Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blat. Mostrar tots els missatges

06 d’agost 2023

Bon blat

Damunt del blat que oneja
                         com una mar daurada
de rígides escumes
                         i d'estimats perills,
l'ocell esquinça l'aire
                         amb la ganivetada
del xiscle i la brunzida
                        que el llança a mil camins.
Es vinclen les roselles
                         al sol, enfebrosides,
rojos com mai els pètals
                         que envejaria el foc;
mentre, porugament,
                         les dolces margarides
esperen joves mans
                         que les prendran per joc.
Petjant lleugerament
                         la terra assolellada,
colrada, cama nua,
                         l'escot desajustat,
la noia passa i canta.
                         L'atura l'abraçada
del segador garlaire,
                         forçut i ben plantat.
Alena sobre el camp
                         la calda del migdia
amb una bafarada
                        madura, de bon blat.
                    


De Vivències (Obra poètica inèdita)


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

03 de març 2023

Les llavors són invisibles

Les llavors són invisibles,
dormen dintre de la terra,
preparen les seues vides
mentre que dura l'espera.

Un dia per fi desperten,
allarguen al cel els braços,
badallen i es deixondeixen
i fan els seus primers passos.

Brotaran al meu jardí
cada dia noves herbes
i jo hauré de descobrir
si són bones o dolentes.

Deixaré créixer la rosa
perquè és inútil i es bella,
em regala el seu aroma
i m'allunya la tristesa.

Vigilaré els baobabs,
que no arrelen en la terra,
no siga que es facen grans
i em foraden el planeta.



Eva Dénia. El color del blat. 2001

Il·lustracions de Sebastià Dénia.

02 de febrer 2023

Plans

Tot el verd aigualit de la canya de sucre
es desfà com el blat fins als confins remots.
L'horitzó et segresta la pell i la mirada
dibuixant tot un cercle al voltant dels teus braços.
Girant tu, no t'adones que és el món qui fa voltes
i un far enmig del pla, no s'hi faria estrany.
Que és antiga, la terra, en aquest breu instant!



Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller, 1989

24 de juny 2022

Totes les veus

La teva veu, la meva i la de l'altre
s'ajunten com al riu les torrenteres,
on s'agombolen tèrboles glopades;
fang arrencat d'entre canyars indòmits
fermats als marges sense flors,
clivellats de tants segles de sequera.
Les nostres veus desfermaran riuades,
i la terra ens serà fertilitzada;
brollaran els blats nous, esperançats,
mentre la mar engolirà desferres
de tantes nits que ens foren imposades,
de tants matins avortats sense aurora.

                                              1987



De: Obra poètica inèdita - Arrels


Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

20 de setembre 2020

agramunt

he passejat per aquest bladar,
una i altra vegada. hi he buscat
l'encontre del camp amb el límit del cel,
però la línia fosa se m'escapava dels ulls.

he passejat per aquest bladar,
n'he comptat els grans per endur-me
als passadissos de la nit alguna certesa,
paus terrenals, la substància del pa.

hi he perdut el seny i la veu,
hi he confós el blat amb els estels,
he abrasat la terra amb paraules de sal.

però tot de cop, se m'obre la tanca del cel,
deixo enllà dels mots el mutisme del temps,
i passejo per aquest bladar com sota una lluna nova.
sé que podré contar una llavor rere l'altra,

seguint l'antic recompte d'estacions,
i trobar, a cada mota, veus amagades
per recordar, abans que sigui tard,
els gestos perduts de garbers i segadors.


III

Yael Langella, dins,



Reduccions : revista de poesia. Núm. 83 (setembre 2005)

15 de setembre 2020

24 de maig 2020

Color de juny

Jo som només un gra perdut dins l'era.
No sé el que vol de mi aquesta blavor
ni el que vol de l'ocell que té el color
verd de la primavera.

I el que vol de l'eruga tot filant
de dintre a fora amb tanta paciència,
sota el sol vigilant,
la callada presó de la innocència.

Entre el somni, la vida va a la mort.
La cigala brusida per l'aire i despresa
d'un clot de terra ignora la tristesa
i no en guarda el record.

A mig camí ve el juny que ens acontenta.
L'hora és perduda al fons d'un mirall platejat.
A mig camí, el perfum de l'espiga roenta,
i nostra sort blanqueja com el blat.


De Cantilena.


Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995

30 d’abril 2020

La terra

   La terra sent la joia
de la fecunditat
quan dins del solc germina
la grana del bon blat.

   La terra sent la joia
de la maternitat
quan s'alcen les garberes
damunt del camp segat.



                  Perpinyà, 21 de febrer del 1947


De Llibre de les imatges

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous
Edició i introducció: Elena de la Cruz Vergari



19 de gener 2020

Alta Segarra

Vent i silenci,
al pla més alt;
a la garriga,
timó fragant.
Carena incerta.
I un viarany
per on s'enfila
l'últim ramat.

