Refà el camí que arriba a casa els pares.
Només són vint minuts amb l'autobús
i un quart de segle o més a l'ascensor
on tornarà a llegir tantes vegades
no dejen que los niños viajen solos sense el no
i pensarà en els anys que han anat transformant-la
fins convertir-la en receptora del consell.
Llavors allargarà la llista amb altres recomanacions,
com les que hagués volgut trobar fa temps.
«Si tot va bé», pensa, «els qui ara són nens
esborraran les negacions». Les nenes,
com la petita del setè que li recorda a ella,
faran present la seva absència amb el traç persistent
d'una clau sobre les «o». Obriran portes. Si tot va bé,
viatjaran soles.
Mireia Calafell. Costures. 2010
XXXIV Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2009.
Pròleg de Màrius Sampere.
Epíleg de Gemma Gorga.
Borís Pasternak. Quan escampi = Kogda razgulyayetsya. 2020. P. 150-153
Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.
Text en rus i català.
El meu cor, un projecte de Gaudí,
serpeja i puja per reptar el barroc,
les superfícies neixen de còniques
sota pedrosos boscos de bambú.
Paraboloide de basalt i lava,
el meu cor és un obrador en desordre-
carburades sequoies hiperbòliques
pel cel assagen ritmes mil·lenaris-
Virtualment infinit, un temps lent,
Incompleta o Pietà Rondanini,
camí de tots els possibles, que talla,
fent espires creixents un invisible làser.
De: On la paraula
Maria Luisa Spaziani
Traducció de Jordi Domènech.
Es troba en el llibre:
Barcelona : 60 poemes des de la ciutat. 2004. P. 69
A cura de Víctor Sunyol.
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 78
Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.
El santuari damunt el capriciós turó té els senyals del
temps gravats a la pedra. Lloc aquietat, el camí és una serp
silenciosa i brillant. Darrere el petit absis, un roure vell,
majestuós, protegeix l'arquitectura de les inclemències i dels
desconeguts. Miro les branques més altes i em pregunto quin
és el lloc sagrat, si el recolliment interior de l'ermita reduïda
o la presència generosa i sòlida del roure protector. Horitzó
vegetal dibuixant l'aire.
De: Fulles d'acant, V
Mireia Lleó i Bertran. Entre els ulls i el dir. 2019
Pròleg de Carles Duarte i Montserrat.
El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'ultim cel,
destí cap a la llum.
Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.
De: On pastura l'esperit.
Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016
Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.
Fotografia: Natxo Francés.
També un camí cap als afores.
Una mena de fe.
Un senyal.
El cirerer s'esfulla. Resplendeix
la fruita
sense explicació
i vosaltres,
polpa que en tibar-me la pell
m'abrillanta.
De: Rostoll. 2009
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 569
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
[homenatge a Joan Guinjoan]
Si recorrent la nit fosca
el camí cada vegada se't fa més feixuc
i et sembla que només hi ha ombres
gira la teva mirada enrere
i veuràs que veritat i bellesa
són una
i t'acompanyen
aferrades com tronc i escorça.
I en el petit oratge de l'albada
sentiràs l'herba mormolar
una antiga cançó, potser una pregària,
adreçada a la llum naixent.
Perquè l'afany de viure
amb plenitud només s'acompleix
en el desig de veritat
perdurable.
Poema inèdit
Obres d'art: Alícia Casadesús
«Lo sai, mi hanno lasciato
qui un bambino:
voglio che studi, sai,
ch'abbia un futuro»,
ti ha detto oggi
nel buio di mezzogiorno del salotto.
E tu me lo racconti
dentro al filo -la voce un po' s'ingolfa-
e dopo un po' li vedo,
insieme, nel rosso della poltrona lisa,
la luce che le si fa strada
tra le rughe.
«Ho saps, m'han deixat
aquí un vailet:
vull que estudiï, saps,
que tingui un futur»,
t'ha dit avui
en el migdia ombrívol de la sala.
I tu m'ho contes
dins del fil -la veu s'ofega una mica-
i després una mica els veig,
junts, en el roig de la butaca desgastada,
la llum que fa camí
entre les seves arrugues.
De: Filaments [maièutica]
Elisa Biagini. Filaments. 2024
Traducció i pròleg de Pau Sitjà Márquez.
Text bilingüe en català i italià.
Hi ha
una manera de fer que va més enllà
d'aquesta nostra forma d'assenyalar
els buits que deixen les coses quan les fem
desaparèixer. Hi ha l'arquitectura d'aire
que el talp forada sota terra. I la ceguesa
amb què obre camins desconeguts. Així
podríem nosaltres assenyalar les coses
quan encara hi són: amb la mateixa sort
amb que el corc habita dins
un moble que ha desballestat
inquietament.
Pol Guasch. La part del foc. 2021
Pròleg de Marina Garcés.
44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó de la Vila de Vallirana 2020.
Ens conduïres pels camins de la pau
i ens nodrires amb el pa de l'amor;
tristeses i joies, fadigues i enyor
els agombolares sota el cel més blau.
La plàcida vida i el més dolç folgar
prest es convertiren en penes i plors,
restaren les punxes, perderes les flors
i amb aquest bagatge vares navegar.
La nau que menares ja és a bon resguard
i per més que fora bufi vent del nord
tranquil·la reposa en aigües del port.
I ara, ens diries què té el teu esguard,
què té que encomana aquesta alegria
a tots els que encara lluitem dia a dia?.
A la meva mare
Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011
[amb aquarel·les de l'autora]
Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.
Eres tu el camp, o el camp enamoraves?
Coneixies l'abril i ja et somreia
un dimoni boiet a flor de galta.
Venies
per un caminet ros de mitja tarda.
Flames del vent cremaven blaus domassos
d'aigua de mar, em duies
un paner d'ametlons, copinyes, nacres
i tenies la veu color de rosa.
Temps era temps, amor, temps era temps!
Parlàvem... Jo no sé de què parlàvem;
d'exàmens de llatí, o per ventura
d'un llibre de poemes. El crepuscle
se'ns moria a les mans com un fresquíssim
papalló virolat. Cavalls de l'ombra
la sang ens galopaven.
Dissabte de capvespre, sense escola.
Qui recorda?... Qui sap?... Mira la pluja.
De: Joc de l'amor i de les estacions (1954)
Josep M. Llompart. Poemes de Mondragó. 1990
