El campanar de Lleida

A dalt de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidatans,
s'enlaira un campanar fet per gegants
o per homes de raça gegantina.

Quan guaita cap avall, l'aigua veïna
del riu li dona espill i l'horta encants;
i guaitant cap amunt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.

Pugem-m'hi, doncs... L'escala cargolada
que als ulls dona mareig i al cor neguit,
sembla que estigui des del cel penjada.

I amunt, amunt, ja ets dalt! Ara, esperit,
si et sents d'àliga el cor, pren revolada,
que ja ets a mig camí de l'infinit!

De: Els llocs del poeta...

Magí Morera i Galícia

100 poesies catalanes que cal conèixer. 2004

Pròleg i selecció de Joan Triadú

He pujat i baixat

He pujat i baixat
milers d'escales
sense escalons
ni replans:
prodigis de la música.

Antonina Canyelles. Bistecs de pantera. 2023

En aquest carreró

En aquest carreró de les espècies
el cirenaic sol pensar en els profits
—dàtils de Síria, llavors d'Etiòpia, pebre de Damasc,
el nòlit que reclama al mercader de Jaffa...—
i en el sabater del mercat que posa el fill
a fer-li competència. Si no se li torça res,
d'aquí uns anys podria comprar al germà
el tros amb les oliveres. Està cansat
—i la cobdícia dels romans sempre l'emprenya.
Ara haurà de tornar a entrar els sacs que ha tret
fins al davant de les escales. Els soldats
no entenen res i la quitxalla aprofitarà
per pispar-li alguns grapats de panses o avellanes.
Només falta que el natzarè se li aturi
davant de la botiga. «Apa, noi, empeny amunt»,
li diu mentre l'ajuda. «No sé per què et fiques
en aquesta mena d'embolics». I desvia la mirada:
que ningú no toqués res de les cistelles,
que passi l'aldarull i tornin les dones
que li regategen el pes i el preu
i que no paren de fer bromes
sobre la muller jove que té a casa.
Deixa la creu i el reu cinc parades més amunt,
es refrega les mans al davantal,
sent els crits i els insults que van quedant enrere.
«L'únic que en traurà profit», pensa,
«és Herodes, o qualsevol cèsar
que avui omple la primera plana del diari».

Francesc Parcerisas. Seixanta-un poemes. 2014

i un somriure

i un somriure allà al mig
mai ningú
no m'havia semblat tan bell
pujant l'escala

De: Poemes esparsos i esbossos, [27]

Anna Dodas i Noguer. El volcà. 2015

Presentació: Ramon Farrés.

Pròleg de la primera edició: Jordi Sarsanedas.

Pròleg d'aquesta edició: Núria Martínez Vernis.

Farigola

Al falziot
dalt del niu li ha fallat el peu
i al cim de l'escala cap cot
i arronsat jeu,
les ales no l'alcen i el fat
té nom de gat.

Albert Mestres. Tres. 2001

El replà de l'escala

Un dia l'àvia de la Miranius i la germana d'en Miquel
es troben al replà de l'escala i mantenen aquesta conversa:

Àvia             -Fa sol?

Germana      -Sol?

Àvia            -Sí, fa sol?

Germana     -Si faig solfa?

Àvia            -No, si fa sol.

Germana     -No, no fa sol.

Àvia            -Fa sol o plou?

Germana     -Re!

Àvia            -Ah! A mi, re m'hi fa.

Germana     -A mi sí. Si fa sol, re de solfa.

Roser Ros. La gent de la meva escala. 2021

Il·lustracions de Maria Girón

Primer segona

Al primer segona hi viu en Jofre. Voleu saber com és?

En Jofre és petit,

                       tan petit és
que no xiula, ni maula,
ni pot seure a taula.

Però quan serà gran
aprendrà a xiular.

En Jofre és petit,

                       tan petit és
que no diu ni piu
i és molt caganiu.

Però quan serà gran
aprendrà a xerrar.

En Jofre és petit,

                       tan petit és
que encara no sap dir
aquest dit és meu.

Però quan serà gran
aprendrà a comptar.

En Jofre és petit,

                       tan petit és
que no papa sopes
ni menja calent.

Però quan serà gran
aprendrà a bufar.

En Jofre és petit,

                       tan petit és
que no sap caminar
ni posar el peu pla.

Però quan serà gran
correrà amb peus i mans.

En Jofre és petit,
però quan creixerà...
Xiularà com ho fa el vent,
xerrarà com deu cotorres,
comptarà de mil en mil,
menjarà com un bacó,
i correrà com una llebre.

La gent de la meva escala. 2021

Text: Roser Ros
Il·lustracions: Maria Girón

Quan de bon dematí

quan

        de bon dematí
baixa el primer veí
que encara el dia és fosc
jo li escolto el trepig

temerós

             des del llit
i el crec un lladregot

─car baixa tanmateix
com després d'un malfet
talment comptant les passes
a voltes com corrent
palpentes

                per l'escala

ara ja arriba a baix
i aixeca el forrellat
de darrera la porta

─si es sent el vigilant
sembla que s'ha aturat:
com si amagués la roba
que haurà pres del terrat

─un bon farcell
                         i nova─

s'obre el balcó de dalt
i és l'Antònia qui es plany:

─pare, us haveu deixat
el paquet d'esmorzar
valga'm Déu
                     i quin home:

encara el vigilant
amb el bastó flamant
va tustant les llambordes

Relat noticier i casolà, on el poeta fon la realitat
d'un veí matiner, que es deixa l'esmorzar, amb
el personatge fantasiós d'un lladre de roba estesa al terrat. 

