Nom de dona

(en suport a les dones maltractades i en record
de les assassinades pels seus homes)

                      Carme, del llatí carmina, poema, cançó; i de l'àrab, jardí.

Carme, poema, dona d'aigua. Dones com
bolets amb el cap ajupit, demanant. Dones
fosques vestides amb color de terra molla,
amb camisa de fang, suplicant. Carme. Carme, no!
Un poema és lliure, i un pet de llop es rebenta
amb un pal, com es fa, des de lluny, amb tots
els fongs estranys. He caigut a l'escala del metro
i he dit una mentida a un vianant: que no m'havia
fet mal. Carme, poema. ¿Per què fallen les cames?
Les idees tenen cames, Carme, i també les cames
tenen idees. Els braços no, perquè no et fan caure.
El mal als braços ja es veu que te l'han fet els altres,
Carme, els hematomes, Carme, les ungles negres
del mossec de les portes. Carme, rosari, salva'm,
salve Maria. Maria no. Mare de Déu no. Verge
no. Carme, poema, cançó. Bolet. Concepció no.
Ascensió no, Purificació no. Maria Dolors no.
Àfrica no. Carme, carme, karma, poema.
Rita, marededéu dels impossibles, marededéu
de l'angoixa, verge de l'alegria. I prou!

Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Trobada amb una desconeguda

Quan em trobo amb tu, no som només tu i jo qui ens trobem.

Hi és la teva mare, hi és el teu pare i hi són

la meva mare i el meu pare. I hi són la nostra gent -d'abans dels

nostres pares, i d'abans- i tot allò que puguin

haver tingut a veure els uns amb els altres;

si un dels teus parents i un dels meus

s'haguessin conegut, el que els hagués pogut passar és aquí

a l'habitació amb nosaltres. Són imprecisos,

comparats amb nosaltres, són tremolors de llum

reflectida a la paret. I si jo fos

alemanya i tu jueva, o jo

jueva i tu palestina,

o, com aquest matí, quan tu ets una dona

afroamericana i jo una blanca anglosaxona protestant,

potser algú de la teva família va ser arrencat

de casa seva i portat aquí després d'un seguit d'assassinats

per algú de la meva família. Això és a l'ambient,

amb nosaltres. I si ets una dona a la ciutat

on vius i resulta que jo m'allotjo a

l'hotel on tu treballes, i si m'has portat

l'esmorzar en una safata, encara que no

ens haguem vist abans, respirem l'aire

dels nostres llinatges, totes dues. I si

a l'habitació hi ha culpa, o no, o acusació,

hi ha la història de la maldat humana,

i la vergonya, en mi, que algú que potser

era parent meu hagués pogut cometre algun

horror contra algú que era parent teu.

I a l'habitació hi ha, viva,

una pregunta: m'hauria arriscat a prendre mal

per intentar protegir-te, com confio que m'hi arriscaria

per una cosina o una neboda, o m'hauria quedat

a una banda, amb la covardia i l'egoisme

habitual del meu cos que ara comparteix el teu alè,

com el teu cos comparteix el meu alè.

Sharon Olds

Es troba en el llibre:

XXXI Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2015

Traducció de Dolors Udina.