Marges de pedra
sense escairar.
En un revolt,
tram esbucat
de paret seca.

Vells alzinars.
Cabanes buides,
eines al ras,
que són ferralla.
Greu soledat.
Eres que l'home
abandonà;
la marinada
hi bufa, en va:
només hi troba,
potser, l'agram.
Amb llum de tarda,
camins llunyans...

Terra dels avis,
dia del plany.

Groga argelaga
i àrid cel blau.
Puny, sense ira,
l'esbarzerar.
A soca morta,
bes de destral.
Qui veremava,
sinó un malfat?
Cullen olives
cansades mans.

Casa tancada
amb pany i clau;
damunt el ràfec,
lluna d'aram.
Pels carrerons,
flaire de pa;
òliba immòbil,
al campanar.

A punta d'alba,
en un tossal,
quatre ametllers
amb vestit blanc.

Com taques d'ombra,
vells alzinars.
I, a la planura,
llenç de bancals.

Fa estremir l'ordi,
el vent de març.
Claps de garriga.
Terra del blat.



Jordi Pàmias Grau. La paraula i el cant, 2019

14 de novembre 2019

Blat i ordi

Reconstrueix el que es trenca.
Fes néixer el que demana ser.



Anna Gual. Símbol 47, 2015

Epíleg: Esteve Plantada

21 d’agost 2019

El pla

Camina, caminaràs...
som al cor de la planura:
no es veu de prop cap altura,
no hi ha res que trenqui el pas.

L'estiu abrusa a l'entorn
les flors i l'herba novella;
fins la terra se clivella
al bat del sol de migjorn.

Les perdius corren a esbarts
pels rostos i les garrigues,
fan processons les formigues
i als bassols hi van moscards.

I el baf de l'aire calent,
passant damunt les eres,
torra les altes garberes
del blat granat i retent.

Les figueres fan aquí
belles ombres regalades
i figues-flors clivellades,
per la frescor del matí.

Quan ve que el sol ha balcat,
entra l'embat de marina
tan xalest per qui camina
tot fatigós i suat.



Maria-Antònia Salvà. Poesies, 1990
Il.: Pavla Reznícková

10 d’abril 2018

Pas a pas

        Pas a pas...
i amb la rosa vermella a la mà,
        caminem
sota els porxos d'un vell carreró.
        Sol d'abril,
primavera que es va engalanant...
        Xiuxiueig
dels ocells amb ressò de cançons.

        Pas a pas...
arribem a tocar un tros de Cel,
        on l'amor,
com Sant Jordi, ha vençut tots els dracs.
        Nostre escut
té la flama del goig més etern
        i l'or pur
de l'espiga madura del blat.

        Pas a pas...
        Flama i or,
i una rosa vermella en el cor!


Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions: Carme Bonafont i Giménez
Pròleg: Josep Colet i Giralt

25 de novembre 2017

Rosella

Roselles per Núria a Flickr
Com se t'ha arrugat,
rosella vermella,
el vestit mudat
tot just estrenat?

Potser ha estat el blat,
rosella vermella,
o el vent que, esverat,
te l'ha rebregat.



Núria Albó, dins,

Plouen poemes!. 2017

Il·lustracions: Morad Abselam

03 d’octubre 2017

Dins la llavor

Dins la llavor, latent,
el crit que es desarrela
i aquell neguit amb què
es desengruna tota espera.

El boll del blat
enterboleix els ulls
i fa que tota esperança
sembli vana; però
ens erigim en somnis,
en esfinxs.
Granítiques, dures, entossudides
en les nostres quimeres,
amb una espurna viva encara;
altrament ja no seríem
sinó una pedra en el temps.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

Edició: Oriol Izquierdo

Il·lustracions:  Roser Bru

09 de juliol 2017

ull de blat

ull del blat: una llum enlluernadora,
encegadora, espera de fecundació
i anunci del doll. ens parla del blat
com d'una promesa, d'un naixement
vetllat per la complicitat del cel.

ull del blat: és ell que penetra la nit oberta,

i des de dalt ens observa, aliè i present, allà
on s'acaben les mirades. de la seva buidor
raja amb el gra una densa matèria esduïda,
joia de blat per a qui rep agraït la rosada.

Yael Langella, dins,



Reduccions : revista de poesia. Núm. 83 (setembre 2005)

27 d’abril 2017

Epigrama a la Mare de Déu de Montserrat

Verge nostra, Montserrat,
per nosaltres una fita
i una font de pietat;
veritat d'aquella dita:
"Terra negra fa bon blat".



Josefina Tura de Bertran
Manuel Bertran Oriola

Poemes montserratins, 1997

08 d’abril 2016

Si el món ja és tan formós...

