Cuidem-nos

Les brases que no cuides
són la cendra fredíssima
que un matí trist d'hivern
t'esgarrifarà l'ànima
i t'assecarà el pa.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pròleg de Feliu Formosa.

Menjant-me una llesca de pa amb oli i sal

Vaig preguntar a la sal
pel secret de la seva existència
i ella estirà els llavis
des de rere el pot de vidre,
fetillera rima de deserts,
inabastable, diamantina,
em mirà el·líptica i endins.

Vaig preguntar a l'oli
per la veritat del seu ésser
que ja era essència destil·lada
i ell arrufà el seu front serè,
tancà la parpella de pupil·la daurada,
espesseí l'iris de mirar moridor
i s'endugué en el rajolí la resposta.

Vaig preguntar al pa
pel tall de la llengua del ganivet
llescant la fràgil engruna
i ell s'estarrufà mandrós,
obrí mils d'ulls, sense mirar,
parpellejà cec de nit estel·lada.
El silenci era molla i era crosta.

Mentre la llum de ponent fora de casa
acotxava el dia bellugadís,
en una distreta mossegada
se m'escanyà un tros de jo indecís.
Ni em pujava, ni em baixava.
Vaig desitjar ésser vinagre, pebre,
canyella... o alguna cosa així.

Dolors Miquel. Aioç. 2004

Mare, vull...

Mare, vull aigua,
tinc molta set.
No em dones pluja
que em mullaré.
Mare, vull pa,
tinc molta gana.
No em poses oli
que em fa una taca.
Mare, vull sol,
tinc molt de fred.
No em dones foc
que em cremaré.
Mares, vull lluna,
tinc molta son.
No em dones somnis
que em faran por.
Mare, vull temps,
tinc enyorança-
Deixa-t'ho tot:
vine i abraça'm.

Eva Dénia

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

L'enamorat

Carlota llesca el pa i el reparteix.
A cadascú el seu tros segons edat i gana.
Va repartint l'atenció i la mirada.
Els grills de mandarina, els comparteix.

Llesca l'amor que ell es pensava que era d'ell,
com si l'amor no fos sempre de l'aire.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Tocava mare

Tocava mare
i ja no hi era
el món darrere, amb dents, amb ungles brutes,
amb colps o mans que duien la ferida.
Els germans d'infantesa
i els altres que han perdut com tu la forma
de ser humans ací,
tots barrejats, tots en eixam, donaven
a la fugida el mot
que en tu ens salvava,
i en tocar-te, tocàvem pau, residus
de la cova natal,
pa ensucrat,
neu calenta
i pròleg
de la vida que anàvem aclarint.

De: Tocar mare, 2

Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993

Beneeixo

Beneeixo el treball de cada dia,
beneeixo, de cada nit, el son.
El judici diví i la gràcia divina,
la llei de pedra ー i la llei dels bons.

I el teu porpra polsós, amb tants forats,
i el teu bastó polsós, amb tots els raigs...
—I encara beneeixo la pau, Senyor,
a les altres cases — i el pa d'altres forns.

                                       21 de maig de 1918

Marina Tsvetàieva. Fites. 2023

Traducció de Laia Malo
Pròleg de Miquel Cabal

21è Premi de traducció Vidal Alcover

Al vaixell cap a Siros

Quin goig antic, déu meu,
badar una magrana,
despullar-la de vels
i menjar-se gra a gra
tot el sol de l'Egeu.

Quin plaer fresc, amics,
a la vora del mar
esmorzar pa i raïm
sentint el cant d'un gall
que saluda el matí.

Quin somni bru, poetes,
trobar un àngel bell
a la platja en capvespre
que una figa de pala
et pela amb un coltell.

Quin delit fosc, senyor,
des d'un marge collir
un codony de cotó
i acaronant-lo nu
mossegar-li el peçó.

Quin goig de déus, aquest
d'imitar En Carner
amb vaixell per l'Egeu.

Josep Piera, dins,

Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Selecció de Carlota Casas i Pep Paré

Il·lustracions: Carme Solé Vendrell

Alguna gent

Alguna gent fugint d'alguna gent.
En algun país sota el sol
i alguns núvols.

Ho deixen enrere tot, algun seu tot,
camps sembrats, gossos, gallines,
miralls on tot just es contempla el foc.

