Natura

Natura, tu que m'acompanyes,
deixa'm que m'agafi a les teves branques.

Escolto el bosc gronxar-se
i em llepo els cabells picants
d'escarola amarga.

Deixa'm, natura, pujar-te a la falda,
asseure'm al teu ventre inflat
de criatures màgiques.

D'allà a on viuen les fades
vull tornar-te,
perquè de tu,
jo vinc de casa.

El cor et reconeix mare,
vull tornar a ser arbre.

Azucena Momo. Miopies : poesia de distàncies curtes. 2019

Pròleg de Núria Martínez-Vernis.

Estimo la vida petita...

Estimo la vida petita
de seure a l'entrada
per veure com passa la gent,
com es mou un pardal,
com s'inclina la tarda
en les cases del cos.

Ja sé que em moriré
molt abans que s'hagin mort
els arbres que m'estimo.

Però no m'amoïna gens,
perquè en l'instant
en què se'm trenqui l'últim fil
seré només aquella dona
que s'asseia a l'entrada
per mirar simplement
i ser fulla i arrel.

De: Caure. 2011

Laia Noguera

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 770

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Camino pels carrers

Camino pels carrers,

travesso ciutats trinxades,

llegeixo noms de pobles que conec,

m'assec sobre voreres enrunades,

m'endinso fàcilment pels carrerons de viles assolades.

Aquí hi ha la mar, neutra;

allà, l'estepa.

M'enfilo al cim d'un turó,

aterro a una plana que s'estén fins a tocar el cel,

però, en un obrir i tancar d'ulls,

tan sols veig una ombra que s'allargassa a la paret

de la meva habitació, gairebé a les fosques.

-4-

De Paisatge de mort i desolació / Natura morta


Rasha Omran, dins,


Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria. 2019

Edició: Mohammad Bitari.

Traducció: Margarida Castells Criballés.

Text en àrab i català.

Una mica d'humanitat

Tot acariciant el flanc d'una desesperança animal,
navego cap al mercat,
amb un coltell ben lligat a la cuixa.
Em podrien fer una foto, jo seria la fidelitat en persona,
la mare que toca els éssers amb les seves mans líquides.

Totes les meves imatges tenen la pell que es desenganxa.
El sol que crema és una bomba
lenta com una ratera:
perdem forces, perdem sang,
ens hi avesem.
Tot s'enlaira, tot cau com mosques seques
sobre la carn.
El meu coltell s'encén i jo m'assec
sota la tenda perquè em curin.
Hi ha te, i em toquen, a mi.

Ciutat bombardejada un segon abans de l'alba.

De: Òrfenes

Élise Turcotte. El que ella veu. 2022. P. 41

Traducció: Ricard Ripoll i Villanueva.
Fotografies: Paula de Palau.

Chants pour penser

S'asseuen a parlar,
per trobar-se en els mots,
els vells ponts transparents,
perquè dansin les veus
dins la casa de l'aire

La cadència remota dels sons
es compassa.

El dia reescriu
el cercle del temps.

Flueix el món.

Escolto, amatent,
com respira.

En retrobo el tacte i l'alè
al fons d'uns ulls
i en el teixit de les paraules.





Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Editor: David Jiménez Cot.

Pròleg de Marie-Claire Zimmermann.

Un corrent d'aire

He deixat la finestra oberta
i, escàpol, entra un corrent d'aire
que m'escampa els fulls d'un seriós treball.
Llavors jo li crido:
"¡Corre aire, duu tots els vents
a la casa tancada del filòsof!"
-i m'assec al bell mig del corrent.

Francesc Parcerisas. Triomf del present. 1991

Intemporal

Agenollats davant el mar,
sobre l'areny fangós,
vam descobrir la llarga solitud
i el gest cansat de cada onada.

Havíem vist com conspiraven
-fidels amics-, la llum del cel
i l'esbufec profund de les gropades
i havíem escoltat la veu del tro
esbadiant l'ordit de la tempesta.

I trobàrem petxines sense rostre
amb la perla del somni encara viu.
L'onatge vigorós ens duia escates
de peixos oblidats, d'oceans lliures
on el desig s'incuba en fons marins.

Despullat, el teu cos era un jardí
de neu salada. I vam tastar l'amor,
emmetzinats de sol, ingràvids,
deixant que el vent hostil
ens eixugués la pell a esgarrapades.

Després, assadollats, ens adonàrem
que els peixos se'ns morien a les mans:
trencadissa de somnis en mar brava.

                        II

La garbinada esdevenia un himne
brunzint des d'un sud àrid. Les gavines
munyien els mugrons de les onades
i fugien trencant el contrallum.

Embolcallada amb sal, la llum
s'estovava buidant-se de clarors.

L'horabaixa comença a esborrar els blaus.
T'asseus a observar el trànsit de les ones
i altres esclats que et porta el vent.

Camí del sol,
cap miratge ni engany.
Atenys la nit damunt l'areny, i penses...



Tercer premi 1998
Joan Mercader i Sunyer
Olot




Tres anys de poesia marinera. 1999

Direcció: Vicenç Roca i Garrigó.

Il·lustracions: Joaquim Budesca.

Institut Setmana del Mar. Vilanova i la Geltrú.

lectura

Es fa difícil d'endevinar on acaben
les errates que l'autor fa expressament
i els errors normals d'un llibre imprès.

M'assec en un balancí i miro
per la finestra.
Hi ha uns llibres que es deixen llegir
i uns altres que hi has d'anar.




Joan Brossa. El dia a dia: 1988-1992. 2007