Cançó de les mans

Hi ha mans que saben ser ocells o núvols,
àngels de neu dansant la nit més cega,
branques que acaronen el cel quan mira
amb ulls desconsolats, tan lluny, la terra.

Hi ha mans que són serps o coltells alçant-se,
verí que es fa riu desbordat i ofega,
muralla que tanca els camins que arriben,
i pesen com l'enyor en el cor pesa.

Hi ha mans, però, cansades de ser mans,
de ser drap o martell, destral o rella
i volen ser l'oblit d'aquest malson
que no s'acaba mai i és fel i és pedra.

Marc Granell. Vesprada d'amor i única : 53 poemes. 2022

Selecció i pròleg de Maria Josep Escrivà.

Bosc

        Los árboles del miedo me llaman hijo mío
                                           Juan-Eduardo Cirlot

La clama du l'udol a les entranyes.
El pitjor dels sorolls es diu silenci.
Si em perdo, soc el nen a punt de plor
que té en el crit la fuga del malson
però que no s'escaparà del bosc.

Les fulles em vigilen amb el fred
que, cos endins, em nega en el paisatge.

La verdor m'atordeix amb els perfums.
El cor conforma el ritme de l'angoixa.
Si m'endinso, avanço a l'interior,
al centre de la por que m'acomboia
i m'espera, acollent, a la clariana.

Les muntanyes despleguen els silencis
que coven, cor endins, gemecs d'ofec.

Mai els camins no em seran un refugi.
La fugida va endins, neix l'amenaça
enllà de l'univers que em construeixo,
fora del món únic que és impossible
refer en el bosc tancat que em nega tot.

La mirada del bosc mut, vigilant,
desperta, angoixa endins, latents malsons.

I em sé afillat pels arbres de la por.

Josep Maria Ripoll, dins,

Estic de pas: em plau l'efímer. 2002                  

Podria ser

                                 24

Un cop adormit, les imatges em fan veure com de
vegades un somni esdevé la negació del somni.


Podria ser, és clar, és ben possible,
entra en el territori del factible,

una nit com aquesta, qualsevol,
una tardor com agafada al vol,

sense voler, una cosa de passada,
que tan just és vinguda com anada

i tan just ha arribat com se n'ha anat
sense saber si era o si l'hem vista,

o si era fictícia la pista
que havíem pres com a realitat:

una vida que és viva i és possible,
una vida visible i ben visible,

sense imatges, ni somnis, ni malsons,
ni rimes, ni metàfores, ni sons.



Melcion Mateu i Adrover. Vida evident. 1999

Premi Octavio Paz de Poesia 1998