Papallona

Collí dos pètals de rosa,
un àngel, i els va bufar;
un altre, com qui no gosa,
amb l'arc iris els pintà.

Volo damunt la flor morta,
jo, flor viva i vacil·lant;
i si vull, de tant en tant,

fulla soc, en branca forta.

Ocell voraç, de vegades,
medita vils emboscades
pressós de bec i amatent:

però inconscient i atordida
li defujo l'envestida
i no pas expressament.

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició de Marta Nadal.

Paisatge trencat

  Evocant tots els qui pateixen els horrors d'una guerra...

                   I

Els verds del teu paisatge
s'han transformat en cendra.
Ni un bocí de rialla enmig de la grisor.
Amb porucs fils de sol intentes de sargir
estrips de sentiments, forats d'absències...
I amb el blau, fet retalls, apedaces enyors
cobrint, a poc a poc, i entre combats,
els solcs de tantes llàgrimes.
Darrere els vidres
miro el teu rostre opac i trist.
I els teus carrers...
Només es veu la imatge d'un ocell
perdut entre la boira.

De: Boires

Maria Bonafont. Per les cruïlles del temps. 2025. P. 95

Pòrtic de Lluís Busquets i Grabulosa.

Artesana

En els tallers sense llum
hem fabricat ocells
que no canten
estels que brillen
però no volen
a la velocitat
en què cau la llum
a la gola
del foc delicat amb què treballem.
Pensava que havia descobert
un kit de supervivència
soterrat
al cor de la lluna
pla i resilient com tortugues
una capsa de carei
suspesa
a la boca de la foscor
amb gravats precisos i improbables
esculpits a la closca
i la carn tendra a sota.

No vaig reconèixer
la forma
del meu propi nom.

El nostre cobrellit
és una flor de mitjanit
que arriba
ben avall
fins al terra
és allà
on el teu art es revela.

  Part III

Audre Lorde. L'unicorn negre. 2024. P. 127-128

Traducció: Maruxa Relaño i Caterina Riba.

Pròleg: Marta Puxan Oliva.

Glossari de noms africans utilitzats en els poemes.

Bibliografia.

Sobre la bondat

Que bo
que els núvols viatgin com ho fan,
com els vestits llargs dels àngels
de la nostra imaginació,

o que s'amunteguin per esqueixar-se després
en ofrenes cícliques,
i que bo
que els arbres ombregin els ocells pacients

sota les fulles espesses,
i que bo que al camp,
al matí
l'ocell roig es torni a divertir, la gola plena de cant,

i que bo
que els foscos estanys, de nou frescos,
mostrin les copes blanques dels lliris
com si cadascun fos un ull que mira cap amunt,

i que bo que el petit xarxet alablau
hi vingui nedant, content com sempre,

etcètera, etcètera.

Mary Oliver. Ocell roig. 2018

Traducció i pròleg de Corina Oproae.

Text original en anglès i traducció en català.

Jardins oblidats

 [...] sembla com si la vida llisqués més fàcilment
           en aquests jardins de preservada intimitat.
                                              Fernando Pessoa

Els ocells saben on són les illes verdes,
les petites clastres ombrives
endinsades en l'insomni
miraculosament amagades
rere les cases antigues,

jardins humils, sense disseny,
closos, silenciosos,
oblidats paradisos de solitud vegetal.

El sol hi entra amb timidesa
-clarors i ombres i contrallums-
el terra humit, les fulles seques
i un desmai de roses entre les heures.

Quan la tarda vespreja, el temps
s'hi detura i s'adorm
lentament
en l'atmosfera
màgica d'aquest silenci.

AL COR DE GIRONA.

De: L'instant de l'àngel (2003)

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025. P. 175

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

S'acosta la remor

S'acosta la remor d'una multitud   fora que siguin
cavalls   corrent per les teulades
sabates   frisoses de tocar l'eternitat
nins morts   amb ocells als ulls
que   les marees escampen arreu
dels meus somnis.

7

De: Tots els cavalls (2017)

Antònia Vicens. Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre. 2020

Il·lustracions de Lily Brick.

Pròleg de Jaume Pont.

Qüestionari Suda. P. 71-76 " d'Àngels Marzo i Torres, Josep Maria Rodríguez Cabrera.