Què hi haurà per suplir l'entusiasme
del blat, l'alfals, les secles i el panís?
Aquest salvatge entusiasme espès
de roselles, fonoll, tractors, suor
pels marges i sembrats, endins la gleva,
nusos d'arrels indestriables, saba
de totes les mirades del rodal.



Josep Borrell i Figuera. Molinet de vent. 1996

Pròleg: Carme Vidal Huguet

06 de febrer 2016

En homenatge al bisbe Pere Casaldàliga

Pere, germà de lluita i d'esperança,
el fill de cal Lleter de Balsareny,
poeta al vent, profeta de cor fort,
veu flamejant que clama en el desert
i encén en plena nit de nits l'aurora,
hereu de tots els pobres de la terra,
màrtir vivent de l'única croada
que el cel ha beneït i beneeix,

tu, l'home lliure en un país d'esclaus:
ara que hem compartit el mateix pa
i ens hem embriagat del mateix calze,
des del castell que ens vetlla i et recorda
-tot ell de pedra ferma i vol ardit-,
hissem una bandera de banderes.

Fondes, molt fondes són avui les aigües
del Llobregat que es fon amb l'Araguaia,
i van creixent fins a sortir de mare
i convertir-se en mar, no el mar que un dia
solcaren caravel·les colombines,
sinó el mar roig de sang que travessem
a peu eixut i amb càntics de victòria
cap a la terra nova i el cel nou.

La llibertat dels homes i dels pobles
és tan sagrada com el cos de Crist.
Hem declarat la guerra de la pau
i lluitarem fins a la mort amb totes
les armes invencibles de l'Amor.

Ell és la Pau, i és el primer a combatre.
Ell és la Pau que ja corona els cims.

Va caure un mur com tots els murs cauran,
i no hi haurà fronteres que ens deturin.

Si els homes i les parles són diversos,
han convingut molts noms en un sol nom.

Ja no hi ha nord ni sud, que tot és centre,
el centre de l'Amor, el cor de cors
que és el batec del mateix cor de Déu.

Fem un sol món dels quatre mons, un sol,
casa pairal oberta als quatre vents
on tots els fills esdevinguts germans
seuen com reis a la mateixa taula.

Ja els tancs blindats i els míssils són ferralla
venuda a muntegueres al drapaire,
i ni tan sols se'n guarden als museus.

L'anyell juga amb el llop i la pantera
s'ajoca amb el cabrit, mentre el vedell
pastura amb el lleó, tots ells menats
per un infant que espaordeix les serps.

Mireu els camps de blat, i com peüllen,
llaurats amb relles d'or i no amb espases.
Totes les llances es tornaven falçs
i, a l'hora de la sega, com fulguren!

Ai del qui s'atreveixi a violar
aquesta tendra primavera en flor!
Més li valdria mai no haver nascut.

Pere, germà, atleta dels atletes
que corres a l'estadi i ens avances
cap a la fita adelerant del Regne,
passa'ns la torxa de la teva fe.



Climent Forner. A sou d'amor. 2002

30 de gener 2015

El molí

Ei, molí, gira, gira
al fons de la vall verda,
llança el teu cant profund
cap a la lluna nimbada d'argent.

Ets una caseta tremolosa
amb els murs enfarinats, on
semblen plorar esglaiades
nimfes vestides de lli.

Dins teu, despert, el moliner
sempre et vigila, molt blanc,
i segons calgui, lent o ràpid,
dona corda al teu cor bategant.

Ei, molí, tempesta presonera
entre els arbres. Mol, mol,
beu escuma, plou farina:
plou abundància del teu pit de pedra.

Atura el rierol en el seu curs
prenent-li la crinera abundosa.
Tornada cant, la impetuosa cascada
fes que es precipiti en l'abisme.

Carros, carros innombrables
pel vial blanc del molí
et porten la molinada.
Ei, molí, gira, gira.

Que el blat esdevingui farina
en el ventre de les atrafegades moles,
on preses de febre infinita
grinyolen i giren.

Que els grans esdevinguin pols
sota les moles abraçades,
sota les roques que es roseguen
que el blat sigui flor de farina.

Fes que s'omplin els sacs
en fileres, i tornin a dreçar-se,
i els carros, havent-hi deixat l'or,
sondrollant, se'n tornin plens de claror.




Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000

Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

Introducció de Maria Ohannesian

18 de gener 2015

I el vent deixava

The rising sun colors the sky per Hanna Norlin a Flickr

i el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
-només per dir com és la boca d'Ella:

com la neu rosa als pics
                                  quan surt el sol




Joan Salvat-Papasseit. Poesies completes, 1994
Esbós biogràfic: Tomàs Garcés
Il.: Perico Pastor
Intr.: Joan Fuster