Roure centenari

     El santuari  damunt  el capriciós turó  té els senyals del
temps gravats a la pedra. Lloc aquietat, el camí és una serp
silenciosa i  brillant.  Darrere  el petit  absis, un  roure vell,
majestuós, protegeix l'arquitectura de les inclemències i dels
desconeguts. Miro les branques més altes i em pregunto quin
és el lloc sagrat, si el recolliment interior de l'ermita reduïda
o la presència generosa  i sòlida del  roure protector. Horitzó
vegetal dibuixant l'aire.

De: Fulles d'acant, V

Mireia Lleó i Bertran. Entre els ulls i el dir. 2019

Pròleg de Carles Duarte i Montserrat.

Pels camins del Maresme

                    quan la Momerota,
               amb cap de cartró negre
                      i vellut granatós
             d'antiga cortina de teatre,
                   baixa dels turons
         d'entre horts, canyes i rieres,
            sota l'esguard de Burriac
              i l'horitzó blau del mar.

           Marinada d'una tarda d'estiu
amb els grups d'animació Barrila i Tramvia,
                       pujant la riera
     amb xanques, cuques, música i ninots.

Heribert Masana i Soler. Sota pampallugues. 2016

La nostra casa és sempre un equipatge

La nostra casa és sempre un equipatge;
el nostre gest, un repetit adeu;
el nostre afer un llarg pelegrinatge
per la ruta del sol o de la neu,

vora la mitja lluna d'una platja
o allà on l'herbei té un sospirar més lleu:
a qualsevol indret trobem estatge
i del poble que ens rep, diem: «És meu».

Som gent de pas, nissaga viatgera
teixint camins sense mirar endarrere
als quatre vents del nostre clar país:

garbí, ponent, xaloc i tramuntana,
aires del bosc, del mar o de la plana,
companys d'exili enllà del paradís.

Sonet IX

De: Vint-i-cinc sonets i un dia.

Carme Guasch. Poesia completa. 2005

El cel del laberint

Seure amb l'esquena
repenjada al mur.
Assumir els camins cecs,
les parets altíssimes,
la corba esmolada de tots els topants.
Respirar els dubtes,
repensar les morts.
Mirar cap amunt:
tots els laberints tenen cel,
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure un tros de mar.

De: I. El cel del laberint.

Sònia Moll Gamboa. I Déu en algun lloc. 2014

Arbre

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'ultim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.

De: On pastura l'esperit.

Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

També un camí

També un camí cap als afores.
Una mena de fe.
Un senyal.

El cirerer s'esfulla. Resplendeix
la fruita
sense explicació
                          i vosaltres,

polpa que en tibar-me la pell
m'abrillanta.

De: Rostoll. 2009

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 569

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

La llum naixent

             [homenatge a Joan Guinjoan]

 
Si recorrent la nit fosca
el camí cada vegada se't fa més feixuc
i et sembla que només hi ha ombres

gira la teva mirada enrere
i veuràs que veritat i bellesa
són una
i t'acompanyen
aferrades com tronc i escorça.

I en el petit oratge de l'albada
sentiràs l'herba mormolar
una antiga cançó, potser una pregària,
adreçada a la llum naixent.

Perquè l'afany de viure
amb plenitud només s'acompleix
en el desig de veritat
perdurable.

Poema inèdit

De: Poemes d'Antoni Clapés. Escollits per Montse Vellvehí.

Dins del llibre: 

Un instant que perdura : fragments de vida i obra d'Antoni Clapés. 2024

Obres d'art: Alícia Casadesús

Lo sai, mi hanno lasciato

«Lo sai, mi hanno lasciato
qui un bambino:
voglio che studi, sai,
ch'abbia un futuro»,
ti ha detto oggi
nel buio di mezzogiorno del salotto.

E tu me lo racconti
dentro al filo -la voce un po' s'ingolfa-
e dopo un po' li vedo,
insieme, nel rosso della poltrona lisa,

la luce che le si fa strada
tra le rughe.

