Si recordar fos oblidar

Si recordar fos oblidar,
aleshores no recordaria,
i si oblidar fos recordar,
gairebé me n'hauria oblidat.
I si enyorar fos alegria
i lamentar fos una diversió,
que feliços els dits
que avui han recollit això!

——————————

If recollecting were forgetting

If recollecting were forgetting,
Then I remember not,
And if forgetting, recollecting,
How near I had forgot,
And if to miss, were merry,
And to mourn, were gay,
How very blithe the fingers
That gathered this, today!

Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Tria, traducció i introducció de Marcel Riera.

Text en català i anglès.

El nom dels núvols

Per què,
sobre mullat i buit
o fortí de paper, haig de tancar-me
pausadament
dins d'una boira que em precinta?
Per què
haig de jugar-m'ho tot,
ou i llibant, si em desperto amb un nus
fet amb foc d'ombra?
Per què haig de fugir i fugir-me,
si em torna l'enfilada que em descús
els ulls i la boca tancada?
Balba m'estic
i xopa de naufragis.
Amb l'anestèsia d'un vent
d'acordió,
sense opi, oberta,
partitura escapçada,
oblidaré què es fa per viatjar,
l'envol d'un cor a l'altre.
El nom dels núvols
declinaré
amb el sol, una, mil vegades
si cal,
desaplicadament
només. I sorda.

—————————————

Le nom des nuages

Pourquoi,
sur du papier vide et mouillé,
parfois comme un fortin, devrais-je m'enfermer
posément,
sous des scellés de brouillard ?
Pourquoi
devrais-je tout parier,
œuf et amarres, si j'ai un nœud
de feu d'ombre au réveil ?
Pourquoi devrais-je m'enfuir et me fuir,
si l'enfilage revient qui découd
mes yeux et ma bouche, close ?
Je reste engourdie,
trempée de naufrages.
L'anesthésie d'un vent
d'accordéon,
sans opium, ouverte,
partition étêtée,
me fera oublier ce qui'l faut pour voyager ;
l'envol d'un cœur vers un autre cœur.
Je déclinerai
Les noms des nuages
et celui du soleil, une, mille fois
s'il le faut,
nochalamment
seulement. Et sourdement.

De: Aquelles cordes del vent = Les lointains cordages du vent. (1987)

Felícia Fuster. Cordages du vent : Anthologie bilingue de poèmes 1984-2001. 2018

Il·lustracions de Felícia Fuster.

Editors literaris: Lluïsa Julià i Sandrine Frayssinhes Ribes.

Traductor del català: Marc Audí.

Text del pròleg en francès, text dels poemes en francès i català.

Infants

Infants, pura delícia
dels sentits en repòs,
clara i dolça manyaga
del goig d'amor desclòs.

Papallons incansables
sota el llum de l'oblit:
oblideu tota glòria,
oblideu tot neguit.

Si una rosa us alegra,
un clavell us condol:
sou estoig de frisances
 i aleteig de consol.

De la vida que passa,
de l'amor que se'n va,
sou l'alegre missatge
a l'incògnit demà.

Dins la gran meravella
de la terra exultant,
perfumeu com el lliri
i endolciu com el cant.

Melodia dels àngels
amb un esclat difús;
volves lleus, companyia
vora el cor de Jesús.

Amb la passa lleugera
traspasseu el llindar
emportats per la joia
de dur el món a la mà.
 
                             1949

Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991

Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.

Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.

Weird sisters

 And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
                  Christina Rossetti

CUCS

Et diran que no els agraden
els llibres que tant estimes
(en realitat, voldrien dir-te
que no els agraden els teus poemes,
o com respires, o el gest més innocent
o la teva mirada més simple).

T'ho diran i aconseguiran
que també tu et sentis un cuc
fent bon àpat del teu propi cadàver.

Et diran que no els agraden
les ciutats que tant estimes,
aquelles que ja són tu,
aquelles on, alguna vegada,
vas ser i vols tornar-hi
en un record inabastable.

T'ho diran i aconseguiran
que també tu odiïs llibres,
versos i carrers amb plàtans.

Et diran que no els agraden
cents de coses que, precisament,
encara pots estimar i ésser;
i t'ho diran el dia que et sentis
més esfondrada menys capaç
d'imaginar llibres, carrers i paraules.

