El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.
   Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.
   Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.
   Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que soc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.
   I un altre cop diria que so dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.
   Ja prou, que en tals imperis tot jo m'esvairia.–
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït–i cert.



De: Mar


Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

Garbell

            Tríptic, I

Es diu del receptacle

el fons del qual és ple

de forats tots iguals

que permet separar

objectes desiguals:

en deixa passar alguns

i d'altres els reté.

Així, després de batre el blat

i separar el gra de la palla,

amb el garbell se'l llança enlaire

perquè en voleï la pellofa

i en caigui la brossa i les noses

i quedi el cereal ben net

a punt de l'envàs o la mòlta.

Si passes pel garbell dies viscuts

a grapats plens i els vas agabellant

deixant que el vent s'endugui els mals moments

i els malsons caiguin en la pols de l'era,

faràs bona collita de records,

de paraules, de cançons, gra de memòria.

Oriol Izquierdo, dins,

Reduccions : revista de poesia. Núm. 104, p. 49