Tant de silenci

Cap a mi i més enllà de mi, abans i després.

I entre mi jo, és a dir, paraules,

formes indecises

que cerquen un eix que

els doni pes, un sentit capaç de contenir

la seva innocència

una veu una paraula a la qual agafar-se

abans d'esmicolar-se

contra tant de silenci.

Són elles, les teves paraules, qui diuen jo;

si tens orelles prou íntimes

pots escoltar el seu cor

que batega sota la paraula de la teva existència,

entre el cap a tu i el més enllà de tu.

Tu ets allò que les teves paraules senten,

sents el teu cor les teves paraules el teu cor?

Manuel António Pina. Els llibres. 2006

Tr.: Gabriel de la S.T. Sampol 

Sense límit, sense final del món

Un cant arriba amb l'ombra
deixada a la vora de les carreteres;
caminem sols
i no deixem d'escapar
de l'horitzó que ens avança.

La terra acull el dolor,
desfà el nus del buit.
Em recorda on anar, d'on tornar,
on començar de nou cada vegada.

L'eix de la terra deriva
i les nostres mans s'uneixen;
de sobte som
la llum que mancava.

Cap lloc on anar, llevat d'aquell amor
d'on venim.

一一一一一一一一一一一一一一一

Un chant vient avec l'ombre
laissée au bord des routes
nous marchons seuls
et ne cessons d'échapper
à l'horizon qui nous devance.

La terre accueille la douleur
dénoue le vide.
Me rappelle où aller, où revenir
où commencer chaque fois.

L'axe de la terre dérive
et nos mains se rejoignent
soudain nous sommes
la lumière qui a manqué

Nulle part où aller, sinon vers cet amour
d'où nous venons.

DE Sense límit, sense final del món, I i II

Hélène Dorion

Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 68-69

Traducció de Carles Duarte i Montserrat