Genève

             (1)

Il neige sur le lac
bourrasques de glace
sous le ciel sans horizons
le cou des cygnes a un éclat de plomb
et la neige tombe sur l'eau si noire

一一一一一一一一

neva sobre el llac
borrasca de glaç
sota el cel sense horitzó
el coll dels cignes té una ufanor de plom
i la neu cau damunt l'aigua tan negra

 

          (2)

traces de pas qu'emporte le vent
que les vagues défont
et la neige enfouit
et cette phrase de lumière arrachée à la page

toutes enluminures désormais d'un livre d'heures
hors du temps

 一一一一一一一一

rastre de passos que el vent s'endú
que les onades desfan
i la neu colga
i aquesta frase de llum arrencada a la pàgina

des d'ara totes les il·luminacions d'un llibre d'hores
fora de temps 

            (3)

au bout de la pluie un tracé d'horizon
le filet d'un pécheur au bord de la nuit
ce pont d'or sur les eaux
tant de lignes fragiles sur la page du matin

 一一一一一一一一

a la fi de la pluja una retxa d'horitzó
el fil d'un pescador al límit de la nit
aquest pont d'or sobre les aigües
tantes línies fràgils damunt la pàgina del matí

            (4)

là où commença ce voyage qui remonta le cours des fleuves
  jusqu'aux sources vives
  et sur la rive bleue
  la silhouette-fleur de l'impératrice assassinée
confins et fins d'un monde aux marges des pays d'enfance

                                                             Genève, hiver 2005

一一一一一一一

allà on comença aquest viatge que remunta el curs dels rius
   fins a les aigües vives
   i sobre la riba blava
   la silueta-flor de l'emperadriu assassinada
confins i fins d'un món en els marges dels països d'infantesa

                                                         Ginebra, hivern de 2005

Mireille Gansel. Llàgrimes de neu = Larmes de neige. 2026. p. 76 - 83

Introducció "Acoblar pensament i emoció" i traducció d'Antoni Clapés.

Epíleg de Mireille Gansel, 4 d'abril de 2026.

Notes.

L'univers com un pou sense parets

Somnie que un teuladí es precipita per un pou, fet  un manyoc
de plomes,  tan menut que em cabria a dintre del puny tancat.
La gola del pou és fosca i molla com el coll d'un úter. Jo me'l
mire des de l'interior, com davalla  l'ocell cap al buit. I no me'n
sé avenir, de no haver estat capaç d'evitar-ne la caiguda. Després,
ja desperta i serena, reconec  que no té cap sentit lamentar-me'n,
perquè, si  el teuladí hi queia a plom, significa que ja era mort
des d'abans. Si hagués estat viu, no hauria hagut de menester la
meua intervenció, ni la de ningú altre, per remuntar el vol. Cos-
tarà deslliurar-se'n, però, del tuf de reclosit  d'aquesta rotunda
vacuïtat.

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

43è Premi Miquel de Palol 2020

Postals

    Travesso el pont
i els tornassols esclaten
    a les façanes.

    Al pont de pedra
els tornassols remunten
    fora muralla.

    Ciutat endins
al portal de les heures
    la vida estanca.

    Ciutat de pedra
on alenen les ombres
    i la llum calla.

    Ciutat deserta
l'enigma d'un somriure
    falcons i ales.

De: Haikús de Girona

Vinyet Panyella. Haikús i geografies. 2020

Amb imatges de Lluc Alzinet, Frèia Berg, Quim Curbet i Miquel Ruiz Avilés.

L'anguila

                                                (a Ramon Guillem)
                                           
                                                 L'anguilla, la sirena
                        dei mari freddi che lascia il Baltico
                                                    Eugenio Montale

Són coses que es quedaren
al paradís incert de la infantesa;
i ara és el meu destí
tan sols imaginar.

Imagine el meu cos
i sent com se m'esborren
els membres i els records,

aquests peus que només
són ossos sense força
i la mateixa mà,
                          ossos de sèpia,

com l'anguila que arriba als nostres mars
des dels mars freds,
que el nostre riu remunta
i en les sèquies s'endinsa,

com l'angila maresa
                              o la catarrotgina,
torxa o fuet, elèctrica atzagaia.

I, tanmateix, tot sembla retornar
a aquella mar perenne,
com retornen les ànimes dels morts,
com retorna l'anguila del desig,

tot allò que sabem sense poder-ho dir,
que entre joncs i llinasses es contorça
i oneja el seu daurat secret,
que és ascens i fugida.

Jaume Pérez Montaner

Es troba en la revista:

Reduccions : revista de poesia. núm. 102, febrer 2013, p. 19-20

Des d'aquest fil segat

Des d'aquest fil segat,
remuntaràs la llum,
el xiscle dels ocells,
la resta de les ones.

Montserrat Rodés. Escrits en blanc. 1995

XVII Premi Miquel de Palol 1994.