Sense música

Quan tu deies «amor»
un ocell s'encenia a cada branca.
Prenia foc l'hora exacta,
la que calla,
la que el pecat el viu
però no l'aguaita
perquè cap ocell no prenia el vol
quan tu deies «amor»
o «el nostre amor»,
per un bec,
per cap ala,
«aquest amor».
Arran d'aire
l'hauríem pogut albirar
com un tronc,
un niu
o un fet de marbre,
perquè quan tu em deies «amor»
l'incendi s'escampava,
sagnava una glera
de memòria
i jo com l'ocell,
muda i encesa,
m'esfumava.

De: #retorn

Josep M. Llompart. Mai no et deturis : homenatges de Llompart. 2018

Epíleg: #Breu notícia sobre els poemes, de Cèlia Riba.

Nota: a #retorn, hi trobareu deu poesies de deu poetes que,
amb la seva veu poètica, han retut homenatge a Llompart.

Cauen les fulles

Cauen les fulles,
els ocells marxen,
mengem castanyes
a la tardor.
Obre el paraigua
que ve la pluja.
El fred arriba.
Adeu calor.

Alumnes de l'Escola Sant Josep de Vilafranca del Penedès.

De: 35 poesies per aprendre i recitar. 2n cicle educació infantil (I4)

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.

Pròleg: Teresa Colomer.

El meu jardí

M'assec al meu jardí i entenc la vida,
la sento i la frueixo a poc a poc,
escolto quieta la veu del silenci
i bec l'aigua fresca d'un sol glop.

Soc al meu jardí, m'hi agafo amb força,
com l'heura que puja al meu balcó;
les cançons dels ocells se'm fan entenedores
i cap al tard cantem ocells i jo.

El meu jardí és recer que m'acompanya
en l'hora tranquil·la quan es pon el sol;
un somriure tebi a la tristesa guanya
i el cor que ploraria... vol i dol.

1996

Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats de Maria Mercè Insenser.

Introducció de Joan Alemany i Moya.

[Pròleg] de Rafael Argullol.

Alfabets

És més fàcil desxifrar l'alfabet egipci
que aquest instant. Impossible saber què
significa l'edifici enllà de la finestra, o
el gest petit d'aquestes mans. Els anells
ens revelaran els anys de l'arbre, però
mai esbrinarem la subtil sintaxi del vaivé
de les fulles -adeu, branques- quan se'n van.
Resoldràs abans un enigma antic que el cos
nou que jeu a prop, i no s'investiguen prou
els saltirons d'esquerra a dreta, les petjades
dels ocells damunt del fang, quan semblen
escriptura cuneïforme que la pluja desfarà,
així com la saliva desfà el que ens diem.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

Un sol ocell

Un sol ocell, molt a prop,
va donant cos al silenci.
Un únic toc de campana
i un plor d'infant. El temps dorm.
És bo de creure-ho així,
ara que el poble es desperta
i ens va retornant la lògica
d'aquests primers sons vivents.

Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

Biografia

De petita em vaig adonar que les fulles
Tremolaven al ritme dels meus pensaments
I quan m'allunyava, les tiges de les plantes
Es doblegaven, a punt de desarrelar-se, i em seguien.

Després començaren a enlairar-se ocells
Estols, estols per damunt,
I aturaren el seu cant per sentir el meu.
I tan sols quan les bèsties començaren
A seguir obedients els meus passos
Em vaig espantar. Però ja era massa tard.

Ja no tinc dret a aturar-me.
Cada poema no dit, cada paraula no trobada
Posa en perill l'univers
Que penja dels meus llavis.
Una simple cesura del vers
Trencaria la màgia que dissol les lleis de l'odi
I els abocaria a tots, feréstecs i sols,
De tornada dins la cova humida dels instints.

Traducció de Corina Oproae.

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 106-107

Miratge

Breu, com un instant, sorgires.
I sense saber com,
en ocell transformat
volares damunt les teules
de casa meva.
Jugares un moment,
sostingut per l'alè de l'aire
prop de la finestra.
Tombares giravoltant
fins a la vorera,

I allí restares quiet,
lleu fragment
de lluna plena.

Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Pròleg de Màrius Sampere.

