encrestant la mar, núvols en dansa,
mirades fugisseres de cel blau.
Entra el Sol al senyal de la Balança:
les portes baten i la fulla cau.
      Els camins són voltats d'esgarrifança
i hi ha un sospir en cada pany de clau;
roden lívides formes imprecant-se
per les finestres d'un desert palau.
      El món en doina vocifera i dringa,
gemeguen ecos i turons balmats.
Del goig d'ahir la trista pelleringa
és encalçada per xiulets irats.
      Però só, tot llegint, ocult i lliure,
i un dolç caliu m'ensenya de somriure.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Ed.: Joan Ferraté