Nosaltres i els corrents selvàtics

Riu amunt, perseguint les fondalades,
avancen els llaguts que s'endurà
a qualsevol altra realitat
la densa consciència de l'aigua.

Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021

Calçar

Calçar una vida petita,
estranya joguina,
i sentir-la avançar.

Som aquell tren que no sortia del menjador
però que mai tornava a casa.

Irene Anglada. Nusos d'incendi. 2019

Epíleg: Gemma Gorga

20è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Peresa del joc

I

Sobre la gropa
d'un cavall de pell rosa
avança l'ambre
de la vostra infantesa
cap als flancs de la terra.

II

Llum de llimona,
matinet de novembre
agrint els llavis
i les paraules quietes
de qui no sent temença.

III

Sorra que mires
l'infant distret com juga
enterra l'alba
dels mariners que moren
sota les teves dunes.

IV

La neu no cansa:

no cansen les carícies
que al cos reposen,
ni la incertesa clara
de retornar a la infància.

Susanna Rafart. Olis sobre paper. 1996

Nota de l'autora a La tanka catalana. 2011. P. 206-207

"En el meu primer llibre que no val la pena recordar,
Olis sobre paper, si no és perquè encara l'associo a
la dolçor dels tarongerars de Gandia i Beniarjó i a una
aleshores dificultat per escolllir entre els camins de la
poesia i de la pintura, també hi vaig escriure algunes
tankes sota l'epígraf Peresa del joc. Peresa i jocs
ribians ajustats a la mirada sobre l'infant.". 

Permanència

A alguns la solitud no els fa mal,
i em sento plena de rancúnia
perquè no són com jo;
perquè una no pot fer res més que avançar,
perquè una no pot fer res més que romandre,
sense queixar-se.

Viure és com deixar petjades sobre la neu,
deixar l'empremta amb cada passa,
trepitjant les petjades dels altres.

La fina neu de l'oblit farà la resta.

Castillo Suárez. Permanència. 2022

Traducció de Jaume Gelabert González

Pròleg d'Anna Gas Serra

Existència

El temps té neguits, escaires i enganys.
I tu —lector— l'instint
que avança entre palps, bulbs i precs.

Tan cec com l'animal,
poderós en voluntat.

M'importa la llum
perquè m'importa la vida.

Esteve Plantada. Troncal. 2020

Epíleg de Jordi Marrugat

lluny

lluny d'emmurallar-se'm    cada arruga
empesa pel vent    avanci amb flexió de duna

M. Dolors Coll Magrí. De mineral. 2022

Any 1949

Passo el llindar
d'aquesta porta closa
d'un altre any que comença, i no goso mirar.
Amb un tremir de goigs i de temença,
passo el llindar!

No sé el color dels dies que s'amaguen
en l'ombra sense fites del demà;
no sé el que em fiblarà
dintre cada hora. Voluntats que vaguen
ocultes dins les nits del que vindrà.

Però jo sé que hi ha una veu molt pura
per cada cosa, crit del més enllà!
Que, si una hora s'aprima poc segura,
hi ha un fil de llum per fer-me el viure clar.

I obro la porta d'aquest any que avança,
sense cap por de viure o somniar.
Obro de bat a bat amb esperança.
Passo el llindar!

                 1 de gener de 1949

                 [1949 - Cançons del color del temps]

Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició Lluís Lucero Comas

Epíleg Roser Castaner Bachs.

T

Trampolí      la llengua estesa:
els peus nus d'una paraula
hi avancen, salten al buit.

Al cel, una tombarella
cap i tomba, tomba
dansa.

Contra l'aire.
Abans de l'aigua.

Aquest poema a partir de la lletra T és fet
per a les Tipografies de l'artista Toni Moreno.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Justament aquí

Cau una pluja fina que va amarant la terra
però si fes bo o si nevés els xiprers
en renglera serien aquí mateix, guerrers
morals de l'endurança que traginen les ombres
pel llom dels turons, ceps i oliveres clavats
a terra, en formació també, aquelles coses
que cada cop que es veuen recorden la primera
vegada i, justament aquí, fan companyia
als morts que vagaregen amb una flama als llavis.

Al mar les siluetes de vaixells que avançaven
amb veles i rems, àmfores que reposen al fons,
i, en l'aire del matí, la cristal·lització
d'allò que hem acabat sent, misteriosa, fosca
i massa delicada com perquè no s'esberli.
Diguem vinyes i olives, diguem llànties i flama,
només quatre paraules i ja estarem salvats.
Ara els núvols s'aguanten a les branques dels arbres
d'on regalimen gotes i l'aire és ple de llums.

Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia

Créixer

Viure és créixer,
és fer-se gran,
és avançar malgrat les pors...
i no deixar mai de confiar.

Creixen els nens, les flors,
els arbres, la lluna...
Creixen la confiança, l'alegria,
les ganes de viure, l'amor...
Creix la nostra capacitat
d'acceptar la vida tal com és.

Eloi Planes. El viatge més pur. 2015

Il·lustracions de Susanna Urgell, Eva Sierra, Maru Ruiz, Gemma Pérez, Meya de Lauzirika, Rosa Salmerón.

No puc avesar-me

No puc avesar-me
a l'obstacle
de tot determini.
El pols coagulat
obstrueix el curs
(per on
avançàvem).
Ni tan sols
queda l'opció
de fer-nos
ser present.

Montserrat Rodés. D'incertes certeses. 2013

La guarició

Ella ja no estima ella ja no bressola cap home

al seu son d'adulta
ella es pren el cafè amb sucre ella menja
bolets blancs grisosos
igual que la substància blanca grisosa de la seva capsa craniana
ella ja no escolta
la part partida i trencada (la quarta)
de la quarta de Brahms
ella ja no està enamorada
ella es té en braços ella es conté sota la pell
ella no s'ofereix ella no es rebutja
ella simplement avança absent per l'estepa
i es repeteix
que la vida és llarga que la vida és bona
igual que el cel de la ciutat quan
al vespre
arriba la catifa viva de corbs negres sadollats

Ella es canta sobre el dia que va ser i sobre la creació del món
oi tant sobre la nit materna

Ella no estima ningú
Ella de fet falta de si mateixa
ella és molt endins i lluny
davallada
per l'escala trencada de pedra
no
no a la mort —la mort existeix mentre existeix la vida—

sinó al mar
a l'aigua que bressola foscament
els dofins els coralls les barques els peixos
la sorra el fang la forma la fertilitat
les idees els déus la sal
sí la sal

Ella no s'estima. Ella ja no estima. Ella ja no espera
Ella ja fa temps que va ser amansida
i era flexible com l'herba i bona
ella va cremar com un pa oblidat al forn
com Troia va cremar
com Sodoma
I ara està com una brasa dins ella mateixa
pren el cafè amb sucre
menja bolets
Ella es consumeix

i avança en la seva vida com per l'estepa

Ella mira serena el camp de blat que li creix
en lloc de carn tendra i viva
als seus propis palmells a les falanges tortes

Ella ha passat per la vida terrestre
ella ha estat un ésser humà

I ara sí ara gairebé està bé

Marta Petreu, dins,

37è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2022

Direcció del Festival: Maria Callís i Josep Pedrals

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli

L'esperança

No es queda mai amb recança
de no haver escalat l'empriu;
a l'hora de dansar, dansa
i després del plor somriu.
Perquè va amb la confiança
sap què vol i com es diu
no recula mai, avança
lluny de la calda i l'ombriu.
No té hisenda, però viu
com si en tingués, l'Esperança.

                              Març 1971

Poemes de Montserrat Vayreda : antologia 1945-2004. 2005

Edició i estudi: Anna M. Velaz Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga

Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

L'amistat

Escolte les teues mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí, desterrant el teló de la boira.
Sempre junts,
camarades de collita durant el dia,
i de tabernes durant les vesprades.
Les nostres vides van créixer èbries,
junt al vi dels altars de cristall. Juntes.

I la teva màgia, amic, mai mor.
Mai mor en un mar que oneja,
ni en un hort fred sense llum,
perquè sempre viu amb un sempre.
Sempre.

I el dia que com a ceps,
ens arrenquen de la terra que adorem,
no morirem, mai morirem.
Llavors i arrels als talons...
avançant sempre.

Escoltes?
Senc les teves mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí,
inventant un estel en una nit,
i un fanal a les coves que em tanquen.
Et conec.
Conec el teu «mai» als racons,
i el teu sempre a les planures.

I el dia en què ens arrenquen,
de dolor les sabates,
besarem la nostra terra,
llavors i arrels a les soles...
avançant sempre...

Maria del Mar Delgado Saborit. Les dues cares de l'esfera. 1999

Finalista al premi de poesia en català
al Certamen Literari de la Universitat Politècnica de València.

Avancen

Avancen   al galop   blancs
vermells
negres
grocs   tots els cavalls.

