jo vaig ser

jo vaig ser tots i cadascun dels infants
fets de sucre i silenci.

l'absurd del vermell a les galtes
i el cant camuflat
en l'escàndol eufòric
de tantes corals.

els cossos petits i discrets
rere el mur dels adults
quan la veu d'un estrany
pronunciava els seus noms invisibles.

burxant el pelatge que amaga
les cares dels altres
i ens feia habitants
d'un espai on podíem jugar.

De: I. els ulls que callen

Laia Pujol Abizanda. Les bèsties mudes. 2023

Epíleg: Esteve Plantada

24è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Sortirà a renyar-te

Poc o molt totes les paraules
porten i acomiaden gent
absolen o condemnen
poc o molt totes ens condueixen
amb un certa lluentor prop del seu sentit.

Però a la paraula lluna
cap llum li és suficient.

No vull dir aquella que irradia
quan trafica amb argent rocallós.
Parlo de la paraula que, fins i tot
sense càrrega, buida
com a simple vigilant de nit
del diccionari
o com a fugitiva d'un eclipsil total

és plena tanmateix
de l'autèntica influència
del seu miracle.

Sempre que els llavis de la meva llengua
es troben en una tenebrosa situació
tan bon punt la pronuncien amb extrema humilitat

de seguida apareix

s'expandeix respecta honora
cap altra paraula no ha donat mai
un prestigi brillant i celestial així
a l'obscuritat irrellevant
del meu paladar.

I no només.

Sempre que els llavis de la meva llengua
són ultratjats acomiadats
per un fosquíssim adeu

de seguida apareix la paraula lluna
amb una brillant franquesa
amb una llum severa i enfadada,
i renya
què dic renya, diguem-ho sense embuts,

escup el tenebrós adeu
a la cara.

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020. P. 372-375

Traducció i pròleg de Quim Gestí.

Edició bilingüe.

Pare

Tinc por que el teu rostre
s'apoderi de mi, que es torni meva
aquesta pell gruixuda
de dinosaure que no plora.
Per què l'èxit és un mur?
Recordo el trepig de les rodes
damunt la grava, i el motor cansat
del cotxe a mitjanit.
Pronuncio el teu nom contra
el mirall: aquella barba
de molsa antiga em cobreix ara
les paraules. Mireu, ja m'he fet gran:
soc l'hereu, i tinc terrenys
llaurats de silenci.
Qui vol casar-se amb mi?

Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019. Núm. 112. P. 39

Planer i subtil

Planer i subtil aquest
teu camí que sovint vagarejo,
amanyagador i delitós
aquest teu cel que regales.
I de tan agradós es torna bes
aquest pronunciar en els teus llavis,
i de tan tendre, acaronador
qualsevol moviment del teu cos.



p. 37


Mònica Gratacòs. Fueteig de la memòria. 1989

Il·lustracions: Ricard Jordà

Art de silencis

                              Per a Teresa Pascual


Ben endins de l'amor,
ben endins de la mort,
sols hi ha una paraula.

I és tan senzill pronunciar-la!

Però qui dirà
la rebel·lió immensa,
l'immensurable oblit,
l'aparent fugida
que proclama el silenci!

Però qui sabrà
de la fondària
de la veu que calla,
del vol de l'ala
sense l'ocell,
del pou
on esclata el poema!

Per la més petita escletxa
del mur més ferm i obstinat
la veritat del vers
s'escola.


Ramon Guillem,


Reduccions : revista de poesia. núm. 104, juny de 2014, p. 32

El meu nom

EL meu nom no és un nom de flor. No és venerat
cap dia de l'any. No admet diminutius tendres
que convidin a pronunciar-lo baixet, com un en-
filall de sucre candi a l'orella. No prové d'una
paraula dignificada pel pas dels segles. No co-
mença per cap de les lletres conegudes, ni per
cap de les desconegudes. El meu nom nòmada
de noms.


43

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Premi Miquel de Palol 2006

Si les meves mans poguessin esfullar

Pronuncio el teu nom
en les obscures nits
quan vénen els astres
a beure a la lluna
i dormen els brancatges
de les frondes ocultes.
I jo em sento buidat
de passió i de música.
Foll rellotge que canta
mortes hores antigues.

Pronuncio el teu nom,
en aquesta nit fosca,
i el teu nom em sona
més llunyà que mai.
Més llunyà que totes les estrelles
i més sofrent que la mansa pluja.

T'estimaré algun cop
com aleshores? Quina
culpa hi té el meu cor?
Si la boira s'esfuma,
quina altra passió m'espera?
Serà tranquil·la i pura?
Ah, si els meus dits poguessin
esfullar la lluna!


10 de novembre del 1919
Granada

Federico Garcia Lorca, dins,

Ells s'estimen. 1999