No floreix, no

Del parpallol batega l'ala fina
quan s'és posat en el clot de ta mà.
Ne guardaràs la irisada polsina,
bes tremolós que t'he volgut donar?
M'apar que ets tu dret i fort com el roure
que sempre empara els ocells refiats,
la teva espatlla és ampla i m'és segura.
recés manyac pels ocells somniats...
Tu me diràs una paraula dolça,
dolça per mi serà la mà d'amic,
no vinguin flors en l'estesa de molsa,
que no floreixi el sentiment bonic...

Simona Gay

Es troba en el llibre:

T'estimo... : més de cent poemes d'amor i de desig. 2002

A cura de D. Sam Abrams.

Natura amb vida

Cada fulla
de camins o venes.
Enlaire
les intermitències
d'un ocell.
Torna rítmica i fidel
la mà
cap a casa.

No érem nosaltres
fins que no ens posàrem nom.
Persegueix el riu
la corrent del néixer
mentre el somni
envaeix
el cel ensangonat.

En les escletxes
guaiten
mirades albines
i el rostre que tendràs
en conèixer la llum.

De: #un altre món

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

Cançó de les mans

Hi ha mans que saben ser ocells o núvols,
àngels de neu dansant la nit més cega,
branques que acaronen el cel quan mira
amb ulls desconsolats, tan lluny, la terra.

Hi ha mans que són serps o coltells alçant-se,
verí que es fa riu desbordat i ofega,
muralla que tanca els camins que arriben,
i pesen com l'enyor en el cor pesa.

Hi ha mans, però, cansades de ser mans,
de ser drap o martell, destral o rella
i volen ser l'oblit d'aquest malson
que no s'acaba mai i és fel i és pedra.

Marc Granell. Vesprada d'amor i única : 53 poemes. 2022

Selecció i pròleg de Maria Josep Escrivà.

Cançó

Vaga entre somnis la cançó
amb tremolors
de melangia.
És ressò càlid d'infinit
la melodia.

Vola dins l'aire la cançó
- ala d'ocell
la recollia-:
el ritme fresc de l'oratjol
li duu alegria.

Fosa en els núvols la cançó,
cerca l'amor
per companyia;
a la cruïlla dels confins
mon cor delia.

Dolça és vinguda la cançó
a nodrir el cor
que defallia.
Canta al·leluia l'horitzó;
ja apunta el dia.

                        1944

Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991

Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.

Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.

Nacre

El martinet blanc aprèn a volar
enmig de meandres iridescents,
i és tou, aquell llot on el cabirol
erra amb saltirons, com si es defensés
de l'inconegut, mentre se t'esmuny
per les superfícies del sentit.

Dins una conquilla suscites mons,
miralls, veritats que són destronades
per la tendra follia del color.

Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021

Inici

Ben sovint les paraules passen de llarg, subtils;
sense deixar a penes res del seu sentit
inabastable i nu. La veritat que amaguen
esdevé dia a dia una mentida,
una maldestra còpia del món
que intentem abastar amb un encís
de música indolent.
Però parlar-ne així, amb acritud,
traspua la impotència i el cinisme d'un buit
que es vanta inútilment de si mateix.
Llavors, com una pluja d'aigua encesa,
com l'aleteig d'ocells en l'alba absent,
momentani i fugaç,
tan sols resta el silenci en estat pur:
la solitud, la vida sense nom,
l'inici impercebut d'aquest poema.

Lluís Calvo. La llunyania. 1993

III Premi de Poesia Mercè Bayona i Codina (Les Planes d'Hostoles, 1992)

L'univers com un pou sense parets

Somnie que un teuladí es precipita per un pou, fet  un manyoc
de plomes,  tan menut que em cabria a dintre del puny tancat.
La gola del pou és fosca i molla com el coll d'un úter. Jo me'l
mire des de l'interior, com davalla  l'ocell cap al buit. I no me'n
sé avenir, de no haver estat capaç d'evitar-ne la caiguda. Després,
ja desperta i serena, reconec  que no té cap sentit lamentar-me'n,
perquè, si  el teuladí hi queia a plom, significa que ja era mort
des d'abans. Si hagués estat viu, no hauria hagut de menester la
meua intervenció, ni la de ningú altre, per remuntar el vol. Cos-
tarà deslliurar-se'n, però, del tuf de reclosit  d'aquesta rotunda
vacuïtat.

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

43è Premi Miquel de Palol 2020