Duen a l'esquena gerres i farcells,
com més buits, més pesen cada dia.

Si s'atura algú, és en silenci,
en l'enrenou li arrabassen el pa a algú
i algú sacseja un nen mort.

Sempre tenen al davant un camí equivocat,
un pont que no és aquest
sobre un riu d'un color estranyament rosa.
Al voltant alguns trets, ara a prop, ara lluny,
a dalt un avió vola quasi en cercles.

Faria falta alguna invisibilitat,
alguna petrificació bruna,
o millor encara, no existir
durant un temps curt, o llarg.

Passarà alguna cosa més, però on, què.
Algú els sortirà a l'encontre, però qui, quan,
amb quines intencions i en quantes formes.
Si té l'opció de triar,
potser no voldrà ser-ne enemic
i els deixarà amb alguna mena de vida.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Voluntat

Jo el que vull és
ser gran de gran
i no vella de vella.
Sortir al món,
i no que entri a casa,
la mirada del cim
i no cucales pel fangar.

No vull l'auca
ni l'enfilall de petjades.
Tampoc pa dolç d'avui
per pa dur de demà.

El que vull és
ser niu de la revolta,
cau de la serp,
soca d'ullastre
i emparar
tots els llamps.

Jo el que vull
és ser
l'embat imparable.

Carlos Minuchin Vilafranca. Magma. 2020

21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

El matí quiet

El matí quiet
al blau de la finestra:
foc i aus anant-se'n.

I ara de nou,
drings de llavor antiga
de fa cent arbres.

Aquest dir estès
sobre el respir del pa:
un do del món.

Montse Salvador. Camp obert. 2019

Anhel

No basta el pa per confortar ma vida
ni el sol per arborar ma joventut.
No calma el mar ma set inextingida,
ni omplen mon pit els aires de salut.

El cor que sospirava, no agombola
el goig de la ciutat ni son traüt.
No troba refrigeri tota sola
mon ànima dins l'alta quietud.

Amb els meus ulls pregons girats al cel,
com el Profeta que al desert vivia,
cerc a tothora amb infinit anhel

en el desert del món una claror
i esper el corb que em porti cada dia,
com únic aliment, el pa d'amor.

Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946

agramunt

he passejat per aquest bladar,
una i altra vegada. hi he buscat
l'encontre del camp amb el límit del cel,
però la línia fosa se m'escapava dels ulls.

he passejat per aquest bladar,
n'he comptat els grans per endur-me
als passadissos de la nit alguna certesa,
paus terrenals, la substància del pa.

hi he perdut el seny i la veu,
hi he confós el blat amb els estels,
he abrasat la terra amb paraules de sal.

però tot de cop, se m'obre la tanca del cel,
deixo enllà dels mots el mutisme del temps,
i passejo per aquest bladar com sota una lluna nova.
sé que podré contar una llavor rere l'altra,

seguint l'antic recompte d'estacions,
i trobar, a cada mota, veus amagades
per recordar, abans que sigui tard,
els gestos perduts de garbers i segadors.


III

Yael Langella, dins,



Reduccions : revista de poesia. Núm. 83 (setembre 2005)

El meu cant

De no cantar
jo m'entristia:
per mi és el cant
tal com el pa 
de cada dia.

És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s'emporta un tany
de ma florida.

Però què hi fa,
quin mal hi hauria?
Jo, del meu cant,
en vull ornar
tota ma via.


De Cant i paraules


Clementina Arderiu, dins Poesia. 1995

Alta Segarra

Vent i silenci,
al pla més alt;
a la garriga,
timó fragant.
Carena incerta.
I un viarany
per on s'enfila
l'últim ramat.

Marges de pedra
sense escairar.
En un revolt,
tram esbucat
de paret seca.

Vells alzinars.
Cabanes buides,
eines al ras,
que són ferralla.
Greu soledat.
Eres que l'home
abandonà;
la marinada
hi bufa, en va:
només hi troba,
potser, l'agram.
Amb llum de tarda,
camins llunyans...

Terra dels avis,
dia del plany.

Groga argelaga
i àrid cel blau.
Puny, sense ira,
l'esbarzerar.
A soca morta,
bes de destral.
Qui veremava,
sinó un malfat?
Cullen olives
cansades mans.

