Refà el camí que arriba a casa els pares.
Només són vint minuts amb l'autobús
i un quart de segle o més a l'ascensor
on tornarà a llegir tantes vegades
no dejen que los niños viajen solos sense el no
i pensarà en els anys que han anat transformant-la
fins convertir-la en receptora del consell.
Llavors allargarà la llista amb altres recomanacions,
com les que hagués volgut trobar fa temps.
«Si tot va bé», pensa, «els qui ara són nens
esborraran les negacions». Les nenes,
com la petita del setè que li recorda a ella,
faran present la seva absència amb el traç persistent
d'una clau sobre les «o». Obriran portes. Si tot va bé,
viatjaran soles.
Mireia Calafell. Costures. 2010
XXXIV Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2009.
Pròleg de Màrius Sampere.
Epíleg de Gemma Gorga.
No l'he entès mai,
No he sabut la seva definició:
Un personatge transparent
O potser només una brisa
Que ni tan sols sents,
Encara que et toqui.
Només passats uns anys, uns decennis
Comences a descobrir
Els seus rastres
Escrits dins la carn,
Fondos
Com rastres d'urpes.
Tot el que sé d'ell
És que s'apressa per arribar
Al lloc
On deixa de ser.
Ana Blandiana. Patria mea A4 = La meva pàtria A4 : poemes nous. 2015. P. 106-107
Traducció de Corina Oproae.
XIè Premi "Jordi Domènech de Traducció de Poesia".
Text en català i romanès.
Dins el temps
l'oblit còncau
i les coves
buides de memòria.
El pes dels anys
en trànsit:
al recinte retopen timbals.
Aina Torres Rexach. Faràs créixer el vent del nord. 2024
Amor, el bosc no canta: en un moment,
s'han deturat les pedres a escoltar-nos.
Són els teus mots les dolces portalades
d'un temple on temps i aire ens han empès?
Són d'heura les figures amb què comptes
exemples de la vida natural?,
espines que no dallen, fulles blanques,
són una llum que al rés ens esperava?
Mentre la mà l'escorça lleva a l'arbre
sento com passen breus tots els meus anys,
caiguts per sempre en terra devastada.
De: El bosc, I
Susanna Rafart. La llum constant. 2013. P. 31
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012.
No vull minuts, ni mesos,
ni tan sols demano anys.
En tinc prou amb una eternitat
que em deixi empremta en el buit de la mà,
l'espai d'on me l'han retallada.
Els entredits, bengales al vent
perquè em pugueu trobar.
Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010
Premi de poesia Vicent Andrés Estellés,
de 2010, dins els XXXIX Premis Octubre.
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
QUE VA I VE, LA VIDA
ho sabíem abans
de saber-ho,
i que abans del declivi
hi ha sempre un únic
cant de vast excés d'amor,
també. Però que el palíndrom
el tibaríem ebris
del dret i del revés
ho hem après
a còpia d'engolir-nos
els anys.
De: (la vida meravellosa)
Meritxell Cucurulla-Jorba. Sempre encara. 2023. P. 19
Un any sense estacions
va arrencar amb violència
los brots i les arrels.
Jardinera furtiva,
lentament,
sense quasi advertir-ho,
va entrar
per una humida escletxa
al recinte cremat.
Hi va plantar herba bona,
xeringuilla, calèndules.
Mentre agranava cendres,
me vaig trobar, un matí,
plena de mandarines.
Mari Chordà. No com un so. 2022
Pròleg de Meri Torras Francès
La infancia es el período más largo de nuestra vida.
Ana María Matute
No puc escriure res
del primer any.
Què deuria somiar?
Bebè amanyagat
passant de mà en mà
fins al tebi bressol.
Se'm van quedar els pares
i, a poc a poc —sembla mentida—,
també varen aprendre'm a estimar.
Tots hem estat cigró,
boca que mama,
ungles de gelatina.
No tinguis por
si veus passar les ombres.
Ja tindràs temps de destriar
els colors.
Sílvia Bel Fransi. Lluíííís. 2015
Pròleg d'Àstrid Bierge.
Fotografies de la coberta de Sílvia Comes.
Som prop i tan lluny.
Les bignònies, potser fugaces,
em sorprenen a cada passa.
No t'he oblidat,
a desgrat que han passat tants
i tants anys que ni vull comptar-los.
El meu no-oblit, la meva recança,
sempre tindrà el color d'elles:
groc esquitxat de vermell, indefinible.
No vas ser ni el meu nord,
ni el meu sud, ni l'est, ni l'oest.
En un temps, però, ho vas ser tot.
Males passades cardinals,
befa dels colors, de les flors,
geografia inútil, altra vegada.
Marta Pessarrodona. Animals i plantes. 2010
Afuada, la llança
que t'obrí el costat
on reposem del combat
amb qui ens feres germans,
sagna i sagna,
ara i adés,
fins que morin els anys.
Mestre de tots
que tens noms diferents,
però un cor igual
per a qui et busca
i t'estima, sense saber-ho,
allunya l'odi
que morí amb tu
a l'arbre sagrat
que aguanta
la volta del món
perquè et celebrem,
reconciliats.
Rosa Porter Moix. Lletres de pau i de batalla. 2019
Pr.: Víctor Obiols
"If you're looking for love, honey, I'm tougher than the rest"
Bruce Springsteen
Llavors devia tenir dotze anys,
un dia i set mesos quan
el futur era una porteria
de futbol i el món
acabava al 28 baixos
del carrer de l'Alzina,
on fèiem la innocentada
de trucar i arrencar a córrer.
Llavors, no m'imaginava
ni el gust dels teus llavis
ni el color dels teus ulls,
i l'única música que coneixia
era la de Duncan Dhu.
Daniel Ruiz-Trillo. Suaus. 2019
El vincle del tendó
crida que el compadeixin.
S'esforça a fer-se mortal.
Gruny i maldiu allò que l'escanya.
La coixesa de la redempció.
La baixesa de l'ànima engreixada.
El tendó espera que el salvin.
Porta bilions d'anys
esperant un teixit
que li subjecti les febleses.
Anna Gual. Ameba. 2020
Il.: Gala Pont
Epíleg: Caterina Riba
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019
***
Estimo aquest poble que viu a contrapèl,
que compta cada any com un segle,
que infanta, que dorm i que crida,
retort i collat a la terra.
Amb l'orella a cau de frontera
reculls cada so, sense tria,
tot és ocre, ocre i més ocre,
en l'erma vessant maleïda.
Octubre de 1930