Antònia Vicens. Tots els cavalls. 2017

Premio Nacional de Poesía 2018

El Ripollès

El Ripollès,
amb dinou pobles de pagès,
que a Catalunya tenen més pes
que res.

Hi ha racons ben bonics,
tant per pobres com per rics.

Visitarem alguns pobles,
amb històries nobles.

A Camprodon anirem,
buscarem i buscarem

i la bèstia trobarem.

A Molló ens presentarem,
i molts animals veurem.

A Vallter pujarem
i fins a Núria caminarem.

Isards, marmotes i muflons,
tenen moltes admiracions.

Amb el cremallera baixarem,
i d'un bonic paisatge gaudirem.

A Campelles,

hi ha molts ramats d'ovelles.

A Ribes de Freser,

ens ho passarem d'allò més bé.

I per fi arribem a Ripoll,

on maten la puça i deixen el poll.
Allà hi arriben el Ter i el Freser

després d'una juguesca que van fer.

Per les valls, els dos rius,
baixen ben vius,

girant i saltant formen gorgs profunds,

on ens podem banyar junts.

El Ter s'avança 

i guanya el Freser que amb recança,

s'ajunta amb el primer.

Abril Roma Sala

3r premi categoria Taga - poesia

Escola Joan Maragall - 4t primària

27ns Premis literaris Joan Triadú. 2018

Afirmació

No vull que la buidor m'arrossegui a l'abisme
o falsos mirallets em torbin la volada.
Jo pressento, a l'entorn, batec de coses certes,
tal com l'hivern pressent la futura brotada.

No em digueu que estic sola! Al meu costat caminen
altres éssers com jo, i l'aire no els ofega;
amatents a lluitar contra foscos marasmes,
ofereixen el pit esforçat a la brega.

Jo també toparé amb les altres muralles;

sé que vessaré sang i em courà la ferida...
però vull avançar armada d'esperança
i d'orgull, proclamant que tinc cor i tinc vida.

Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

Pr.: Carles Duarte i Montserrat

El camí

Saltant turons, solcant cingleres,
quan fa la recta o als revolts,
com una cinta, el camí serpenteja
i avança i no s'atura enlloc.

Seguint les pautes de la perspectiva,
enllà d'on va envoltat de camps,
el paviment de pedra hi corre i gira,
sense aixecar ni pols ni fang.

Ara travessa per la presa,
sense ni atalaiar l'estany
que una colleta d'ànecs ara creua
d'un cap a l'altre, en diagonal.

Solcant baixades, solcant costes,
tirant pel dret, sempre endavant,
potser com a la vida ve que ens toca
anar més lluny, pujar al més alt.

Enmig de fantasmagories
i dels espais i dels instants,
enmig de traves i d'ajuts benignes,
la vida corre a on vol anar.

I on vol anar, d'hoste o a casa,
és a perviure i viure en fi
com reviu un revolt en la distància
seguint la traça del camí.

1957

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala

Sense límit, sense final del món

Un cant arriba amb l'ombra
deixada a la vora de les carreteres;
caminem sols
i no deixem d'escapar
de l'horitzó que ens avança.

La terra acull el dolor,
desfà el nus del buit.
Em recorda on anar, d'on tornar,
on començar de nou cada vegada.

L'eix de la terra deriva
i les nostres mans s'uneixen;
de sobte som
la llum que mancava.

Cap lloc on anar, llevat d'aquell amor
d'on venim.

一一一一一一一一一一一一一一一

Un chant vient avec l'ombre
laissée au bord des routes
nous marchons seuls
et ne cessons d'échapper
à l'horizon qui nous devance.

La terre accueille la douleur
dénoue le vide.
Me rappelle où aller, où revenir
où commencer chaque fois.

L'axe de la terre dérive
et nos mains se rejoignent
soudain nous sommes
la lumière qui a manqué

Nulle part où aller, sinon vers cet amour
d'où nous venons.

DE Sense límit, sense final del món, I i II

Hélène Dorion

Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 68-69

Traducció de Carles Duarte i Montserrat

L'altre guany

Tan sols reconec el plaer extrem
de ser peó que avança pels escacs
i arriba a l'altra banda
i es transmuta en torre
des d'on mirar-s'ho tot,
abraçar-se a tot, traduït a la llengua
de les campanes, de la mare voltor,
dels núvols llanosos, per prendre alè
un sol instant, un sol moviment
abans que una altra peça l'expulsi del regne
del qual ja ni li cal res.

Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009