Infants

Infants, pura delícia
dels sentits en repòs,
clara i dolça manyaga
del goig d'amor desclòs.

Papallons incansables
sota el llum de l'oblit:
oblideu tota glòria,
oblideu tot neguit.

Si una rosa us alegra,
un clavell us condol:
sou estoig de frisances
 i aleteig de consol.

De la vida que passa,
de l'amor que se'n va,
sou l'alegre missatge
a l'incògnit demà.

Dins la gran meravella
de la terra exultant,
perfumeu com el lliri
i endolciu com el cant.

Melodia dels àngels
amb un esclat difús;
volves lleus, companyia
vora el cor de Jesús.

Amb la passa lleugera
traspasseu el llindar
emportats per la joia
de dur el món a la mà.
 
                             1949

Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991

Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.

Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.

Pel meu amic

                   Sonina d'alexandrins

La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.

Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.

La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.

La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...

I he sortit al carrer vibrant de joventut.

Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009

Pròleg de Carles Duarte.

El goig de caminar

Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i la posta, que era d'or;

per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.

I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.

El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malenconia
amb el goig de caminar.

I l'amor era l'estrella
tota blanca, que s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.

Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.

Anna Maria de Saavedra. Obra poètica 1919-1929. 2001

Pòrtic de Vinyet Panyella
Pròleg d'Antoni Sabaté Mill
Estudi introductori i edició crítica a cura de Pilar Garcia-Sedas
Colofó de Miquel Batllori

Mare morta

L'estrella és pura
per damunt de l'aurora;
i tu, cor simple,
des dels morts endolceixes
cada obra en sa naixença.

De: El cicle de la vida. Mort. P. 101

Carles Riba

Festa, dol i circumstàncies : poemes per ser llegits en ocasió de-- : una antologia. 1996

A cura de Jaume Subirana.

La rosa

Penses al teu estil
mentre floreixes,
d'alè espiritual
d'aire endolceixes,

estranya inesbrinable
tan gentilment propera,
pregona ininventable
tan infantívola,

tu santa sense afany
feta de pura llum,
oh rosa, dolça rosa...,
i tu no ho saps.

–––––

Die Rose

Für Jan Rave

Du denkst auf deine Weise,
indem du blühst,
mit geistiger Atemspeise
die Luft versüßt,

so fremd-allunergründlich
wie lieblich-nah,
so tief-allunerfindlich
wie kindlich-da,

du heilig Mühelose
aus lauter Licht,
o Rose, liebe Rose,
und weißt es nicht.

Peter Gan,
pseudònim de Richard Moering, dins,

Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019

Tria i traducció de Guillem Nadal

Pròleg de Roberto Mosquera

Esmicolant les hores com sauló

Esmicolant les hores com sauló
d'empedreïdes tardes, em pregunto
si el més indispensable és la certesa
d'haver acomplert propòsits.
                                              O potser
seria molt millor deixar lliscar
aquest riu imparable d'anys i nits,
anar endolcint la veu i el caminar
amb el guany generós. I haver acollit
la feina, les paraules i les hores.

I el gest callat i franc del teu mirar
em fa alentir neguits, paisatge aquós.



Mireia Lleó, dins,

Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, p. 49

Parlem de tu

Parlem de tu, però no pas amb pena.
                                  M.Martí i Pol



Parlem de tu, però no pas amb pena;
impertorbables ja, parlem de tu,
i el teu nom va, i ve, i tot ho emplena
d'aquella llum que mai no et vas endur.

Parlem de tu, però amb la veu serena,
i tot allò que hem dit es va fent u
amb el que vares dir, i esdevé trena
de vells records al fons de cadascú.

De tu parlem, maldant per fer reviure
no pas la teva mort, sinó el somriure
amb què endolcies el mot adolorit,

i quan llesquem el pa sobre la taula,
embolcallada amb la pau tota paraula,
et rescatem per sempre de la nit.



Carme Guasch. Pràctica de vida. 1993

Veig

Tots amunt i avall en una casa oberta, a vessar

de portes, en compartiments que obren les portes,

ens veig travessats per vents del nord, i veig rajoles

i escales i fusta i jardins.

Veig el pare amb les mans i una disciplina

solidària, i la veu i la presència que passa el

món davant dels ulls, i la mare i les seves passes

enèrgiques o vitals, la seva figura gens fràgil

llavors, i fill meu, no t'entec, i ell i jo que ens

la miràvem perquè ens donava aroma o aire;

i d'ella, també les mans, sí. I en un racó, paraules

o terra.

I puc veure dues figures al meu voltant, que

endolceixen el meu propi tacte i el sacsegen, i sí,

però no, i aquí, però no. I et veig a tu, amb el teu

cervell servent i els teus braços per fugir enlaire.

I després de tots va arribar ella, per curar-me la

sang, i ella amb el seu riure còsmic i quins cabells

que tens plens d'ones i d'on has vingut tu; i el seu

nom, i digues, digues el teu nom i besa'm, besa'm.

I ella va ser l'àngel.

Esther Albert. Ariadna, o, el senyor Q. 2000