Cançó de la quarantena

Cepat, Déu me val,
mig dropa l'esquena,
m'aturo al portal
de la quarantena.

  En ma gorra bruna
dues flors hom veu:
el desig és l'una
i l'altra el menyspreu.

  Però ni so tendre
al desig, ni em donc
al menyspreu: flors cendra,
quasi les confonc.

  D'altres, tot aptesa,
en ésser als meus anys,
per heure riquesa
planten els paranys;

  hi ha qui a prop congria
llavis infidels,
o son nom somia
escrit amb estels.

  Jo no em moc, ni esbronco,
ni res no em fa al cas;
soc un hereu conco,
tot sol en son mas,

  i en ma cuina, sota
la biga de pi,
miro com s'esgota
el meu got de vi.

  Quina solellada
ve de trascantó!
A tota mirada
roba el meu racó.

  Una estranya força
sento que és en mi,
però no vull tòrcer
cap a mon destí

  el vellet que es glaça,
tot rondinaments,
ni el jovent que passa
amb els ulls ardents,

  ni el poder, taujà
arlot de barriada,
ni l'anomenada,
que ens ensenya en va

  una mitja malva
de finíssim punt
que tresca i es salva
escaleta amunt.

  Rebo sens follia,
deixo sens extrems,
la parenceria
dels homes i els temps.

  Flairo, a mitjan viure,
un poc de virtut,
i aprenc a somriure
quan so decebut.

  Sota l'ígnia ratlla,
veig la gent que es mou.
Jo, arronsant l'espatlla,
penso que faig prou.

De l'Assenyament

Josep Carner. El cor quiet. 2018

Preliminars, edició i glossari de Jaume Coll.
Suplements de Jordi Cornudella.