Hi ha plantes tropicals mortes de fàstic, les fem viure amb
neons ultraviolats. L'estàtica de les làmpades, la interromp
la fricció dels teus genolls. Dius que hi falta líquid sinovial:
sé que són els teus extrems tocant-se.
Constates que els nostres buits s'assemblen i que l'existir,
des d'ara, serà inventariar estepes.
D'entre totes les absències, recrees la colònia de cargols,
els fas créixer dins una bombeta.
Mentre reses, escric, perquè ens cal un ritual i només tenim
conceptes: el silenci, que ha pres la forma d'un glaciar i a
sota hi som nosaltres. Un forat, el sostre d'aquest teixit
hidràulic, un paladar de filtracions i massa pèrdues.
S'alça un paisatge a les parets d'aquesta cova: l'hi has
dibuixat perquè l'horror vacui ens ha empès a omplir-ho tot.
Laia M. Llobera. Altres plagues. 2023
Pròleg d'Àlex Matas Pons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada