El polze sobre l'horitzó, els dits tocant els astres

Orienta't amb el Sud si veus
que el Nord no sap ajustar-se.
Utilitza de brúixola un òrgan.
Traça un mapa i després
un altre que puguis portar
amb tu com un paraigua.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Candor.
L'horitzó en rep el pes.
Estén-la bé. Simetria
Els dits, gramàtica i ritme,
aniran a tocar els astres.

Compta primer fins a deu
i compta després fins a set.
Índex guardat a la boca.
Presenta al cel després
la seva humitat, com una espelma
que has d'omplir de vent.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Utopia.
L'horitzó en clou el pes.
Estén-la bé. Amor.
Els dits, empatia i rigor,
aniran a tocar els astres.

Observa les aus senars,
anota bé els seus propòsits.
Atura el moment. Examina
les seves parts, una a una
sabent que tot alhora
serà sempre massa.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Presència.
L'horitzó en valora el pes.
Estén-la bé. Plaer.
Els dits, indret i escolta,
aniran a tocar els astres.

Lúa Coderch. Palau de vent. 2021

Veure altres cels

Veure altres cels per valorar el teu cel,
llegir altres vides per entendre la teva.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
Il.: de la coberta: Llorenç Pons Moll

La idea de les dones grans vigent

La idea de les dones grans vigent en el nostre
imaginari està marcada per aspectes negatius,
i associem menopausa amb la pèrdua de la 
identitat femenina, sense valorar que aquestes
dones són portadores de la memòria històrica,
dels valors i les capacitats del saber fer quotidià,
i que cal aprofitar la seva experiència per construir
un nou ordre simbòlic on se les reconegui 
socialment com a persones de valor.



Fragment de la presentació.


Marta Selva Masoliver, dins,

Anna Freixas Farré. Demà més : dones, vides i temps. 2006

Davant la mar

Una ciutat per a ser valorada

s’ha de poder pensar amb calma.

Una bona hora per admirar-la

és cap al tard quan ja has reposat,

quan el sabor de tot allò

que els sentits han copsat, esclata.

I les flors, l’esperit empresarial i

la màgia ens dediquen una dansa.

Una ciutat per a ser estimada

se n’ha de tenir molta cura.

Fer per no destorbar-la,

cap al tard, entre les onades,

les barques i les que passegen

la vesprada. Ran del sol que s’amaga

darrere la torre Gòries i la lluna

traient el cap, vermella, de l’aigua.

Una ciutat per a ser respectada

se n’ha de saber, d’escoltar-la.

Una bella hora per entreveure

la seva ànima és cap al tard,

quan les pedres daurades piulen,

també, que tot és possible,

que l’Europa d’ara és més

democràtica que mai

i que el camí d’avui 

i el de demà,

es fa estimant.

Teresa Grau Ros, estiu 2012

                                           

Wabi-Sabi

Wabi-Sabi -diu el cronista d'aquest concepte japonès-

Elogi del viatge

L'art només interessa, surt del propi clos, quan és expressió

d'una poètica personal.

Poètica personal que es produeix sempre en un lloc i un temps

determinats.

Les poètiques són múltiples. Tantes com possibilitats de saltar, de

fer el pas, d'allò incidental a allò que perdura -o vol perdurar-.

Però aquest salt no és possible sense un lloc on, primer, els

peus s'afermin.

El salt no és possible en el buit. Però podem saltar des de llocs

diferents.

D'aquí la importància dels viatges, dels desplaçaments (des-

plaça-ments), dels canvis d'horitzó.

Prendre -emprendre- els viatges com un exercici creatiu.

Descobrir què hi ha de nou en les coses semblants, què apropa

les coses allunyades.

Ser sensible a les petites diferències -les diferències

significatives.

Sentir-se sacsejat. Córrer el risc i l'aventura d'enfrontar-se a

allò que no coneixes. Trencar les habituds, les rutines.

Deixar-se sorprendre per les coses exòtiques. Valorar el viatge

com un estímul de la capacitat de sorpresa. Captar i transmetre

aquesta sorpresa.

El viatge ensenya a relativitzar, a valorar. A descobrir corrents

de pensament o de gust. A distingir allò que és coincidència d'època

d'allò que és només mimetisme de moda.

El viatge és un moviment no sols enfora, sinó endins. Ens fa

passar enllà de les fronteres -de les pròpies fronteres-.

Poètiques possibles vol dir poètiques obertes, poètiques sense

fronteres.

Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999. 2000

Edició: Ramon Pinyol i Balasch. 

Colette

... la seva obra és, doncs, reflex i esperó
del seu llarg i tenaç aprenentatge de la
llibertat. I, indestriablement, de la seva
lluita constant amb les paraules per fer-los
dir tot allò que abans d'ella no havia estat
expressat i que, per tant, era inexistent;
...

Quan deia, per exemple, que valorava tant una
bona obra literària com un parell d'esclops
ben tallats, això no implicava cap sentiment
d'humilitat especial, sinó la constatació d'un
vincle profund, que no admet jerarquies de cap
mena, entre tot allò que ella sentia com a seu.



Maria Mercè Marçal (fragments del pròleg)

Colette. La dona amagada, 1985