Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris visió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris visió. Mostrar tots els missatges

19 de gener 2024

En la respiració

En la respiració de les paraules,
en el flux dels fonemes,
en el dia a dia de l'oralitat llisquívola,
corda de discerniment, fuet de desdeny,
llaç d'amor, bena d'odi,
eina, codi, lloc al món, visió irreemplaçable,
possibilitat d'actuar com els bons,
la llengua ens és el camí.


Jaume Bosquet. Peus de cedre. 2023

XIX Premi Ciutat de Terrassa
Agustí Bartra de Poesia, 2022

31 de desembre 2020

Escultor

Per a Leonard Baskin


A casa seva els incorporis
hi venen per bescanviar sense fi
visió, saviesa, per cossos
palpables, i pesants, com el seu.

Mans que es mouen més sacerdotalment
que les mans d'un sacerdot, no invoquen
imatges vanes de llum i d'aire
sinó estacions segures de bronze, fusta, pedra.

Obstinat, de fusta de fibres denses,
un àngel despullat bloqueja i modela
la llum dèbil; de braços plegats,
observa com el seu món feixuc eclipsa

mons estèrils de vent i núvol.
Morts de bronze dominen el terra,
resistents, de cos rogenc,
i ens fan petits. Els cossos ens parpellegen

fins a l'extinció en aquells ulls
que, sense ell, estarien mancats
de lloc, de temps i de cos propi.
Esperits èmuls fan discòrdia,
proven d'entrar, entren malsons
fins que el cisell els transmeti
una vida més viva que la nostra,
un repòs més sòlid que la mort.


Sylvia Plath. El colós, 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

08 d’agost 2020

Aquesta illa

Mira, foraster, com aquesta illa
descobreix per al teu delit la llum que saltironeja,
no te'n moguis
i calla,
perquè així, pels canals de l'oïda,
com si fos un riu, pugui
vagar el so del mar que es balanceja.

Atura't aquí, on el petit camp s'acaba
i la paret de calç cau sobre l'escuma
i els seus alts sortints s'enfronten
amb l'estira-i-arronsa de la marea,
i els còdols es regiren amb l'onatge
que xucla, i una gavina s'allotja
un moment al costat que s'enfila.

Lluny, com llavors que suren,
els vaixells se separen a causa de voluntaris
encàrrecs urgents; i aquesta visió sencera
pot realment produir-se
i moure's en el record com ara ho fan aquests núvols
que el mirall del port deixen enrere,
i durant tot l'estiu l'aigua deambula.

________________________________

ON THIS ISLAND


Look, stranger, on this island now
The leaping light for your delight discovers,
Stand stable here
And silent be,
That through the channels of the ear
May wander like a river
The swaying sound of the sea.

Here at a small field`s ending pause
Where the chalk wall falls to the foam and its tall ledges
Oppose the pluck
And knock of the tide,
And the shingle scrambles after the sucking
surf, and a gull lodges
A moment on its sheer side.

Far off like floating seeds the ships
Diverge on urgent voluntary errands,
And this full view
Indeed may enter
And move in memory as now these clouds do,
That pass the harbour mirror
And all the summer through the water saunter.



W.H. Auden. Un altre temps : poemes escollits. 2018

Tr.: Marcel Riera
Pr.: Àlex Susanna

29 de setembre 2018

LA PRIMERA POETESSA

                  A Gloria Fuertes


Sense consciència plena
de les coïssors de la vida,
davant nostre teníem
aquella dona:
la primera poetessa.
Ella mostrava un camí
per a tots desconegut.
Parlava de l'amiga Tenta
i del cuc sa
que no tossia.
Dona sola, amb veu rugosa,
que ens regalava somriures,
feta amb el temps
a les buidors ancestrals.
Havia pres el sender
que va donar-li la força
per mantenir els peus en terra
i proclamar-se, solemne,
dona senzilla i propera.
Amb el temps vaig adonar-me
que aquell camí que mostrava
era un refugi perfecte
per acostar-se a la vida
des d'una visió objectiva
per a la pròpia existència.
Aquell tro que vaig percebre
amb els ulls físics del cos
ara esdevé menys matèria
i pren un sentit immortal.
Uns altres ulls que naixien
em permetien entendre
imatges que s'amagaven
més enllà del que es percep.
De poeta a poetessa,
connexió invisible:
en aquell temps tan lluny
i ara tan a prop.



Jordi Tena i Galindo. Reviu la flama, 2013

27 d’octubre 2016

Vanitat de la tardor

Els cels, fa dies, cada matí es lleven
amb uns decorats dramàtics,
mentre, el groc inicia un flirteig amb l'ocre
i els verds fan de marmanyeres urbanes.

L'heura sent enveja dels arbres
i cap fulla sembla copiar-se:
jo t'ho explico perquè no pots veure-ho,
i ho faig amb la vista ben entelada.

Han passat uns anys: no m'ho sembla,
i voldria pensar que tu tens la visió més clara.
De moment, però, ho miro tot dues vegades,
per si he de contar-t'ho, alguna vegada.

Uns arbres, prematurs, ja s'han despullat
(és l'escena obscena de cada temporada),
d'altres, em fan pensar dues vegades en el groc,
que tant he detestat dins de casa.

Mentre, el prunus estén, puntual, la seva catifa,
per recordar-te, per rememorar aquelles vetllades,
en un altre, no tan bonic, escenari:
tu, la meva mare, la Gínnia, la Sally...

Tot plegat, efluvis d'enveja, de recança,
per la vanitat d'una tardor exagerada:
perquè ja figures en aquest paisatge,
i per enyorança, que no s'esfilagar-sa.



En el dia de la inauguració del carrer Mercè Vilaret a Pins del Vallès



Marta Pessarrodona. Animals i plantes. 2010

16 de desembre 2012

Si jo t'ho pogués dir

El temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir,
el temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.

No hi ha bonaventures per endevinar
perquè t'estimo més del que et puc dir;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Els vents han de venir d'algun indret quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.

Qui sap si realment les roses volen créixer,
o si la visió vol romandre de veres;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Suposa que els lleons s'aixequen i se'n van,
que s'escapen corrents soldats i rierols,
no et dirà res el temps, però jo t'ho hauré dit?
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.


Poemes de W. H. Auden 

Versió: Salvador Oliva