Canvi d'estació (equinocci)

Fons d'armari
ーconverses per tenir.
I el dia de la tria constatar
que ja ni una paraula no fa la teva mida.

I cal ventilar l'estança.

De: esvorancs

Montse Gort. Anem camí de casa. 2021. P. 50

La casa

Deixem que l'herba creixi pels camins
i esborri el pas del vianant cansat.

Tot el que és bell incita a la bellesa.

No dol l'oblit, que en cada gest hi ha tota
la immensitat del voler i el desig
de fer-lo perdurable.

De nosaltres depèn que el pas del temps
no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres
i que l'hoste que els anys anuncien no trobi
la casa abandonada, i fosca, i trista.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021. P. 43

Pròleg de Salvador Espriu.

Primavera

Fràgil
és el que teixim,
el que nuem
el que fem nostre.

Som fràgils
i ens pertany
tanta feblesa...

Podem envalentir-nos
i fer-nos còmplices,
els uns als altres,
d'aquest mirall
de cossos joves.

Sabem
que demà, plegats,
voldrem retenir aquelles flors
que moriran
a les acaballes del seu cicle.

Rodolarem, després,
per tots els camins possibles
fins a perdre'ns en l'oblit.

De: Abstraccions.

Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016. P. 28

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí.

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016.

La muralla

                      PRESENTACIÓ

¿No saps que tots amaguen el seu amor més bell
com una flor gentil que no pot ser collida?
                                         (U-Ti) M. Manent

Era un matí de maig, assolellat i sense vent. Jo sortia de casa,
davant del mar, just on comença el Passeig de les Palmeres.
Caminava amunt, deixant a la dreta l'amfiteatre romà i a
l'esquerra la capçalera del Circ. Travessava la Via Augusta,
vorejava el Pretori i seguia la muralla en la seva rotonda fins
a l'entrada est, dominada pel pas serè de Minerva.


Portava una bossa de cuir amb un llibre de poemes, un bloc
de paper canson, un tinter de tinta xinesa i escuradents plans.
Entrava al Passeig Arqueolòlogic, donava una volta per
prendre posicions i m'asseia en un pedrís o a l'herba. Des
del Passeig es domina el Camp de Tarragona, de suaus
ondulacions i vegetació escassa amb una tènue pàtina que
el vela, tret dels dies de mestral. Als masos circumdants,
jardins, fruiters encara amb flors tardanes, lladrucs de gossos
i torterols de fum. Serenitat. Els elements defensius i marcials
ja eren part de la pau. Treia el llibre de la bossa, llegia una
estona i després em posava a dibuixar amb els escuradents 
i la tinta. A vegades havia utilitzat ploma, però l'escuradents
pla dona un traç més enèrgic i la possibilitat de matisar.
Eren els anys d'adolescència i joventut. En conservo molts
dibuixos i el record d'àvides i constants lectures
en una amable soledat.

Plató i la immortalitat de l'ànima; Sant Agustí i l'amistat com
a meitat de la nostra vida; Marià Manent amb alades i elegants
versions de poesia xinesa; Joan Llacuna, lluminós i transparent
com els ulls d'Aurora; Joan de la Creu, apassionat i encès com
els mateixos anys de joventut. Aquestes eren les lectures de 
muralla, que em feia alçar els ulls i gairebé flotar cel enllà.
Els dibuixos de pedres, torres i camins no pretenien altra cosa
que l'exercici d'un gust pel dibuix i la pintura. A la muralla hi
vaig tornar en companyia, i els fills, després, ens hi van seguir.

(Fragment)

Olga Xirinacs. Estiu 92, en ruta per terres d'Escòcia.

Olga Xirinacs. La muralla. 1993. P. 7-8

Ser

Ser, és una cursa. I una nota tocada a l'aire.
És un foc encès i uns uns clucs.

Ser, és un miracle.
I una petjada.
És un cop d'aire i una onada.