«Ho saps, m'han deixat
aquí un vailet:
vull que estudiï, saps,
que tingui un futur»,
t'ha dit avui
en el migdia ombrívol de la sala.

I tu m'ho contes
dins del fil -la veu s'ofega una mica-
i després una mica els veig,
junts, en el roig de la butaca desgastada,

la llum que fa camí
entre les seves arrugues.

De: Filaments [maièutica]

Elisa Biagini. Filaments. 2024

Traducció i pròleg de Pau Sitjà Márquez.

Text bilingüe en català i italià.

Silenci de perla

No sou només estendards
sinó també terra present.
No sou només música
sinó també silenci de perla.
No perdeu mai el vostre camí:
recordeu que la sang s'atura
perquè no vol parlar.

Non siate solo stendardi
ma anche terra presente
non siate solo música
ma anche silenzio di perla.
Non perdete mai il contatto
del vostro cammino:
ricordatevi che il sangue si ferma
perché non vuole parlare.

De: Reina d'espases = La donna di picche.

Alda Merini. Clínica de l'abandó. 2016

Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba.

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Text en català i italià.

Hi ha

Hi ha
una manera de fer que va més enllà
d'aquesta nostra forma d'assenyalar
els buits que deixen les coses quan les fem
desaparèixer. Hi ha l'arquitectura d'aire
que el talp forada sota terra. I la ceguesa
amb què obre camins desconeguts. Així
podríem nosaltres assenyalar les coses
quan encara hi són: amb la mateixa sort
amb que el corc habita dins
un moble que ha desballestat
inquietament.

Pol Guasch. La part del foc. 2021

Pròleg de Marina Garcés.

44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó de la Vila de Vallirana 2020.

Sonet marí

                                                A Salvador Espriu

Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de confins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins.

El vent ha deslligat la blanor d'una trava
sobre el frèvol gegant, i un llampeig de dofins
tremola esclat d'espases i argents sobre l'esclava
teulada i fa horitzó dels infinits camins.

Qui dirà d'amargor davant els sols vibrants
i plor segur davant les joies en nuesa
i de negre davant blancs i blaus esclatants?

Qui afirmarà la brega i la lluita constants
en el convit de calma i de dolça peresa,
de batre d'ales d'àngel i d'encís en els cants?

                                     Malta-Alexandria, juny 1933

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tempestat de flama : antologia poètica. 2012

Introducció, bibliografia i propostes de treball
a cura de Roberto Mosquera.

Ens conduïres pels camins de la pau

Ens conduïres pels camins de la pau
i ens nodrires amb el pa de l'amor;
tristeses i joies, fadigues i enyor
els agombolares sota el cel més blau.

La plàcida vida i el més dolç folgar
prest es convertiren en penes i plors,
restaren les punxes, perderes les flors
i amb aquest bagatge vares navegar.

La nau que menares ja és a bon resguard
i per més que fora bufi vent del nord
tranquil·la reposa en aigües del port.

I ara, ens diries què té el teu esguard,
què té que encomana aquesta alegria
a tots els que encara lluitem dia a dia?.

                                 A la meva mare

Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

[amb aquarel·les de l'autora]

Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.

Primavera

Eres tu el camp, o el camp enamoraves?
Coneixies l'abril i ja et somreia
un dimoni boiet a flor de galta.

Venies
per un caminet ros de mitja tarda.
Flames del vent cremaven blaus domassos
d'aigua de mar, em duies
un paner d'ametlons, copinyes, nacres
i tenies la veu color de rosa.

Temps era temps, amor, temps era temps!

Parlàvem... Jo no sé de què parlàvem;
d'exàmens de llatí, o per ventura
d'un llibre de poemes. El crepuscle
se'ns moria a les mans com un fresquíssim
papalló virolat. Cavalls de l'ombra
la sang ens galopaven.

