Encara ara,
en els moments de solitud més fosca,
una imatge d'infant, d'adolescent
i fins de la primera jovenesa
s'acosta a mi (tan dolça, tan sol·lícita),
a portar-me somriures de tendresa.
¿Com podria desfer-me dels teus arbres,
Devesa parc, Devesa nit, Devesa
crit i cançó, olors i sentiments,
Devesa odi,
i records i propòsits i venjances?
Camp d'aire lliure d'arbres impertèrrits,
guardes segurs de passes presoneres!
Per nosaltres, nascuts els anys quaranta,
cambra de joc primera, primer tacte
de terra i vegetals, d'aigua i de peixos
(carpes vermelles entre els blancs nenúfars
i aigua lliscant entre molsa i rocall:
vell sortidor, vell mirall de tants núvols).
...
Ara aquí sota els arbres, que, més vells que nosaltres,
es lamenten i cruixen de branques i tempestes,
retrobant el jardí de les hores perdudes,
de les pors i dels somnis i el delit,
dels primers desenganys i dels besos més tímids,
dels narcisos sedosos i els antics teoremes,
comprenem que ha passat, fugaç, la joventut.
Quan l'alta volta que ens cobria els somnis
sigui un teixit d'esquelets transparents
i aquell cel prim dels hiverns glaci l'aigua
i ja no hi hagi cap coixí de fulles
ni fumerols ni records ni perfums,
¿com ho farem per retrobar la vida
sense aquests troncs, puntals de la memòria,
crits del passat?
Fills temorencs de ciutats de postguerra,
mal nodrits amb destrosses del temps i els governs
tèrbols,
consumits amb la fusta de deveses d'oblit:
quedi encara una flama que per tots sigui pura
i, cremant-nos, ens salvi.
Narcís Comadira
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005
Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.
Travesso el pont
i els tornassols esclaten
a les façanes.
Al pont de pedra
els tornassols remunten
fora muralla.
Ciutat endins
al portal de les heures
la vida estanca.
Ciutat de pedra
on alenen les ombres
i la llum calla.
Ciutat deserta
l'enigma d'un somriure
falcons i ales.
De: Haikús de Girona
Vinyet Panyella. Haikús i geografies. 2020
Amb imatges de Lluc Alzinet, Frèia Berg, Quim Curbet i Miquel Ruiz Avilés.
A la Júlia.
A l'alba, quan el teu plor
m'escapça el somni a punt de finir,
em pregunto què podrà retenir
aquell somriure que ens regales
quan corres fins els braços
que t'abracen i et reviuen,
què sostindrà l'emoció
—única, meravellosa—
de trobar exactament allò que volies
d'encaixar com un miracle
et teu cos petit voltat del meu.
Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023
Cepat, Déu me val,
mig dropa l'esquena,
m'aturo al portal
de la quarantena.
En ma gorra bruna
dues flors hom veu:
el desig és l'una
i l'altra el menyspreu.
Però ni so tendre
al desig, ni em donc
al menyspreu: flors cendra,
quasi les confonc.
D'altres, tot aptesa,
en ésser als meus anys,
per heure riquesa
planten els paranys;
hi ha qui a prop congria
llavis infidels,
o son nom somia
escrit amb estels.
Jo no em moc, ni esbronco,
ni res no em fa al cas;
soc un hereu conco,
tot sol en son mas,
i en ma cuina, sota
la biga de pi,
miro com s'esgota
el meu got de vi.
Quina solellada
ve de trascantó!
A tota mirada
roba el meu racó.
Una estranya força
sento que és en mi,
però no vull tòrcer
cap a mon destí
el vellet que es glaça,
tot rondinaments,
ni el jovent que passa
amb els ulls ardents,
ni el poder, taujà
arlot de barriada,
ni l'anomenada,
que ens ensenya en va
una mitja malva
de finíssim punt
que tresca i es salva
escaleta amunt.
Rebo sens follia,
deixo sens extrems,
la parenceria
dels homes i els temps.
Flairo, a mitjan viure,
un poc de virtut,
i aprenc a somriure
quan so decebut.
Sota l'ígnia ratlla,
veig la gent que es mou.
Jo, arronsant l'espatlla,
penso que faig prou.
De l'Assenyament
Josep Carner. El cor quiet. 2018
Preliminars, edició i glossari de Jaume Coll.
Suplements de Jordi Cornudella.