Ser, són tots els camins i el final de tots
els extrems.
És el centre i totes les escletxes.

Ser, és ara i aquí.
I la incertesa de tots els demàs.
És l'origen i és l'oblit.
Ser, és la totalitat que es pot definir i la negror
més absoluta, del que no es pot conèixer.

Ser, és el tot i el res, contingut
en un mateix recipient, la vida.
Qui ets? Com ets? Què ets?
Qui ets és un nom, una etiqueta,
que varia segons d'on vens.
Que depèn del camí que has fet.
Qui ets és un personatge que canvia segons
l'obra que interpreta.
És una idea que vesteixes.
Una creació.
Un monument.
Com ets és una actitud.

Un moviment davant de cada situació,
relació o esdeveniment.
És un fer, un moure's.
Una manera escollida o imposada
de comportar-se.
Com ets depèn de tu, és com reacciones,
com t'enfrontes a cada cosa.
Com dirigeixes i gestiones el que penses
i el que sents.
És com actues i com discerneixes
la informació que tens.
Que ets és la gran veritat.
És absolut i no es pot modificar.
Que ets, dona sentit a tot.
És el propòsit, la finalitat de per què hi ets.
Què ets? Ets energia, ets vida, ets vibració,
ets un batec que polsa en el món
mentre hi habites.
Ets fluïdesa, evolució, creixement.
Ets un ésser espiritual a dins d'un ésser humà.

Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022. P.  47-48

Cançó de diumenge

Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Les campanes de l'església
amanyaguen el cel blau.
Pels camins de la muntanya
es veu el bruc verdejar.
L'oreig ens acaricia
i ens porta l'alè del mar.
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!

Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Passa clara la riera
i sota el molí s'esmuny.
L'ala fresca de l'oratge
a l'oliver s'ha perdut.
Si és dolça la marinada
encara ets més dolça tu.
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.

Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
Avui és dia de festa.
Tot en silenci somriu.
Les campanes de l'església
i el teu mirar han amansit
els crits tèrbols de la terra
i han fet el cel tendre i llis.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!

El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Avui és dia de festa
i el món és verd i novell.
Quan aquesta llum s'apagui
hi haurà la llum dels estels.
Si els ulls de la nit s'apaguen
hi haurà els teus vora meu.
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.

Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023. P. 63-64

Il·lustracions de Ramon Rogent.

"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.

L'òliba

De fa dues nits sento l'òliba cantar
I voldria tirar-li una pedra perquè fugís,
Però he sabut que aquest ocell és sant
I que amb pedres no es pot foragitar
I no se sap per a qui és el seu cant.

De tant en tant va i ve
Des d'altres llocs de la nostra vall
Voldria saber què li deu haver passat,
Però vola en silenci i només la sento
Quan a casa meva de nou s'ha posat.

Encenc el llum que sàpiga que estic desperta
I durant una estona faig veure que no la sento
I fa veure un moment que em deixa estar,
Però ella ha estat feta per cantar
cada cop que es posa dalt d'una casa.

Abans que despunti el dia m'adormo
Somio boscos i camins no trepitjats
I una boira blanca m'està separant
D'aquests llocs on vull arribar
I per a mi l'ocell continua cantant.

De: L'ocell degollat (1967)

Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018. P. 14-15

Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli.

Epíleg de Carles Duarte i Montserrat.

Text en català i romanès.

Cançó

Dessobre la terra dura
anava fent ma drecera.
Passava el vent, sorollant
la canyes de la riera;
el vern era sense fulles
i seca la ginestera.

A la vora del camí
hi havia la casa clara,
oberta com un germà
i tèbia com una mare.
Jo duia closos els ulls
i feia d'esma la passa.

A la vora del camí
hi havia la bona herba,
el corriol amagat
i el dring suau de l'esquella.
Un ocell ratllava el cel
i ni el sentia ni el veia.