Casa tancada
amb pany i clau;
damunt el ràfec,
lluna d'aram.
Pels carrerons,
flaire de pa;
òliba immòbil,
al campanar.

A punta d'alba,
en un tossal,
quatre ametllers
amb vestit blanc.

Com taques d'ombra,
vells alzinars.
I, a la planura,
llenç de bancals.

Fa estremir l'ordi,
el vent de març.
Claps de garriga.
Terra del blat.



Jordi Pàmias Grau. La paraula i el cant. 2019

Aire de Nadal

He sentit xiular l'aire, el Nadal ja és a prop!
Un nou aire que dringa amb ressons de pessebre...
Despertant, els meus ulls s'han obert tot de cop,
i els sentits, soterrats en un túmul de gebre

han cercat en la nit la claror de l'Infant,
amarat de bell nou amb la llum d'una Estrella.
Un miracle d'Amor embolcalla l'instant,
en què el Déu infinit torna a obrir la parpella

dins un món sense molsa, sense cel estrellat,
ple de rius de neguit i barrancs de quimera,
i on la rosa vermella d'aquell foc s'ha apagat...

Amb l'alè el ventaré, i encendré una foguera
perquè abrandi en la terra el gran do d'estimar,
i amb les ales obertes, jo seré missatgera

com aquells pastorets que llescaven el pa.



Guardonat en el III Concurs de Nadales d'Igualada.


Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions: Carme Bonafont i Giménez
Pròleg: Josep Colet i Giralt

Novembre

Novembre
és lo mes de l'arado
amb els solcs
que se subsegueixen
com un esperançós argument
pensant a la pluja
i a les llavors de llum
que il·luminem
la plana del pa
on arrela l'amor
i la suor dels hòmens
custodis de les sagrades cerimònies
que revelen l'ànima de la terra.


______________________

Novembre
è il mese dell'aratro
con i solchi
che si succedono
come un fiducioso argomento
pensando alla pioggia
e ai semi di luce
che illuminano
la pianura del pane
dove alligna l'amore
e la fatica degli uomini
custodi delle sacre cerimonie
che svelano l'anima della terra.



Antoni Canu. Ànimes precioses. 2019

Pròleg de Maria Cristina Biggio.

L'iris del Déu cec

A l'escletxa del voral s'hi remou un gest
que aixeca pols. La pols que neix de sota terra.
Els morts són qui la generen: obren
les boques en un intent de ser fàbrica d'oxigen.

Cal viure entre el verb i l'acció,
entre el misteri latent i el pa a la taula.

Aprendre a tenir una nova mirada.
Fer-la servir en bon ús.

Anticipar-se.



Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Nadal

Han callat un moment el vent i el mar
i les fonts tenen dolls aturats a mig aire,
que no gosen tocar
una terra que es diu "beneïda"
perquè un dia,
una Nit,
van donar-li un missatge de pau.

Ens tremola la veu preguntant:
―Què n'hem fet del missatge?
Sols això:
On hi ha fam, ignorància i dolor,
on hi ha guerres i mort,
hi duem amb pompa i lluminàries
les engrunes sobreres del nostre benestar.
No tenim més amor,
que "nosaltres"
també ens anem tornant pobres;
que mai en tenim prou.

L'orgull no ens ha permès demanar
en bescanvi
que "ells" ens siguin model
del coratge de viure en mancances.
De no rendir-nos mai,
de voluntat i força per estimar la vida
amb gratitud immensa
de tenir sostre i pa.
Això ens enriquiria.
Deu ser això, la pau.


                                           1998


Joana Raspall. Batec de paraules. 2013

L'ofici

                          "Lo jorn sencer tostemps sospir".
                                                  Joan Timoneda



VENIES d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et venen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979

Terra d'asfalt

Quan ni un arbre quede
i no hi haja camp,
del cel ni una gota
de pluja caurà.

Si hi ha algun jardí,
de plàstic serà,
i sols menjarem
rajoles amb pa
fet amb el ciment
dur que sobrarà
d'alçar tantes cases,
tan altes i grans
que el sol, les muntanyes
i el mar taparan.

Quan siga la terra
un globus d'asfalt.


Oda als peus i altres poemes. 2008

Poemes: Marc Granell

Il·lustracions: Manuel Granell