Miratge

Breu, com un instant, sorgires.
I sense saber com,
en ocell transformat
volares damunt les teules
de casa meva.
Jugares un moment,
sostingut per l'alè de l'aire
prop de la finestra.
Tombares giravoltant
fins a la vorera,

I allí restares quiet,
lleu fragment
de lluna plena.

Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Pròleg de Màrius Sampere.

No floreix, no

Del parpallol batega l'ala fina
quan s'és posat en el clot de ta mà.
Ne guardaràs la irisada polsina,
bes tremolós que t'he volgut donar?
M'apar que ets tu dret i fort com el roure
que sempre empara els ocells refiats,
la teva espatlla és ampla i m'és segura.
recés manyac pels ocells somniats...
Tu me diràs una paraula dolça,
dolça per mi serà la mà d'amic,
no vinguin flors en l'estesa de molsa,
que no floreixi el sentiment bonic...

Simona Gay

Es troba en el llibre:

T'estimo... : més de cent poemes d'amor i de desig. 2002

A cura de D. Sam Abrams.

Natura amb vida

Cada fulla
de camins o venes.
Enlaire
les intermitències
d'un ocell.
Torna rítmica i fidel
la mà
cap a casa.

No érem nosaltres
fins que no ens posàrem nom.
Persegueix el riu
la corrent del néixer
mentre el somni
envaeix
el cel ensangonat.

En les escletxes
guaiten
mirades albines
i el rostre que tendràs
en conèixer la llum.

De: #un altre món

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

Cançó de les mans

Hi ha mans que saben ser ocells o núvols,
àngels de neu dansant la nit més cega,
branques que acaronen el cel quan mira
amb ulls desconsolats, tan lluny, la terra.

Hi ha mans que són serps o coltells alçant-se,
verí que es fa riu desbordat i ofega,
muralla que tanca els camins que arriben,
i pesen com l'enyor en el cor pesa.

Hi ha mans, però, cansades de ser mans,
de ser drap o martell, destral o rella
i volen ser l'oblit d'aquest malson
que no s'acaba mai i és fel i és pedra.

Marc Granell. Vesprada d'amor i única : 53 poemes. 2022

Selecció i pròleg de Maria Josep Escrivà.

Cançó

Vaga entre somnis la cançó
amb tremolors
de melangia.
És ressò càlid d'infinit
la melodia.

Vola dins l'aire la cançó
- ala d'ocell
la recollia-:
el ritme fresc de l'oratjol
li duu alegria.

Fosa en els núvols la cançó,
cerca l'amor
per companyia;
a la cruïlla dels confins
mon cor delia.

Dolça és vinguda la cançó
a nodrir el cor
que defallia.
Canta al·leluia l'horitzó;
ja apunta el dia.

                        1944

Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991

Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.

Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.

Nacre

El martinet blanc aprèn a volar
enmig de meandres iridescents,
i és tou, aquell llot on el cabirol
erra amb saltirons, com si es defensés
de l'inconegut, mentre se t'esmuny
per les superfícies del sentit.

Dins una conquilla suscites mons,
miralls, veritats que són destronades
per la tendra follia del color.

Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021

Inici

Ben sovint les paraules passen de llarg, subtils;
sense deixar a penes res del seu sentit
inabastable i nu. La veritat que amaguen
esdevé dia a dia una mentida,
una maldestra còpia del món
que intentem abastar amb un encís
de música indolent.
Però parlar-ne així, amb acritud,
traspua la impotència i el cinisme d'un buit
que es vanta inútilment de si mateix.
Llavors, com una pluja d'aigua encesa,
com l'aleteig d'ocells en l'alba absent,
momentani i fugaç,
tan sols resta el silenci en estat pur:
la solitud, la vida sense nom,
l'inici impercebut d'aquest poema.

Lluís Calvo. La llunyania. 1993

III Premi de Poesia Mercè Bayona i Codina (Les Planes d'Hostoles, 1992)

L'univers com un pou sense parets

Somnie que un teuladí es precipita per un pou, fet  un manyoc
de plomes,  tan menut que em cabria a dintre del puny tancat.
La gola del pou és fosca i molla com el coll d'un úter. Jo me'l
mire des de l'interior, com davalla  l'ocell cap al buit. I no me'n
sé avenir, de no haver estat capaç d'evitar-ne la caiguda. Després,
ja desperta i serena, reconec  que no té cap sentit lamentar-me'n,
perquè, si  el teuladí hi queia a plom, significa que ja era mort
des d'abans. Si hagués estat viu, no hauria hagut de menester la
meua intervenció, ni la de ningú altre, per remuntar el vol. Cos-
tarà deslliurar-se'n, però, del tuf de reclosit  d'aquesta rotunda
vacuïtat.

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

43è Premi Miquel de Palol 2020

La cançó que va volar

Quan una cançó
surt d'un bec,
     d'un musell
             o d'una boca,
ningú no sap
què passarà
amb les notes.

Podrien passar de puntetes,
              invisibles,
com si res.
O podria passar
que es tornin contagioses.

Qui sap el que deia
la cançó de l'ocell toc.
El que queda clar
és que el seu cant
va sobrevolar tots els racons.

I és que,
si la tonada
és pura i verdadera,
cap mur no l'aturarà,
          ni cap reixa
                     ni cap barrera.

La cançó de l'ocell toc. 2024

Text: Fran Pintadera.

Il·lustracions: Anna Font.

De què està feta, una gàbia?

Tant és el material
amb què es faci:
una gàbia està feta de pors.

I quan s'hi tanca un ocell,
              ja pot ser de ferro,
              fusta o vímet,
potser el que hi estem tancant
             és la nostra por
             de volar.