D' «A favor meu, nostre»

Marta Pessarrodona. Tria de poemes. 1994

Arbres de buit

És com si no sabéssim si en els troncs
hi hagués fusta anellada o tan sols buit.
Fer-se gran no és saber quin bosc és fals,
distingir el que està buit de l'arbre ple.
Més aviat és triar voler amagar
grans quantitats de res sota l'escorça.
I anar oblidant la fusta tot fingint
no saber si en els troncs hi queda vida.

Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022

37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.

Pròleg de Meri Torras Francès.

Se n'aprèn

¿Se n'aprèn amb els anys, de viure?
¿És, per contra, una cosa que s'oblida?
¿Al cor de la resposta, no deixar
de preguntar? La sang per dins circula.
En vaivé. Empata a zero.
Al cor, l'edat de la nafra incurable
que et fa i desfà és el cor mateix
que diu, a pel, ignot de consuetud:
la vida es viu vivint-la, i ves, i vine.
Perquè serà, respondre, la paraula
definitiva i irreparable que la mort
et guarda: la de no poder-la dir.

Ramon Boixeda. Les beceroles successives. 2020

LVII Premi de poesia Ausiàs March de Gandia

Camí de cada dia

Camí de cada dia,
fet no ben bé a la mateixa hora,
et retrobo pertot, en l'aire, a les butxaques,
en forma vaga d'esperança nova.

Quan t'oblido romans, però,
i quan fins oblido que estic content
em reserves una sorpresa
per si la sé trobar.

Meravelles de nacre i de lacre
arreu.
Camí de cada dia, per a la meva joia,
lleuger lleuger pendís del cel.



Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa : I : 1924-1933. 1995

Edició: Rosa Sayós.

I les violes

I les violes, tan cantades pels poetes,

pels més joves i humils, qui les oblidarà?

Feliç qui al senderol, bosc endins, pot lligar

d'una herba un ramellet, violes violetes!

(Fragment)

Josep Sebastià Pons. Poesia completa. 1988

Edició crítica de C. Camps.

Pròleg d'Àlex Susanna.

Que ens meni la natura

Quina babel ens va escatint el viure?
Pregunta la raó de tantes coses
que canvien als ulls de cada dia.
És astut aquest ésser que interroga
el què i el com que ens agrada
o el malcontent de vides col·lectives.
Es baraten quefers, s'obliden senyes
per fer vàlid un món que se'ns capgira.
Caldria sempre lloar
el tombant més feliç que el viure ordena
-home i natura addictes sens demèrit-
per fer entre tots fecund un guany de vida.

Que ens meni la natura, sàvia amiga,
ella endevina on neix l'aigua més pura!

 Pere Vives Sarri. El temps i la joia. 1999

Deixeu-me dir

Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres.

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s'endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l'endemà serà com si ens alcéssim
després d'una nit de vint segles.

Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que un dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.

Miquel Martí i Pol. El fugitiu. 1998

Regal

Quin dia tan feliç.

La boira s'ha esvaït aviat, treballava al jardí.

Els picaflors es detenien en els xuclamels.

No hi havia res a la terra que volgués tenir.

No coneixia ningú que valgués la pena d'envejar.

Vaig oblidar tot el mal que havia passat.

No m'avergonyia pensar que era qui soc.

No sentia al cos cap dolor.

Redreçant-me vaig veure el mar blau i veles.

Berkeley, 1971

Czesław Miłosz. Travessant fronteres. 2006

Traducció del polonès i introducció de Xavier Farré.

Foravilers

Junts hem menjat
—foravilers de tarda—
ametllons verds
de la branca més alta
robats d'un hort
sense porta ni tanca,

ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!

Esborràvem lliçons,
darrere els arbres,
de mestres i veïns:
aquesta plana
l'escrivíem ben sols
amb lletra clara;

ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!

Esquitxada de nit
la bata blanca
i amb els dits entintats
mig oblidàvem
al cor de l'ametlló,
l'ametlla amarga,

ai, no la mosseguis,
amic, encara!




Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida : 1973-1988. 2000

Començo a sentir

Començo a sentir
la por de no ser, potser,
altra cosa que la
meva ombra.
Que de mi gairebé
ja no en quedi res
i que ni tan sols
jo me n'adoni.
I em trobi així dins
d'aquest cos, que se'm
fa estrany, en el que
inconscientment m'oblido.



Montserrat Abelló. Asseguda escrivint = Seated writing. 2004