Els ocells no són conscients del seu cant.
Molts de poetes tampoc.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
Els ocells no són conscients del seu cant.
Molts de poetes tampoc.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
tirar del fil de les paraules
fins a omplir la pàgina blanca.
una paraula en porta una altra
o una llum o un cric-cric
d'insecte dins la fusta.
brollen les paraules com les cireres
ixen de la cistella, paraules
com cireres, com records,
melodies d'un temps, d'un món
que endevine sota la crosta fina
del paper.
paraules com cireres,
com murmuris, com ombres
d'ocells que volen blau enllà
i tot ho abasten.
Anna Montero (Logronyo, 1954)
On els camins s'esborren. Del Buc. 2018
A l'antologia:
Elles: constel·lació poètica. 2022
Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva
Si cada gota caiguda del cel
fos una grana,
l'ocell cantaria de goig,
mes, ara, calla,
perquè els núvols ho deixen tot xop
i ell passa gana.
Jo voldria donar-li consol...
Com li diria
que cada gota que cau a l'hivern
serà una espiga?
Joana Raspall. Versos amics. 1998
—Mare, digues, per què els núvols
que abans vestien de blanc
de sobte ara s'engalanen
i es vesteixen de morat?
Per què els ocells ja no canten?
Per què el cel ja no és tan blau?
Per què les flors s'entristeixen?
Per què el sol s'està amagant?
Mare, digues, per què ara
just a casa hem de tornar?
—Perquè ve la lluna blanca
i el dia s'està acabant.
Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004
Il·lustracions d'Esperança Martínez
A partir de 8 anys
Sota la pell, qui sap si calla un món.
Qui ho sap, si el món que calla
calla la por o la fe
rere la fam dels porus:
baden el bec
com els pollets al niu.
Sota la pell, qui sap si baten ales.
Laura López Granell. Coratge. 2020
Que el gos digués mèu-mèu-mèu
que la vaca li contestés cotx-cotx-cotx
i que
mentre la gata cantés piu-piu-piu
l'ocell fes com si un instrument toqués:
ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ.
Seria com una Torre de Babel*.
*La Torre de Babel és un mite descrit a la Bíblia
per explicar la diversitat de les llengües
La Pesolera : contes petits per a infants de +3 anys. 2022
Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
Il·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art
Damunt del blat que oneja
com una mar daurada
de rígides escumes
i d'estimats perills,
l'ocell esquinça l'aire
amb la ganivetada
del xiscle i la brunzida
que el llança a mil camins.
Es vinclen les roselles
al sol, enfebrosides,
rojos com mai els pètals
que envejaria el foc;
mentre, porugament,
les dolces margarides
esperen joves mans
que les prendran per joc.
Petjant lleugerament
la terra assolellada,
colrada, cama nua,
l'escot desajustat,
la noia passa i canta.
L'atura l'abraçada
del segador garlaire,
forçut i ben plantat.
Alena sobre el camp
la calda del migdia
amb una bafarada
madura, de bon blat.
De Vivències (Obra poètica inèdita)
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Amb els ocells de pas
migrar cap al sud
On el sol
ens estima
on les palmeres
obren les seves palmes
on els rius
són de plata
on som rebuts
amablement
Pardals immòbils,
notes d'un pentagrama
als fils elèctrics
Vola que vola
l'ocell i en cada volta
perd una ploma
El riu sec de les teules
esperava l'hivern
per combregar amb la pluja.
Les velles xemeneies,
glorietes del fum,
eren llotges d'ocells
al teatre del vespre.
Les tardes de novembre,
cremen cartes d'amor
que el sol ponent en menja.
Després -ja nit- plourà
i la nau del record
ancorarà finestres...
... la blava nau dels morts,
amb les nanses lluentes,
dels que se'n van anar
de la casa per sempre.
Josep Tarrés, dins.
Cada any, la terra, plena
de l'amorosa càrrega dels gèrmens,
passa del dolor mut —el glaç, la boira—
a l'alegria de la primavera.
Si romanem immòbils, ens enganyen
la pressa i el neguit dels diaris afers,
el vell desfici, va, de cada hora;
no siguem pedra closa, illa abrupta,
sinó doll de la font, que s'esbadia
en mil reflexos, quan el sol hi canta.
Tant com l'amor, el sofriment trasmuda
silenci fred en escalfor de mots,
puny endurit en mà suau, oberta...
No mirem endarrera: ja s'ha fos
Eurídice, la bruna, la petita
germana nostra. Caminem, serens,
pel regne de la llum, i retrobem-nos
en la Natura, que no mor. Orfeu
batega en cada bri, en cada ocell...
