Tenc un, dos, tres

Tenc un, dos, tres,
quatre, cinc, sis, set
sentits obrint-se a l'infinit;
dilatant-se als ossos,
fent-se un lloc entre els teixits
de la carn tendra que s'encén
com l'horitzó d'una aurora sense niguls.

Tenc un cos que torna aigua,
brillant i cristal·lí com un esclat d'astres i lliris blancs;
translúcid, com els fantasmes d'abans,
que complau pulsions tronades.

Tenc una certesa: craterada, la lluna estima.
Ferida, jo també estimaré un dia.

De: #embat

Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 50

#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.

L'òliba

Sota teulada dorm una òliba.
El seu respir profund i reiterat
podria fer pensar en criatures
que erren sense cavalcadura,
en vestits infantils de simpàtics fantasmes.
Però ja he descobert l'òliba
que dia rere dia reposa amb la casa.
La meva filla també dorm
—el llevant d'una vela blanca—,
el seu pare també descansa.
Reposa l'herba, la fulla, la planta.
Tot ha adoptat còmoda positura
dins el llit flonjo de la nit.
Tot es bressat pel respirar tranquil
que inflarà sense pressa l'alba.

                              5 juny 90

Tònia Passola. Cel rebel. 2001

Premi "Cadaqués a Rosa Leveroni" 2000