Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bondat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bondat. Mostrar tots els missatges

05 de gener 2024

La pista

No sé si l'heu vista
aquella escena enmig de la pista:
el més xic dels acròbates
enfilat als seus germans,
piràmide somrient,
i des de dalt l'aguanten
aplaudiments i entusiasme
de la bona gent.


Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014


Il·lustracions de Bruno Munari.
Traducció de Pau Vidal.

31 d’octubre 2023

La coresponsabilitat segons Weil

Criar és
una escriptura
a moltes mans.

Criar en
la bondat
encara més.

I cal parlar del mal
per evidenciar el bé.





Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022

Il·lustracions de Cristòfol Pons

Epíleg de Teresa Pascual

30 de gener 2023

Després de la tempesta

La tempesta ha passat i ha impregnat l'aire.
Tot viu i alena com al paradís.
Als gotims que lilegen, en tot l'ample,
s'abeuren els lilàs de raigs fresquius.

Tot reviu amb el canvi de l'oratge.
La pluja xopa teules i saltants,
i al cel s'hi fa més clar cada vegada,
darrere els núvols negres, un cel blau.

Les mans d'artista, més totpoderoses,
fan neta tota cosa per rentar.
Als seus tallers, la brutor, la transformen
en vida i realitat; passat, en fan.

La tempesta ha portat els records d'un mig-segle,
i ens torna enrere a un passat conegut.
El segle en fuig, de la tutela seva;
ja és hora d'obrir portes al futur.

Ni els xocs ni les revoltes no desbrossen
camins de vida nova per ningú,
sinó revelacions, tempestes, coses bones
del fons del foc de l'ànima d'algú.


1958


Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

18 de gener 2023

La bondat del mes de juny

Quan el sol es pon més tard.
Quan un llibre ens concedeix
la pau, i nosaltres ens hi avenim.
Quan amor s'escriu en minúscules
perquè càpiga sencer al palmell.
Juny, o qualsevol altre mes
que ens plagui. Quan les hores
són generoses.
 


Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020

31 de maig 2022

La guarició

Ella ja no estima ella ja no bressola cap home
al seu son d'adulta
ella es pren el cafè amb sucre ella menja
bolets blancs grisosos
igual que la substància blanca grisosa de la seva capsa craniana
ella ja no escolta
la part partida i trencada (la quarta)
de la quarta de Brahms
ella ja no està enamorada
ella es té en braços ella es conté sota la pell
ella no s'ofereix ella no es rebutja
ella simplement avança absent per l'estepa
i es repeteix
que la vida és llarga que la vida és bona
igual que el cel de la ciutat quan
al vespre
arriba la catifa viva de corbs negres sadollats

Ella es canta sobre el dia que va ser i sobre la creació del món
oi tant sobre la nit materna

Ella no estima ningú
Ella de fet falta de si mateixa
ella és molt endins i lluny
davallada
per l'escala trencada de pedra
no
no a la mort —la mort existeix mentre existeix la vida—
sinó al mar
a l'aigua que bressola foscament
els dofins els coralls les barques els peixos
la sorra el fang la forma la fertilitat
les idees els déus la sal
sí la sal

Ella no s'estima. Ella ja no estima. Ella ja no espera
Ella ja fa temps que va ser amansida
i era flexible com l'herba i bona
ella va cremar com un pa oblidat al forn
com Troia va cremar
com Sodoma
I ara està com una brasa dins ella mateixa
pren el cafè amb sucre
menja bolets
Ella es consumeix

i avança en la seva vida com per l'estepa

Ella mira serena el camp de blat que li creix
en lloc de carn tendra i viva
als seus propis palmells a les falanges tortes

Ella ha passat per la vida terrestre
ella ha estat un ésser humà

I ara sí ara gairebé està bé



Marta Petreu, dins,



Direcció del Festival: Maria Callís i Josep Pedrals

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli

13 de març 2022

El Premi Nobel

Com a un parany, jo acorralat, com una fera.
(Al món hi ha gent, hi ha llum, hi ha llibertat.)
S'hi sent la fressa de l'encalç, al meu darrere;
no veig per on podria haver escapat.

Veig el bosc fosc, i veig l'estany, tota la vora,
i veig estès, caigut, el tronc d'un pi.
Veig que el camí tallat no em deixa sortir fora.
Ja és ben igual què em pugui succeir.

¿Quina perversitat he fet, quina vilesa?
¿Soc monstre, o assassí, o un criminal?
Jo he fet que el món, sencer, plorés per la bellesa
de la terra del meu país natal.

I amb tot -i al caire de la tomba, que em reclama-,
un dia, i això ho sento assegurat,
perdran la força el mal i la calúmnia infame,
vençuts per l'esperit de la bondat.