Si, de grat, assumim
els límits que ens marcava la sofrença,
el vessament d'amor —la font del canvi—
farà que ultrapassem
l'aparença mortal del nostre ésser.
Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985
Premi Vicent Andrés Estellés dels XIV Premis Octubre.
És evident que una persona
que escriu sempre és un ocell.
O coneixes
alguna persona
que escrigui i que,
al mateix temps,
no voli?
Els qui vindran, temps a venir
veuran un dia el que veig ara:
La neu com brilla al dematí,
la neu deserta de la tarda.
Gota sorgida del mirall,
un raig d'estela tot just nada.
I el vol de l'enganyapastors,
que al mateix punt de l'aire passa.
De Contrapunt.
Josep Sebastià Pons. Poesia catalana completa. 2019
Introducció, edició i notes a cura d'Eusebi Ayensa.
Epíleg de Pep Vila.
No em podia imaginar
que em trucaria un ocell
i em diria
que volem plegats per aquest món.
I encara que jo sense ales
i ell sense rostre humà
llegim en comú el moviment.
La lectura de l'existència.
Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004
On deu anar aquesta aigua tan clara,
silenciosa, muntanyes avall?
Potser hi ha algú que l'estima i l'espera
amb llavi ardent sota un sol esclatant.
Amb coloraines les flors l'acompanyen,
herbes boscanes hi vessen olor,
l'ocell s'hi abeura i l'acaricia
amb l'ala presa de lleu tremolor.
Per dar-li ombra els pins s'entrelliguen;
per no agitar-la s'amanseix el vent...
Aigua encantada, prodigi de fades,
pura neu fosa lliscant mansament!
Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003
Il·lustracions: Oriol Moret
Els cants d'ocells, d'un branc a l'altre apariats,
assagen una viva sonatina
Els cants d'ocells són molts i variats
al mes de maig, quan l'herba és fina.
Perdent el gotejar daurat de la cançó,
el rossinyol travessa l'aire.
I senyoreja en la verdor
de la falguera el gripau sospiraire.
D'un camí a l'altre jo me'n vaig.
Una branca planera i suspesa m'encisa.
I ve de nàixer en el llavi de maig
tot l'atzur fugitiu d'on ve la brisa.
De Cantilena
Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995
Ha vingut com cada any la primavera:
colors grocs i vermells, ocells al vol,
un vent enjogassat, amb la fal·lera
de perseguir el que troba sota el sol.
Arbres florits i xiscles d'oreneta,
olor d'herba, de camp tot just llaurat,
trobes en el marjal la violeta
amb un ull fi, divinament morat.
Paisatge fresc, espai, altes carenes
retallades pel cel que les atrau,
la llum de març, que s'ha desfet les trenes,
empeny el núvol convertint-lo en nau.
La primavera, sí, quantes vegades
que t'han cantat, i les que et cantaran
els que rebin les teves alenades,
et fas estimar tant!
Si ets àgil i voluble, esbojarrada,
si encens l'argent i multipliques l'or,
sempre arribes de cop, a la impensada,
i vibres, sensitiva, en cada cor.
Noguer de Segueró, juliol 1945
De Colors de tot l'any.
El sòl és sec;
l'eixuta llicorella
ens llisca sota els peus,
i les gatoses
esgarrinxen arreu, despietades,
amb mil agulles
aspres i punxoses.
D'on treu, el bosc,
les mates tan florides,
i les meloses cireres d'arboç,
i el verd tan verd
dels pins i de les molses,
i el rovelló
tan roig i tan gustós?
Com surt, d'un lloc tan àrid,
tanta vida,
i aquest batec de creixement constant?
Preguntem-ho als ocells,
a les abelles, als esquirols...
ben cert que ells ho sabran.
Joana Raspall. Com el plomissol : poemes i faules. 1998
Il·lustracions: Glòria Garcia
La foscor era sota les parpelles closes.
Aquesta és la foscor dels ulls.
L'altra, la immensa,
era veïna de la clarícia.
El cavaller va obrir camí en el nu,
en l'espadat de l'existència;
va fer-se pas en un bosc sense ocells, ni aire;
sentia el plor de la rosa.
I ho va escriure.
I la nació va saber que hi havia hagut
nit en el terra humit,
camp fèrtil, avui, que el sol il·lumina.
Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021
Il·lustracions d'Adelaida Murillo
Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes
Ànima,
no cal que volis com un ocell.
Ànima,
no cal que arribis com un núvol
i te'n vagis com la pluja.
Seré un pou quiet que ni ve ni se'n va?
O seré una flor serena?
So Jong-Ju. Antologia poètica. 2017
Selecció, traducció del coreà, pròleg i notes
Hwang Seung Ok i Hermínia Mas