Dissabte de capvespre, sense escola.
Qui recorda?... Qui sap?... Mira la pluja.

De: Joc de l'amor i de les estacions (1954)

Josep M. Llompart. Poemes de Mondragó. 1990

Crit d'esperança

Si em diguéssiu, avui mateix:
-Desarrela't del llot impur,
vine amb nosaltres, creix,
solca camins d'atzur,
deshumanitza't, deixa
la terra impura...-
¿M'arriscaria a la gran aventura
tranquil·lament sense cap queixa?
O bé, mirant a l'entorn,
¿em mancaria coratge
per emprendre el gran viatge
sense retorn?
Fugir
sense deixar cap rastre
i no tornar a venir;
deixar per sempre aquest meu astre
tan mesquí
no seria una altra mena de morir?

Josep Lladó

Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

De parella amb el vent

De tots els camins en podem treure
alliçonament. Però des del cim
d'una muntanya es fa difícil
de reconèixer les fronteres.
I continuo escrivint; no tinc temps per perdre.

Joan Brossa. Sumari astral i altres poemes. 1999

Núria

Narcís fa mutis, a Queralbs.
Vidre velat dels cotxes, que dormiten,
abandonats en un racó de plaça.
Tothom s'enfila al tren. Pel camí, ran dels boscos:
aigua que cascadeja, cingles aspres.
La cremallera tanca el vestit únic
i solidari; tots, en la frescor de l'aire,
compartim el misteri de les altes muntanyes:
xiquets bellugadissos, homes de cara greu,
dones i bells somiadors, que guarden
als ulls, policromada, aquella Verge tosca,
voltada, en altre temps, de soledats.

Jordi Pàmies i Grau

Es troba en el llibre:

Vall de Núria : paisatges i poetes. 2012

Edició a cura de Miquel Sitjar i Serra.

I també a Narcís i l'altre. 2001

El teu balcó fent-se fosc

El teu balcó fent-se fosc
al mateix temps que la nit.
La teua cambra plena de penombres
i de música.
Les teues mans amagades
dintre un blau i-m-m-e-n-s com les mànigues.
La teua veu acaronant amb placidesa
els cabells encesos del capvespre.
Els teus ulls i els del goig.
llum blanca encegant la intimitat del món.
Els nostres somnis llargs com un jardí
suspès al sostre.

Els camins dels teus ulls, II


Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

Pròleg: Francesc Calafat

A la vida

                                              A l'Arnau Pons

En una punta un laberint que mossega i acull,
que ni guia ni no, que ni salva ni trenca.
En una altra, polls per tothom, la pau escassa
i un desert remogut que reneix o retorna.
Després, la flor de ningú i, arreu, les preguntes.
Més ençà o més enllà, la paraula mancada
—hi ha espai i forat i a tu, si se't vol, se t'inventa.
Algun petit just al costat, poca arrel, potser molts brots.
Teranyines al braç, lluna plena al clatell,
dispersió i polseguera, també en una punta.
A sis bandes. Com una estrella, com dues figures
encavalcant-se i parlant de primavera i morir
o com es digui el camí dreturer per on em porta una mà
que, amb tantes altres, m'estreny el cor.

Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018

Postfaci de Mercè Ibarz.

Despertar

S'ha deixat caure una estrella
i rodolant sobre el meu ventre,
desvetlla somnis caducs, per impregnar-me
de certesa.
El pensament mut és un nadó entranyable,
que m'encanta bressolar.
El cor humil, són flors apinyades,
a punt d'obrir-se entre les mans.
I el camí, és la mateixa llum, vestint de coratge,
el meu respirar.
Dono gràcies a la vida, per cada bell despertar.

Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022

El vent i el pi

El vent i el pi
s'emplenen l'un de l'altre,
vora el camí.

De: Hivern

Temps de haikus. 2022

Text: J.N. Santaeulàlia
Il·lustracions: Luciano Lozano