1959


Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

21 de gener 2022

Brava ortiga

 Brava ortiga, virtut tens que salva,
          així com la malva
          que és tota bondat;
quin bo fan en concòrdia amiga
          la malva i l'ortiga
          costat per costat!




De Lloança de les flors camperoles

Maria Antònia Salvà


Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001

Il·lustracions de Montse Ginesta


12 d’octubre 2019

Les meves, són històries per vendre pels carrers

Les meves, són històries per vendre pels carrers.
(Jo era menut, passava
el del Crimen de Cuenca,
espellifat i picat de verola,
amb l'escreix d'un borni,
i una vara de freixe
per indicar l'horror dels episodis.)
N'hi ha de grogues
com la flor de l'acàcia i els canaris,
de verdes com les fulles del bambú,
de vermelles com postes de sol i tomàquets madurs,
i de blaves també, com els ulls de les noies.
Però no les venc encara,
el temps és inclement,
esperaré una nova primavera,
quan el colom, ai, de la pau
s'aculivi al penell de l'alcaldia
i emmudeixi el galàpet,
quan torni Sant Francesc
i a corre-cuita amaguin capes pluvials i mitres,
i tots mengem al mateix plat
i tots bevem d'una sola aigua.
Qui no entengui
que es tanqui en cambra fosca,
que es pegui fort al pit
i es posi pedres a la boca.
N'hi haurà de tots colors,
per dar i per vendre,
per recordar què fórem
i allò que podem ser.
A cada u seny i bondat
per a triar la seva.


Xavier Benguerel, dins,


Antologia de la poesia social catalana, 1970
Ed.: Àngel Carmona

17 d’agost 2019

Les fades bones

Les fades bones,
que han marxat a fer nones?
Fa temps que no se'n sent parlar.
I si han fugit d'homes i dones
i s'amaguen al fons d'un volcà?
O tal vegada han anat a la lluna
en cerca de fortuna.
Què podien fer, si no?
No les contractaven
ni sortien del racó.
Tot el dia allà, que s'esperaven,
al seu castell en runes, amb la por
de quedar per sempre sense ocupació.

Per compte d'elles sortia
a buscar feina pel dia
una bruixa xicarrina,
de tarota punxeguda,
tota seca i cantelluda,
que es pelava de fred perquè
no duia gavardina.

Tan aviat com la veien tornar,
totes au, a preguntar:
«I doncs, com ha anat?
T'han fet cap encàrrec?».
«Deixeu-me, feu-vos-en càrrec,
deixeu-me respirar,
que mig m'he ofegat...».
«Però com ha anat?».
«Fatal!
Hi ha una crisi general.



(Fragment)



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

19 de gener 2019

Tigre

¡¿Que amb l'ombra negra de mil jungles
se m'ha ratllat el groc del cos?!
Doncs sigil·lós, amb dents i ungles,
surto de cop d'un bosc tan clos

i ho paguen bens i bous i vaques;
i a tu si et tasto, ¡llamps i trons!,
em torno, amb unes carns tan maques,
¡devorador d'homes dels bons!




Ricard Bonmatí. Feres enciseres : encanteris per captivar humans, 2010
Il.: Roc Olivé Pous

04 de novembre 2018

La bondat i la lluita del color

                                       4

Quan el saber retorna a la innocència, quina muda victòria!
La tetera amb l'Àngel amagat en el vapor,
el mag traient de la boca cintes blaves,
nou coloms, una ampolla de gasosa; les bombolles,
les de color d'or, les agafen a l'aire
els set nens castigats i obliden de seguida
el zero del quadern, de la porta, de la paret; s'obliden d'ells mateixos
en l'ingenu color que lluita tot sol contra la injustícia.




De Vuit octaves per a Miró.


Iannis Ritsos, dins, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 101, novembre 2012

16 de març 2018

Llibre del cor

Era de sac,
llepat pel batec
d'un home bo.
Tal volta, obert,
escrit a poc a poc
amb gest d'amor,
foll, si més no,
d'un audaç turment.




Josep-Ramon Bach. Diorames. 1975

Pròleg: Joan-Pere Viladecans

16 de setembre 2017

Del silenci

...I ni diríeu que sospira! Passa,
i tota cosa resta en quietud:
ve quan la gent no l'anomena massa
i el crida l'elegit esmaperdut.
Un dit damunt la boca, perquè es tanqui
d'aquesta font el renouer costum;
tot ell és de cristall, perquè no manqui
al fons del nostre pensament la llum.
Testa coberta i amb els ulls oberts,
mentre és present no l'estimem pas massa:
només t'adones que és tan bo i que el perds,
quan del fugir fa la primera passa.


                                                              09.03.1940



Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012
Edició de D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

21 de maig 2017

50

El bell ho és tan sols com ho és son rostre,
l'home bo, en canvi, és bell perquè és benèvol.