Il·lustracions: Wara de Ormaechea
Textos en català i castellà
Avui recordava a En Puig de la Lletera que, quan jo feia
el segon curs de batxillerat, i d'anada a l'Ibèric del carrer
Gran de Gràcia, vaig topar una vella encorbida, amb
fardells feixucs a les mans. Em va aturar, i em va dir si
la volia ajudar. Em va donar una senalla amb menges,
draps, llaunotes, cordills i jo què sé. D'arribada al cantó
del carrer d'En Brusi, va dir que ella tirava avall. Vaig
tornar-li el fardot. Tot mirant-me amb ulls clars i
somrients, va dir: —Gràcies, noi; no te'n penediràs:
soc la Mare de Déu. No li va plaure la cara que jo feia
de minyó incrèdul i tibat, i va afegir: —Quan sentiràs
que les campanes dels Josepets tocaran a morts amb un
repic diferent, com si fossin les campanes de Pasqua,
serà per mi. Pensa que jo em recordaré de tu. Va seguir,
rancallosa, carrer avall, es va girar, i em va dir amb veu
alta i jove: —Digues pertot i a tothom que allò que canten
i conten del meu home, no és pas veritat.
J. V. Foix. L'estrella d'en Perris. 1992
Edició de Jaume Vallcorba
cando chegues á casa protexida na rocha
e saibas do crepúsculo todo o que sorriu a alba
acéname para que che cante
e che traia nun cesto caricias do día.
pero que ela che amose o rosa do granito
e che diga coma min rombada polo mar:
serei louca libre a máis quererte, Argoat.
Olga Novo. Nós nus. 1997
Ilustración da cuberta: Xosé Freixanes
Premio Losada Diéguez 1997
A Joan, Maria, Jordi i Panayotis
Fa temps que s'ha assecat la sang ardent dels prínceps
i les pedres serenes han ofert la collita
dels seus antics secrets. Brillen entre les fulles
taronges i llimones més que màscares d'or
i pel mar on el guaita esperà l'arribada
de les còncaves naus, només al lluny ancora
un daurat repòs d'illes. L'amic grec amb somriure
assolellat em lliura un intacte tresor:
l'alfàbrega olorosa on tanta llum alena.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis : [1965-1990]. 1990
Per quina artèria de silencis es dessagna
el llenguatge? Quina ventada
arremolina pinassa i paraules
a les cunetes fondes
del mai més?
Baixant quines escales vas perdre
aquell adjectiu de cristall
que tan bé t'ajustava a la veu?
Somrius amb el posat dòcil
i semicaigut de la flor de l'acàcia
que s'ha descuidat l'aroma en desprendre's
de la branca més alta de l'arbre estimat.
Avui que has perdut el teu propi nom,
sola a la fi com un llac sense barques.
Gemma Gorga. Mur. 2015
Premi de la Crítica de Poesia Catalana 2016
A la memòria dels meus pares, amb agraïment
Altes veus vingudes de la boira,
en veure el nostre món rodolant pels marges
han cridat:
dempeus!
brodeu als esquinçalls la paraula creadora
l'amor seminal i sense límits
la imaginació militant
la mirada fecunda i el somriure resistent
l'abraçada de la música i el bastió de la natura
i respongueu quan calgui
amb l'instint esmolat i la rialla lliure!
no hem vingut a menjar rosegons,
ans a patinar per pistes de llum
amb el goig dels infants.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé!
Josep M. Espinàs,
dins el llibre:
Mites i somnis. 2001
Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions d'Irene Bordoy.
i un somriure allà al mig
mai ningú
no m'havia semblat tan bell
pujant l'escala
De: Poemes esparsos i esbossos, [27]
Anna Dodas i Noguer. El volcà. 2015
Presentació: Ramon Farrés.
Pròleg de la primera edició: Jordi Sarsanedas.
Pròleg d'aquesta edició: Núria Martínez Vernis.
Trobar rajos de sol en els intervals entre
les gotes de pluja.
De vegades és fàcil encongir-se i fer xip-xap
als bassals. En els dies de sol n'hi ha prou
de no pensar en el tema i dissimular el somriure
per evitar la mirada de qui sempre diu que
demà plourà.
Un arbre creix i no li preguntem per què.
Text de Eugénio Roda.
Il·lustracions de Cecilia Alfonso Esteves.
Traducció de Laura Borràs Dalmau.
