De parella amb el vent

De tots els camins en podem treure
alliçonament. Però des del cim
d'una muntanya es fa difícil
de reconèixer les fronteres.
I continuo escrivint; no tinc temps per perdre.

Joan Brossa. Sumari astral i altres poemes. 1999

La carn fa frontera

El residu de l'instant
sedimenta l'enyor
en capes suportables.

Parlo del nanosegon
en què la necessitat
t'apunta amb la mirada i marxa.

Parlo de tramvies
i de llops.

Parlo, en definitiva,
del do de fer créixer poemes
amb els sucs corporals.

Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Il·lustracions: Ana Cabello

Jo, si...

  Jo, si pogués redibuixar el món,
el desplegaria com si fos un llibre.

Escriuria sobre cada un dels seus pètals.

           Tan sols mirant-los,
 tan sols somiant, amb la punta dels dits,
       històries sense fronteres,
   històries de color blau i rosa.

 És clar que em diran, a cau d'orella,
     que no és pas així, el món,
que les seves pàgines estan arrugades,
      esquinçades, cremades,
      que és d'un gris insuls,
   que ens hem de conformar,
en lloc de ferir-nos els ulls tot somiant.

     Però això no fa per a mi.

           Jo, si pogués
      redibuixar el món,
         en veu alta us
  el faria llegir. Escolteu! 

Et si on redessinait le monde Català Un món somiat : redibuixem el món?. 2018

Text: Daniel Picouly
Il·lustració: Nathalie Novi

Traducció: Lluïsa Moreno

Recompons

Sobre el garbuix dels dies
estens un sòlid vel de concordança,
aplegues sols i  llunes,
calius i esperances,
quelcom asserenant i inabastable.
No podria expressar-ho,
brunz només un murmuri a frec de llavi,
dedins cau la cascada,
passió fora mida
i goluda, encesa delectança.
Aplegues, fetillera,
tot allò valuós i cobejable:
esborres les fronteres,
acostes les estrelles,
i recompons els meus fragments esparsos.

Josep Vallverdú. Atresorat silenci. 2022

Pròleg d'Isidor Marí.

Memorial a Silbertal

no seran pedres
sinó lloses
pels passos
i entre les lloses
unes plantes medicinals
elles també de les vostres muntanyes

país de fronteres

on anar perquè la terra
no sigui de plom
no gemegui més sota els passos
la neu tan lleugera?

una casa de país
per als que no tenen país

—————————————

Mémorial à Silbertal

ce ne seront pas des pierres
mais des dalles
pour les pas
et entre les dalles
des simples
eux aussi de vos montagnes

pays des frontières

où aller pour que la terre
ne soit pas de plomb
ne gémisse plus sous les pas
la niege si légère?

une maison de pays
pour ceux qui n'ont pas de pays

Mireille Gansel. La llàntia de l'espera : antologia poètica. 2021

Edició i traducció: Antoni Clapés
Prefaci: Dolors Udina

Dir aigua és dir memòria

Dir aigua és dir memòria.
I és dir que les coses són boniques perquè sí,
perquè sempre hi ha algú disposat a habitar-les.
És bonic saber que aquesta tarda aniré a veure't
com és bonic llegir en veu alta un poema d'Anne Sexton
mentre em depile les cames i pense si t'agradarà la casa,
el color de les parets i les prestatgeries amb llibres.
És bonic saber que a París va ploure tot l'any dos mil
i que tu i jo hem caminat pels carrers
d'una ciutat que no existeix.
És bonic omplir el dipòsit del cotxe per olorar la gasolina.
És bonic creure que encara ens direm alguna cosa
quan arribe el dia en què ja no hi haurà res a dir.
És bonic no conèixer la data de cap guerra.
És bonic pensar que ma casa és una llar
quan tu entres per la porta
i és bonic no desfer mai cap maleta.
És bonic obrir ampolles
i teclejar el teu nom amb la Lucida Sans.
És bonic saber que hi ha una llengua que es diu cachemir
i que totes les fronteres són polítiques.
És bonic mirar cap a quines ciutats
ixen els vaixells des del port de Barcelona
i pensar que algun dia podríem pujar.
És bonic no haver tingut temps per res en tot el dia
pensant que aquesta tarda ens trobaríem.

Dir aigua és dir memòria encara que l'oblit
talle més que els vidres que guardaven els records.
Perquè les coses són boniques perquè sí,
perquè sempre hi ha algú disposat a habitar-les.