Joan Salvat-Papasseit. La Gesta dels estels ; el Poema de la rosa als llavis. 1997

Edició: Lluís Busquets i Grabulosa

Escala de la llum enlaire

Escala de la llum enlaire,
enfiles un a un tots els estels,
la dansa dels absents,
nàufrags de rostres,
reescric amb tu les lletres
des d'on reprendre el somni.

Carles Duarte i Montserrat, dins,

El paraigua de Joan Brossa. 2020

Edició: Josep Gerona

ÈCDISI

                 I.

només grisos centrifugats.
llums i ombres sota
les potes de l'aranya del temps.
brilla en el rou la teranyina, a través
cel gris de nou.
la pluja dels dies.

               II.

sembla que algú baixi,
          l'escala es deprèn, comença a surar.
el llac es fa neu.  salta.
tantes petges per omplir.  somnis.
sense paraules avança.
enlloc és immens. vés-hi.
pau. sense òrgans que s'aturin.
blanc fos entre arpegis.



Fragment.


Núria Armengol, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 105-106, juny 2015. p. 27

Venen les matemàtiques

Venen les matemàtiques
talment com les onades
que moren a la platja.
Pots saber-ne l'alçada,
la força i la freqüència
fins que toquen la sorra
on has fixat els peus.
Tan sobtós i incessant
com aquest moviment
són els versos, però
proves de calcular-los
conscient que la tasca
és d'allò més incerta.
I vas pujant escales
de baranes polícromes
fins al lloc on l'amor
(talment com les onades)
no para d'extingir-se.



De Llibre de les meditacions, 1973


Feliu Formosa, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Admeto que sovint l'aspecte màgic

Admeto que sovint l'aspecte màgic

depèn d'invencions que provenen

d'unes vivències o uns fets; per tant,

no somrigueu ni us sigui indiferent

si us asseguren que algú ha arribat

al cel servint-se d'una escala.

III

Joan Brossa. Suite tràmpol o el compte enrera. 1994

El callat

Va ser un poeta astut
que, fins i tot duent tan males cartes,
les va saber jugar
i va escriure els poemes que va escriure.
En passar per davant d'on vivia, recordo
l'escala amb el replà que va cantar.
Sempre em commou entendre
el perquè dels poemes que mai no va compondre.
És on van començar els que jo he escrit
La poesia és una conseqüència
d'alguna cosa que no ha existit mai.
M'he mirat al mirall de Joan Vinyoli
i sé com s'ho va fer
per trobar un lloc des d'on tornar a estimar.




Joan Margarit. Des d'on tornar a estimar. 2015

Països Catalans

Prendrem la copa de terra
i beurem àvidament
tota la terra i el mar
d'un lent got inacabable.
Beurem el cel i la selva.
Pujarem llargues escales,
els extingits patrimonis,
la queixa de les guitarres,
i mirarem la finestra
i enlairarem la bandera.

Vicent Andrés Estellés, dins,
Antologia de poetes catalans. 1997-, v. 4

Arbor scientae

L'enciclopèdia del bosc pertany a un període anterior
de la vida de Llull, en relació a l'enciclopèdia de l'escala.
Fou escrita durant la tardor i l'hivern de l'any 1295, quan
Llull era a Roma mirant d'interessar el papa Bonifaci VIII,
sense aconseguir-ho, en els seus plans missionals i de
croada que incloïen, com a punt principal, la propagació
de la seva gran art.


Fragment.

Frances A. Yates. Assaigs sobre Ramon Llull. 1985

Traducció de Daniel Vivern

Com una blonda

Com una blonda
per fortes mans teixida,
es recargola en cercles
la barana de ferro de l'escala.

Amunt s'enfila i avall
que fa baixada, dins un món
eteri, que de la matèria
més dura en fa un somni.




Montserrat Abelló, dins,

 Jocs Florals de Barcelona. 2009

El paradís promès

Només sé que és petit i que tu te l'estimes,
que la casa és al mig i el jardí és al voltant.
Que hi ha uns til·lers florits i unes palmeres primes
i un xiprer molt galant.

Que cal, per arribar-hi, pujar unes escaletes
qui sap si amb un pany d'heura o gessamí florit.
Les escales no són ni planes ni molt dretes
i es pugen amb delit.

Que hi ha una buganvíl·lia gairebé lluminosa,
tan gran és l'esplendor del seu mantell morat.
I que una margarida s'ajeu, capriciosa,
en un balcó tancat...

Això és tot el que sé. I ¿què més em caldria
per estimar-te ja, somniat paradís?
Sé que un matí d'hivern m'hi acollirà algun dia
el seu esguard feliç.


Fragment


Màrius Torres. Poesies a altres escrits. 1993