La cançó de l'ocell toc. 2024

Text: Fran Pintadera.

Il·lustracions: Anna Font.

Un matrimoni

Ens vam conèixer
           dessota un xàfec
de cants d'ocells.
           En aquest món
esclau del temps,
           l'amor ha estat
aquest instant
           de cinquanta anys.
Ella era jove:
           la vaig besar
tancant els ulls,
           quan vaig obrir-los
tenia arrugues.
           La mort va dir-li
"vine", escollint-la
          com a parella
en l'últim ball.
          I ella que, en vida,
ho feia sempre
          tot amb la gràcia
que ho fa un ocell,
          ara obre el bec
per deixar caure
          un sol sospir
com una ploma
         de tan lleuger.

—————————

A Marriage

We met
         under a shower
of bird-notes.
         Fifty years passed,
love's moment
         in a world in
servitude to time.
        She was young;
I kissed with my eyes
        closed and opened
them on her wrinkles.
        'Come' said death,
choosing her as his
         partner for
the last dance. And she,
         who in life
had done everything
         with a bird's grace,
opened her bill now
          for the shedding
of one sigh no
          heavier than a feather.

De:

 
Mass for hard times (1992)
Missa per a temps difícils

R. S. Thomas. No hi ha treva per a les fúries : poemes seleccionats. 2013

Versions i introducció d'Anna Crowe i Joan Margarit.

Text en català i anglès.

Escriptura amorosa

Els verbs són la guerra
i els noms duen la victòria
del ressentit,
però els fets d'amor
són foc d'una altra parla.

El cel és la virtut dels pocs,
ocell que vola en l'altre
per fer-se'n branca i vesc.

El sol il·lumina
el cercle del migdia.
Però enllà d'enllà,
tinc una casa on t'espero,
blanca i gran i inabastable.
Un palau de vidre
que emet una resplendor
que ens enlluerna.

I jo et duc l'ombra de l'ombra,
però cada mot s'encén
en els teus braços,
ara, en mi.

I això és la llum.

Lluís Calvo. Centaures i rossinyols. 2023

Fotografia d'encapçalament: Francesca Llopis

Epíleg: Jaume C. Pons Alorda

Nota final: Anna Enrich

El cucut

Cucut, ocell joiós,
bé canta mentre vola;
mentides no diu mai
i ens porta bones noves.

Es beu els ous d'ocell
per fer-se la veu dolça;
quan diu, cantant, «Cu-cut!»
l'estiu ja és a la vora.

Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants. 1998

Il·lustracions de Teresa Martí.

Els ocells

Els ocells no són conscients del seu cant.
Molts de poetes tampoc.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Cireres com ocells

tirar del fil de les paraules
fins a omplir la pàgina blanca.
una paraula en porta una altra
o una llum o un cric-cric
d'insecte dins la fusta.
brollen les paraules com les cireres
ixen de la cistella, paraules
com cireres, com records,
melodies d'un temps, d'un món
que endevine sota la crosta fina
del paper.

paraules com cireres,
com murmuris, com ombres
d'ocells que volen blau enllà
i tot ho abasten.

Anna Montero (Logronyo, 1954)
On els camins s'esborren. Del Buc. 2018

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

L'ocell i la pluja

Si cada gota caiguda del cel
fos una grana,
l'ocell cantaria de goig,
mes, ara, calla,
perquè els núvols ho deixen tot xop
i ell passa gana.

Jo voldria donar-li consol...
Com li diria
que cada gota que cau a l'hivern
serà una espiga?

Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

Capvespre

—Mare, digues, per què els núvols
que abans vestien de blanc
de sobte ara s'engalanen
i es vesteixen de morat?
Per què els ocells ja no canten?
Per què el cel ja no és tan blau?
Per què les flors s'entristeixen?
Per què el sol s'està amagant?
Mare, digues, per què ara
just a casa hem de tornar?

—Perquè ve la lluna blanca
i el dia s'està acabant.

Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

A partir de 8 anys

Porus

Sota la pell, qui sap si calla un món.

Qui ho sap, si el món que calla
calla la por o la fe
rere la fam dels porus:
baden el bec
com els pollets al niu.

Sota la pell, qui sap si baten ales.

Laura López Granell. Coratge. 2020

No seria divertit?

Que el gos digués mèu-mèu-mèu
que la vaca li contestés cotx-cotx-cotx
i que
mentre la gata cantés piu-piu-piu
l'ocell fes com si un instrument toqués:
ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ.

Seria com una Torre de Babel*.

*La Torre de Babel és un mite descrit a la Bíblia
per explicar la diversitat de les llengües

La Pesolera : contes petits per a infants de +3 anys. 2022

Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
Il·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art

Bon blat

Damunt del blat que oneja
                         com una mar daurada
de rígides escumes
                         i d'estimats perills,
l'ocell esquinça l'aire
                         amb la ganivetada
del xiscle i la brunzida
                        que el llança a mil camins.
Es vinclen les roselles
                         al sol, enfebrosides,
rojos com mai els pètals
                         que envejaria el foc;
mentre, porugament,
                         les dolces margarides
esperen joves mans
                         que les prendran per joc.
Petjant lleugerament
                         la terra assolellada,
colrada, cama nua,
                         l'escot desajustat,
la noia passa i canta.
                         L'atura l'abraçada
del segador garlaire,
                         forçut i ben plantat.
Alena sobre el camp
                         la calda del migdia
amb una bafarada
                        madura, de bon blat.
                    

De Vivències (Obra poètica inèdita)

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte