Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris besllums. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris besllums. Mostrar tots els missatges

07 de març 2020

Esbós d'una poètica

                                    Per a en Dominic Keown


Les paraules maldestres ofereixen,
de tant en tant, besllums d'un paradís.




Jordi Larios. Rendezvous, 2013

27 d’abril 2019

He ofegat el meu cor

                                Són màscares que m'emprovo
                                     MONTSERRAT ABELLÓ




He ofegat el meu cor en una mar de miralls. Quan la
mort ha arribat en el dard esclat de la derrota l'he
contemplada amb els ulls ben oberts aprenent a mirar.
He cuidat que els meus ulls no vessessin cap llàgrima.
He vorejat entre esculls i he entrat a emprovar. He trobat
una màscara a mida. Veient-me des d'enfora semblo jo tal
com era, el somriure i l'esguard, la ficció i la semblança,
la imatge i el poema. Amb la màscara soc un besllum
d'interior.

núm. 5


De: Cinc besllums per a un estiu de cendra 
(Una suite per a Montserrat Abelló)



Vinyet Panyella, dins,

Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló. 2011

Pròleg: Carme Riera

20 d’agost 2011

Delimitació de camp

¿Quién se evadió jamás a su destino?
El mío fue explorar esta extraña comarca.

                                      Luis Cernuda


No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.

Quant a mi, presoner dels meus hàbits
-destí o càrcer a mitges consentida-
i d'uns instints rebecs, contradictoris,
el que no soc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.

De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s'encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d'una conversa grata,
un contrast d'opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.

Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
-amb tot de deixes peregrines per l'arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l'amor al principi. En un grapat d'instants
fora del temps.

De vegades admire aquests besllums,
però no m'hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.


Enric Sòria. L'instant etern. 1999

27 de novembre 2010

Sonet de barca

Solca la barca, oh clar amic,
bondats extenses del migdia
com el record d'una alegria
endevinada en temps antic

que un instant creuava l'inic
món que aleshores jo vivia;
i, rabent, tot ho resolia
en un besllum. Al meu abric,

veig la barca de lluny, i intente
fer que seguesca algun camí
minuciós, que no m'invente:

el fil perdut d'algun record,
l'acompliment d'algun destí
efímer -el port o la mort.



Progrés de la llum, I

Vivent Andrés Estellés. Cant temporal. 1980