Però m'has donat la mà,
amiga, i el cor s'enjoia:
damunt la vinya s'ha alçat
en ample vol una alosa,
el sol és dolç com la mel
i a l'arbre li ha nascut ombra.

Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023

Il·lustracions de Ramon Rogent.

"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.

Vells murs

Vells murs de pedres
que s'atrauen,
perpètues,
les unes a les altres.

Murs de pedra seca
que ens guien
i protegeixen el camí,
i una successió infinit
de camps d'ullastres i cultius
que entapissen l'illa.

Noemí Morral. Camí de cavalls : Menorca. 2019. P. 84-85

Dibuixos de Noemí Morral.

Si tot va bé

Refà el camí que arriba a casa els pares.
Només són vint minuts amb l'autobús
i un quart de segle o més a l'ascensor
on tornarà a llegir tantes vegades
no dejen que los niños viajen solos sense el no
i pensarà en els anys que han anat transformant-la
fins convertir-la en receptora del consell.
Llavors allargarà la llista amb altres recomanacions,
com les que hagués volgut trobar fa temps.
«Si tot va bé», pensa, «els qui ara són nens
esborraran les negacions». Les nenes,
com la petita del setè que li recorda a ella,
faran present la seva absència amb el traç persistent
d'una clau sobre les «o». Obriran portes. Si tot va bé,
viatjaran soles.

Mireia Calafell. Costures. 2010

XXXIV Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2009.

Pròleg de Màrius Sampere.
Epíleg de Gemma Gorga.

Tot s'ha acomplert

Camins que són tota una pasterada.
Jo m'hi obro pas al mig d'aquests indrets.
Com qui fes pans amb llims i glaç, funyint la massa,
m'empantano i avanço pel fangueig.

Hi passa un gaig que crida i baladreja,
per aquest solitari bedollar.
Com una construcció no acabada, incompleta,
el bosc s'aixeca buit, més elevat.

Puc veure-ho, a través de les clarianes,
tot, la vida futura, tot sencer.
Fins la fracció d'una centèsima, tot passa,
tot passa com ho veig, tot s'ha acomplert.

Penetro bosc endins, no tinc cap pressa.
La neu i el glaç s'assenten per estrats.
Com a un ocell, un eco em tornarà contesta;
que tot el món, en pes, m'està obrint pas.

Enmig d'un clap, on l'amarada argila
ha quedat, terra nua, al descobert,
hi piupiueja un moixonet com amb sordina
i espaiant, uns segons, els refilets.

Com qui escoltés una capsa de música,
atentament, para l'orella el bosc,
i va recol·lectant la veu vibrant i fluixa,
i espera pacientment que es fongui el so.

I jo, aleshores, sento a unes cinc verstes
com un cruixir de passes i un ronc greu,
degoteig d'arbres, i la fressa amb què s'esberla
i cau, teulada avall, bramant, la neu.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi = Kogda razgulyayetsya. 2020. P. 150-153

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Text en rus i català.

Barcelona

El meu cor, un projecte de Gaudí,
serpeja i puja per reptar el barroc,
les superfícies neixen de còniques
sota pedrosos boscos de bambú.

Paraboloide de basalt i lava,
el meu cor és un obrador en desordre-
carburades sequoies hiperbòliques
pel cel assagen ritmes mil·lenaris-

Virtualment infinit, un temps lent,
Incompleta o Pietà Rondanini,
camí de tots els possibles, que talla,
fent espires creixents un invisible làser.

De: On la paraula

Maria Luisa Spaziani

Traducció de Jordi Domènech.

Es troba en el llibre:

Barcelona : 60 poemes des de la ciutat. 2004. P. 69

A cura de Víctor Sunyol.

Pont de Pedra

   I

Evoco únicament
la imatge d'un capvespre
al pont de pedra, en rosa.

Neguit de la incertesa,
aigua aquietada del riu.
Claror de ponent.