Àngels Gregori. New York, Nabokov & Bicicletes. 2010

Premi Alfons el Magnànim València de Poesia, 2010
 

Lleis de lloguer

                             a Giovanna R.

I per a cada sentit i per a cada cosa
l'amargor dels dies que no has vist,
el misteri de la cançó antiga,
com el món, el teu perfil perfecte
sobre la perenne i llunyana Amèrica.
Hi ha veus llogades que viuen a les fronteres
i que són herois i es diuen lleis
que ningú no té mai en compte
perquè per estimar no calen lleis,
només somnis. Adeu des de la frontera

adeu des de la frontera.

一一一一一一一一一一一一一一一一

                           a Giovanna R.

E per ogni senso per ogni cosa
l'amaro dei giorni che non hai veduto
il mistero della canzone vecchia
quanto il mondo il tuo diritto profilo
sulla perenne America lontana
ci sono voci fitte che abitano nelle frontiere
e che sono eroi si chiamano leggi
di cui nessuno tiene mai conto
perché per amare non ci vogliono leggi
ma solo sogni. Addio dalla frontiera.

addio dalla frontiera.

Alda Merini. Clínica de l'abandó. 2016

Traducció: Meritxell Cucurella-Jorba.

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Estimo aquest poble

***

Estimo aquest poble que viu a contrapèl,
que compta cada any com un segle,
que infanta, que dorm i que crida,
retort i collat a la terra.
Amb l'orella a cau de frontera
reculls cada so, sense tria,
tot és ocre, ocre i més ocre,
en l'erma vessant maleïda.

                  

                     Octubre de 1930

Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers. 2011

Ed.: Helena Vidal
Intr.: Gueorgui Kubatian

termenal del poema

Arrenglerar exorcismes,
evocar,
fer, de la llengua, pàtria.

Retenir els oblits fins
ofegar-los
en un pou de paraules.

Renéixer a la frontera
del sentit,
en terra de ningú.



Isabel M. Ortega Rion. Runa plena. 2004

En espais recòndits de somnis

En espais recòndits
de somnis
no traspassem cap
prohibida frontera,
sinó que escoltem
veus massa temps
emmudides.

Remor de fulles
al vent.

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

Núvols de pluja.

El camí corre entre els arbres.
M'he habituat a tenir sempre una
frontera per a aconseguir.



El poema disposa d'una il·luminació movible,
de colors canviants: cap projector, sinó
llums petits distribuïts pels versos.



Joan Brossa (Els entra-i-surts del poeta, 1986)

Magenta

Idea i realitat. Símbol. Ànima. Amalgama. Polaritat. Radiació. Absorbir i reflectir. Retina. Sensació.

Magenta


El blau intens
trobà el vermell
un dia clar
dins d'un estany.
Un peix rogent
iridiscent
llepava el riu
aletejant.
Vermell i blau
van fornicar
al fons del llac.
S'aturà el temps,
s'eixamplà el cel
i es va engendrar
el nou color,
arbre o arbust:
un magraner.
I allà a Istanbul
un traginer
es beu d'un glop
un got de suc.
Rubí: magrana
d'on se n'ha tret
tot el color.
No hi ha cap mot
ni religió.
L'odi s'ha fos
i en el magenta
no hi ha banderes,
no hi ha fronteres,
no hi ha voreres,
no hi ha nacions.




Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color. 2011

Pròleg: Cèlia Sànchez-Mústich

Venim del nord, venim del sud

Venim del nord,

venim del sud,

de terra endins,

de mar enllà,

i no creiem en les fronteres

si darrera hi ha un company

amb les seves mans esteses

a un pervindre alliberat.

I caminem per poder ser

i volem ser per caminar.

Venim del nord,

venim del sud,

de terra endins,

de mar enllà,

i no ens mena cap bandera

que no es digui llibertat,

la llibertat de vida plena

que és llibertat dels meus companys.

I volem ser per caminar

i caminar per poder ser.

Venim del nord,

venim del sud,

de terra endins,

de mar enllà,

i no sabem himnes triomfals

ni marcar el pas del vencedor,

que si la lluita és sagnant

serà amb vergonya de la sang.

I caminem per poder ser

i volem ser per caminar.

Venim del nord,

venim del sud,

de terra endins,

de mar enllà,

seran inútils les cadenes

d'un poder sempre esclavitzant,

quan és la vida mateixa

que ens obliga a cada pas.

I caminem per poder ser

i volem ser per caminar.

Lluís Llach