Arrels

Caminem pel rial i el sauló cruix
quan tornem del Remei amb llum de tarda.
Als marges del congost, com un embruix,
baixen arrels per la paret isarda.

Sense l'abric segur de la foscor,
repten avall, suspeses a mig aire;
pregona voluntat, obsessió,
el darrer crit emès per un minaire.

Tota la vida estenc, també, arrels,
milers, i troben terra assaonada
o pengen mudes, mortes o rebels,

guiades pel desig i per l'atzar
en el rial on una torrentada
s'ho endurà tot, un dia, fins al mar.

II

Salvador Comelles. La paraula en el temps. 2019. P. 41

Primavera del Ter

Éssers feliços animen
el curs de l'aigua profunda.
Ran de la riba m'inunda
la lluor de l'herba humida.

El sol del dia s'emporta
les neus brillants pel congost
cap a la mar de l'agost.
Estic sol mirant la vida.

Pel pit em puja el silenci,
la música i la paraula.
La natura se'm fa taula,
universal mare terra.

Tot és i tot m'alimenta:
aigües brogents, nuu celeste,
ombra tranquil·la i tempesta
al ventre immens de la terra.

Oh sofriment indivís
de totes les primaveres
on plantaré les creueres
quan vindrà l'hora dels homes.



Segimon Serrallonga

Es troba en el llibre:

Poemes de capçalera. 2016

Edició de Miquel Pujadó.