Tot m'aboca al no-res
que, ulls endins,
se'm fon amb el silenci.

II

Passejo per la solidesa de la pedra,
obra travada pel pont que uneix
dos camins de ciutat.

Gent apressada, fressa,
festeig callat, passa entreteixida
que s'inicia, s'atura, recomença.

Els glops, tan lents, de l'aigua!
Passa la mort: el riu no torna enrere
per sota el pont de pedra.

L'únic tresor, la llum darrera,
tan clara, de ponent.

Vinyet Panyella

Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 78

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de Mercè Huerta.

Germà meu

Tota la nit esperi l'alba,
i el cel no veig emblanqueir.
Ah, si volgués el vent que passa
portar-me aquí el teu sospir!

Del teu castell tot blau de lluna,
quina alba dolça veus lluir?
Si per mi l'alba és de fe pura,
el dolor m'obre el seu camí...

7

Simona Gay

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Solidesa

Pedres a la butxaca ens menaran al fons.
Hi ha un silenci d'algues en moviment,
una crida que tot ho emplena. És possible no respirar?
Fulles desfetes ens precinten la cara
com motlles tous de màscares o cúpules de benes.
Podem aturar aquest riu, la seva pressa.
Tenim un cos impermeable i fonaments
en algun sot que vàrem excavar quan érem nens.
Som el camí. Per sobre nostre hi han passat
totes les rodes i tots els fems.

Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.

Roure centenari

     El santuari  damunt  el capriciós turó  té els senyals del
temps gravats a la pedra. Lloc aquietat, el camí és una serp
silenciosa i  brillant.  Darrere  el petit  absis, un  roure vell,
majestuós, protegeix l'arquitectura de les inclemències i dels
desconeguts. Miro les branques més altes i em pregunto quin
és el lloc sagrat, si el recolliment interior de l'ermita reduïda
o la presència generosa  i sòlida del  roure protector. Horitzó
vegetal dibuixant l'aire.

De: Fulles d'acant, V

Mireia Lleó i Bertran. Entre els ulls i el dir. 2019

Pròleg de Carles Duarte i Montserrat.

Pels camins del Maresme

                    quan la Momerota,
               amb cap de cartró negre
                      i vellut granatós
             d'antiga cortina de teatre,
                   baixa dels turons
         d'entre horts, canyes i rieres,
            sota l'esguard de Burriac
              i l'horitzó blau del mar.

           Marinada d'una tarda d'estiu
amb els grups d'animació Barrila i Tramvia,
                       pujant la riera
     amb xanques, cuques, música i ninots.

Heribert Masana i Soler. Sota pampallugues. 2016

La nostra casa és sempre un equipatge

La nostra casa és sempre un equipatge;
el nostre gest, un repetit adeu;
el nostre afer un llarg pelegrinatge
per la ruta del sol o de la neu,

vora la mitja lluna d'una platja
o allà on l'herbei té un sospirar més lleu:
a qualsevol indret trobem estatge
i del poble que ens rep, diem: «És meu».

Som gent de pas, nissaga viatgera
teixint camins sense mirar endarrere
als quatre vents del nostre clar país:

garbí, ponent, xaloc i tramuntana,
aires del bosc, del mar o de la plana,
companys d'exili enllà del paradís.

Sonet IX

De: Vint-i-cinc sonets i un dia.

Carme Guasch. Poesia completa. 2005

El cel del laberint

Seure amb l'esquena
repenjada al mur.
Assumir els camins cecs,
les parets altíssimes,
la corba esmolada de tots els topants.
Respirar els dubtes,
repensar les morts.
Mirar cap amunt:
tots els laberints tenen cel,
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure un tros de mar.

De: I. El cel del laberint.

Sònia Moll Gamboa. I Déu en algun lloc. 2014

Arbre

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'ultim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.

De: On pastura l'esperit.

Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.