Elogi de la innocència

La gràcia rau
                      en la innocència.
Els déus es mofen dels ganyons
en matèria de sentiments
i es mofen
                 de les pregàries interessades.
Els déus malfien
                            dels golafres apetents
i els senyalen
                       amb l'estigma
de la maledicció i l'oblit.
Els déus
només decanten
                           aigua sagrada
sobre els innocents
que tèrbolament
                          esperen
perduts i anhelants
gronxar-se arran del cingle
                                            entre
desesperats i esperançats i vulnerables.

 Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pròleg de Maria-Mercè Marçal.

VI Premi de Poesia "Salvador Espriu" dels VI Premis Literaris Municipi de Calafell 1994.

Elogi de les coses

Vosaltres, totes, coses d'aquest món,
mai us coneixeré completament.
Sempre ens aparta un dolç astorament
i les que amb tot aquest cor meu us don,

aquestes mans, mai us agafaran.
El que els emplena dobla llur buidor
i sols feixugues una a l'altra es fan
amb la seva pura adaptació.

I els ulls veuen, encara que coberts,
aquesta poma i aquest gerricó
i el llibre, l'horabaixa, en el balcó,
més tendrament que quan estan oberts.

Peter Gan,

pseudònim de Richard Moering, dins,

Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019

Tria i traducció de Guillem Nadal

Pròleg de Roberto Mosquera

Les dones de la infància

Era un nen, i ho recordo: aquella finestra,
d'on sovint m'abocava a mirar el corraló
abocant-m'hi com a una pedrera,
sota els arbres d'un migdia fosc.

Voravia, pedrís, i l'esglèsia a mà esquerra
amb les cúpules altes, portals soterrats,
i els pollancs ben tofuts, d'ombra espessa,
protegint el muret des del cap al xamfrà.

I darrere la tanca els camins que es perdien,
que semblaven anar a l'abandó d'uns jardins.
I aquell lloc era tot un enigma
quan s'omplia d'un món femení.

Al capvespre, una colla de gent coneguda
visitava les noies, tota una munió,
i els lilàs ja florits, amb les fulles,
pinzellaven els seus finestrons.

I les dones més grans, excessives, bramaven
indignades, furioses: i anaven entrant
palplantant-se a les portes, com arbres
dels vorals dels parterres urbans.

De vegades calia alçar celles esquerpes
i aguantar un piupiueig de flagells, però més tard
veure com la passió és una ciència,
com l'elogi és la gesta més gran.

Totes elles, les sento, presències fugaces
que han trobat l'altra riba ─que poc les conec;
tot passat, vull donar-los les gràcies,
sí, i a totes, per tot el que els dec.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala

Elogi de la terra

La terra ferma sota el cel reposa

compacta en ella mateixa.

De tant en tant tira enlaire una alosa

(no com la mar que es regira i es queixa;

no com la mar que tota ella s'exalta)

i sols dona al vent el brancatge i les herbes.

L'ira del mar que l'onada fa alta

no la coneixen les planures serves

ni els pics i serres callades i augustes.

La terra acreix dessota brises fines

la corpulència de les fustes

(no com la mar, entre vols de gavines,

que bressa els pals en lleuger pas de dansa)

ben arrelades, adustes i fortes.

Em plau la terra pacient i santa

que a força de treball, de llavors mortes

en treu els branquillons per a complanta

del vent; per a fam, l'espiga;

la pedra per al mur; i, per l'amic, l'amiga.

La terra ferma, sí, però mai closa,

la terra ferma que sota el cel reposa.

El xiprer contraclaror 1952-1967

Josep Junyent i Rafart. Obra lírica. 1995

Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny, Josep M. Massegú

Elogi de l'escriba

De la boca dels savis que van predir el futur

no en va sortir mai res que no es complís.

I t'adones que allò que avui és un proverbi

no és més que un pensament escrit en els seus llibres.

Fragment

Poesia antiga d'Egipte:

escriptura, mort, amor i veritat

Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 97