Safo. Obra completa. 1973

Edició de Manuel Balasch

14 d’agost 2016

Entenc i sento

per Enfo (Obra pròpia) [CC BY-SA 3.0 es (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/es/deed.en)], via Wikimedia Commons
Solament dius entens més en bondat
mes jo entenc i sento també en experiència
de muntanyes de la mar, pau, mots
i planúries de la nostra terra.

Entenc i sento que hem crescut i madurat,
el coratge i les accions que ens han guiat,
l'aprenentatge continuat i les senderes
que entre tots hem creat.

El sentiment estès i perdurable
d'un territori barreja de vida
alegre, saludable i civilitzada.



Teresa Grau Ros

24 de juny 2016

Duet

Colors d'estiu a Torà per Teresa Grau Ros
Inventem-nos un cant.
No són vàlids
els compassos que marquen els altres.
Inventem un nou ritme
amb paraules
que, sortides del llavi que es besa,
són poemes d'un llenguatge nou.

Inventem-nos un cant
on les hores tinguin tons purpuris,
on s'encantin les pauses
en un èxtasi de pura delícia,
de suprema bondat.
Que s'acordin les veus en perfecta harmonia
com la gamma perfecta
de verdors en el prat,
de blavors en el cel
i rojors en la flama...

Inventem-nos un cant
i cantem-lo.
I deixem-nos lliscar amor enllà.


Joana Raspall. Llum i gira-sols. 1994

12 de desembre 2015

COMPLIMENT A LA SENYORA ANTONIETA CAO, DE L'ALGUER

Amb una benigna
majestat, la dama
surt al seu balcó,
avui, a trenc d'alba.

Veu dintre la mar
lluïssor d'escates,
peixos amb l'escut
de les quatre barres.

Arriben amb son
de llunyanes platges,
amb el primer vent
que les desvetllava.

Bon dia, venim
a tenir-vos guarda
en la festa, car
sou molt estimada.

El rei d'Aragó
us ret homenatge,
us besa les mans
a la catalana.

Per la vostra fe,
per la vida clara,
per la gran bondat,
us donem les gràcies.

Senyora, per llargs
anys de benaurança.
Després tornarem
a les nostres aigües.

Des del campanar
de la Seu baixava
la llum de tardor
en aquella casa.

Ben a poc a poc
el sol va daurant-la.
Abrillanta més
els ulls de la dama.



Salvador Espriu. Per a la bona gent, 1985

11 de gener 2014

Places de mans

L'eternitat conté places de mans.
Així la tinc quan veig ardents les teves.
M'ho deia el vent: -Vindran segles de mans.
Duran arreu la mar que somniares!

I ja ho tinc tot: la sal, la costa, el port;
l'aigua d'on visc i em moc a la deriva.
Amor, tu fas del món la catedral
de la bondat, secrets de llums que viuen.

I soc passeig obert a la ciutat
que has inventat, perquè els amants es trobin.
Quan, fàcilment, s'aixequen els desigs
i, sense esforç, els cors es reconeixen.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

07 d’agost 2013

Temuda flor

La polpa de l'estiu, les pollancredes,
la pluja compartida dels estams,
les veus de la bondat a les palpentes
de tanta llum com il·lumina el llamp.

L'hivern foren els òxids capvesprals
d'un vell ramat perdut sense guiatge
i llunyedars tranquils d'eterns bancals
on cada bulb guardava el seu oratge.

L'oxigen malmetrà les vedes aspres
on hem caigut, oscats, a somniar-nos:
desestimar-se al ritme de les aspes,
per sempre separats, per sempre units.


     
Susanna Rafart. La llum constant. 2013

07 d’octubre 2012

Pietat

Agafa'ls i llança'ls amb els braços ben amunt,
com un globus fràgil de paper que s'enlaira
entre l'esbalaïment i els xiscles dels menuts;
o fes-los passar l'estany, mig trontollant,
damunt aquest tauló gruixut: hauran de recordar,
com tu recordes, un volcà de foc en cada peix vermell,
i l'aire segant-los les orelles, velocíssim,
enfilats al bòlid espurnejant d'algun carretó lent.
Aquesta és la pietat natural, la de l'espècie:
animals grans que ens agombolen perquè algun dia
recordem
l'obagor tenebrosa d'un bosquet, o el safareig
que ens era un oceà desmesurat. Ja no ens aguaiten
espectres rere les portes closes o als racons,
el bosc és buit, a la butxaca tenim les claus de casa.
Agafa el menut del seient de l'automòbil,
duu-lo pels aires fins a qualsevol cabana de plomes
i treu-li les sabates: ves per on també pots ser
un gegant bondadós en la constel·lació dels somnis.



Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992

Fotografia: Colita.

Pròleg: Josep Maria Espinàs.